(Barcelona, 1931 – gener 1939)
Institució fundada amb la finalitat d’impulsar l’aspecte científic de la professió. Fou acollida i sostinguda pel Col·legi de Farmacèutics de Barcelona.
Entre el 1937 i el 1938 realitzà diverses activitats de caràcter científic i rebé protecció oficial.
Durant el curt període de la seva existència foren elaborats uns projectes molt ambiciosos, en forma de ponència, que romanen inèdits.
(Mataró, Maresme, 22 abril 1852 – Tortosa, Baix Ebre, 18 juliol 1939)
Arquitecte (1879). Titular del municipi i diòcesi de Tortosa, on féu el mercat (1885), el museu (1900), el disseny dels eixamples i l’actual parc municipal Teodor González.
Per al bisbat restaurà la capella del palau episcopal i diferents treballs a la catedral, així com la construcció del temple de la Reparació i l’església del Roser. La seva obra és més aviat classicista que no pas modernista.
Fundador del setmanari “La Veu de la Comarca” (1903-09). Conreà també la pintura i sentí especial afecció per l’arqueologia.
(Barcelona, 30 desembre 1886 – Tarragona, 22 abril 1939)
Metge i cirurgià. Fou metge a Calafell (1911-14), l’Espluga de Francolí (1914-19) i el Catllar (1920-23). Nomenat director de l’hospital Santa Tecla de Tarragona (1926-37).
Publica articles als Annals de l’Académia Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i a la Revista de Medicina Clínica. Militant del Sindicat de Metges de Catalunya, fou un entusiasta directiu de la Cooperativa de Consum del Col·legi de Metges de Catalunya.
Catalanista convençut, milità a Acció Catalana i fou un dels líders del partit a Tarragona tot i que mai ocupa càrrecs polítics.
Durant la Guerra Civil -arriscant-se personalment- salva perseguits i els acompanya fins a la Jonquera. Aquesta actuació provoca que els activistes de la FAI l’obliguessin a dimitir com a director de l’Hospital.
Acabat el conflicte bèl·lic, una de les persones que li salvà la vida el denuncià i aconsegui que fos condemnat a mort per un tribunal militar. Abans de morir, digué en veu alta “moro per Déu, per la Lola (la seva dona) i per Catalunya”.
(Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès, 23 febrer 1884 – Tolosa, Llenguadoc, 27 octubre 1939)
Escriptor. Fill de metge, havia de seguir la carrera del pare, però abandonà els estudis i, molt jove encara, debutà en el món literari: a la fi del 1899 ja freqüentava Els Quatre Gats, on probablement féu amistat amb Picasso, que el retratà.
El 1900 aparegueren a “Joventut” i “Catalunya Artística” les seves primeres publicacions, i el 1901 dirigí, juntament amb E. Alfonso, la revista “Auba”. Residí llargues temporades a París, on durant la Dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal de “La Veu de Catalunya”.
Conreà la novel·la (Edmon, 1908; La fi d’un idil·li, 1908; L’adolescent, 1909; Ildaribal, 1915; A la deriva, 1921), la poesia (Delirium, 1907; La llàntia encesa, 1926), el conte (Contes fatídics, 1911; La ratlla, 1929), el teatre (L’hereu, 1929; Guerau i Marta, 1932) i la narració (Sota el cel de París, 1910). Tota la seva obra és bàsicament romàntica. Invocació i altres poemes (1938) és potser la més personal.
Col·laborà en molts altres diaris i revistes. Escriví també sobre temes artístics a “Art” i el “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, on publicà sobre el pintor neoclàssic Josep Bernat Flaugier (1933); en col·laboració publicà Fortuny, la mitad de una vida (1932), una notable biografia.
Traduí Molière, Musset, Shakespeare i Leopardi. Signà alguns escrits amb pseudònims: Jordi Casanova, Jaume dels Domenys, Omega.
Fou germà seu Miquel Maseras i Galtés (Barcelona, 1882 – segle XX) Metge. Destacà pels seus treballs de bacteriologia.
(Cruïlles, Baix Empordà, 8 octubre 1939 – Girona, 8 novembre 2007)
Eclesiàstic i historiador. Ordenat prevere el 1963, es doctorà a la Universitat Gregoriana de Roma amb una tesi sobre la nunciatura de Madrid al segle XVII i publicà els índexs de l’arxiu d’aquella nunciatura. El 1978 retornà a la diòcesi de Girona i, d’ençà del 1980 s’ocupà de l’Arxiu diocesà de la ciutat, del qual elaborà repertoris que resumeixen prop de 60.000 documents. A partir del 2003 fou també cap del servei del patrimoni històric documental de la diòcesi.
Publicà, entre altres uns 170 treballs, Cartoral de Santa Maria de Roses (1986), Rutes d’art sacre (1986), Impresos gironins de la Biblioteca del Seminari diocesà (1502-1936) (1987), Cristians de Girona (1990), Cartoral dit de Carlemany (1993), Concilis Provincials Tarraconenses (1995), Cultura i art d’Església a la diòcesi de Girona (1997), Arxiu diocesà de Girona. Guia-inventari (1998), Pies paraules. Anàlisi del llenguatge religiós (2000), Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona (2000), Ordinari (Ritual) de Girona, 1502 (2006, amb Francesc Feliu) i Lletres del bisbe de Girona: segle XIV (2007, amb Jaume de Puig i Oliver).
Creà i dirigí les col·leccions Sant Feliu i Francesc Eiximenis sobre les esglésies i la història, respectivament, del bisbat de Girona. Fou col·laborador del Diccionari d’Història de l’Església de Catalunya, i dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Dominus Vobiscum i Germinabit. Fou nomenat membre de la Real Academia de la Historia de Madrid el 2001.
Fou també important la seva tasca pedagògica: degà d’estudis del seminari gironí (1978-84) i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Girona (1985-1997), de la Facultat de Teologia de Catalunya (1986-1996), i d’història de l’església a l’Institut de Teologia i a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona (1988). Fou rector de Fornells de la Selva, Sils, Riudarenes, l’Esparra i Vallcanera i Quart.
(l’Havana, Cuba, 1939 – Londres, Anglaterra, 4 desembre 2010)
Antropòleg. Estudià economia i filosofia a la Universitat de Barcelona i es doctorà en antropologia social a la Universitat de Londres (1978). Resident a Anglaterra des del 1969, fou professor a les universitats de Hull, Sheffield i Londres fins a la jubilació (1996), i professor visitant al University College de Londres i a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, féu treball de camp sobre educació i canvi social al Carib (Barbados).
El seu interès inicial se centrà en la història de les idees antropològiques i l’antropologia com a disciplina científica, temes sobre els quals publicà, entre d’altres, Hacia una historia de las ciencias sociales (1981), Caminos discordantes (1989), La identidad de la antropología (1996), The Anthropology of Europe (1994), Fonaments antropològics del comportament humà (2001), a més d’un Manual d’antropologia social (1999).
Des de finals de la dècada dels anys 1980 centrà progressivament les investigacions en el nacionalisme i la identitat a Europa, que sovint exemplificà i aprofundí amb referències al cas català. Sobresurten The God of Modernity (1994), The Role of historical memory in (ethno) nation-building (1996), Recent theories of nationalism (1999), De Catalunya a Europa. Fonaments de la identitat nacional (2003) i La teoria del nacionalisme a França (2003).
Autor de nombrosos articles, col·laborà també en compilacions d’articles, d’algunes de les quals fou també editor. Publicà la novel·la Reminiscences of a Distant Past (2006).
(Barcelona, 12 gener 1939 – )
Actor i director teatral. Es va iniciar en l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i després es va traslladar a França (1959), on va treballar al Théâtre National Populaire i al cinema, i el 1980 va entrar com a primer actor a la Comédie Française.
El 1984 va tornar a Catalunya, encarregat per la Generalitat de la gestió del Teatre Poliorama, on ha interpretat, entre altres, Cyrano de Bergerac (1985) d’Edmon Rostand i Per un si o per un no (1986) de Nathalie Sarraute i on s’ha estrenat també com a director escènic. El 1992 protagonitzà Don Quijote, la seva primera interpretació en castellà.
Des de 1994 i fins a la inauguració en 1997 es dedicà a preparar la gestió del Teatre Nacional de Catalunya, del qual ha estat el primer director, fins que dimití el 1998. Ha treballat també en cinema i ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Teatre (1989), el premi Max al millor director teatral (1999) i amb les més importants distincions de l’Estat francès.
(la Pobla de Segur, Pallars Jussà, 1 agost 1939 – Barcelona, 11 octubre 2020)
Economista i polític. Es llicencià en ciències econòmiques i obtingué el màster en direcció i administració d’empreses d’ESADE.
Combinà la seva feina com a economista, amb diferents càrrecs a la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (de la qual esdevingué assessor del director general el 1999), amb l’activitat política al si d’Unió Democràtica de Catalunya, partit al qual s’afilià el 1976.
També exercí de vicepresident (1992) i secretari general (1996) del partit, i es convertí en un dels homes de confiança de Josep A. Duran i Lleida.
Fou conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya entre el 1988 i el 1999, i durant aquest període fou reconegut per les seves polítiques innovadores i pel traspàs de les competències en la formació dels aturats a la Generalitat i la creació del Servei Català de Col·locació, així com per l’impuls a la petita empresa.
L’any 1999 fou nomenat president d’Unió Democràtica de Catalunya, però dimití al novembre del 2000.
(Barcelona, 16 gener 1879 – 6 gener 1939)
Setmanari humorístic republicà i anticlerical. Tingué una gran incidència política i molta influència popular. Creada per substituir “La Campana de Gràcia”, prohibida pel govern.
Aparegué l’any 1872 però el mateix any desaparegué per primera vegada. Tornà a publicar-se el 1874 i una altra vegada desaparegué el mateix any. El 1879 inicià la tercera i definitiva etapa, pràcticament sense interrupció fins al 1939 (fins al número 3.097).
Va esdevenir una de les publicacions més populars de la ciutat i fou l’expressió de la petita burgesia barcelonina enfront de la política local, regional i nacional. Va esdevenir una de les publicacions més populars de la ciutat.
En van ésser directors Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, entre altres, i hi van col·laborar els millors dibuixants i destacats escriptors de tres generacions. Apel·les Mestres i Santiago Rusiñol, sobretot, hi van deixar la seva empremta.
(Tarragona, 25 abril 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 2 març 1939)
Polític i escriptor. Germà de Pere Domingo. Mestre i periodista, col·laborà a “El Poble Català” i a “La Publicitat”. En la seva joventut era federal pimargallià, i evolucionà cap al republicanisme laic i radical, que va difondre especialment a Tortosa i a la seva comarca. Fou elegit diputat per Tortosa el 1914 com a candidat de la Unió Federal Nacionalista Republicana, partit al qual s’havia afiliat (1911).
Amb Francesc Layret, va fundar (1916) el Bloc Republicà Autonomista, contrari al lerrouxisme, així com el seu òrgan diari “La Lucha” (1916-19), a través del qual assolí una gran notorietat com a publicista. L’any següent (1917) el Bloc es transformà en el Partit Republicà Català.
Participà a l’Assemblea de Parlamentaris, promogué una intensa campanya antimilitarista a “La Lucha” per la qüestió del Marroc i participà en les jornades revolucionàries d’agost de 1917; acusat d’ésser-ne el promotor, estigué empresonat uns quants mesos.
Treballà per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera, i el 1929 fundà amb Álvaro de Albornoz, el Partit Radical Socialista. Fou un dels signataris del pacte de Sant Sebastià (1930) i, si bé va intervenir el 1931 en la constitució de l’Esquerra Republicana de Catalunya, no es va separar del Partit Radical Socialista.
Amb la República, fou nomenat ministre d’instrucció pública del govern provisional; a final d’any passà al d’agricultura, comerç i indústria del segon govern Azaña, i pel juny de 1933, al ministeri d’agricultura del tercer govern Azaña. Després del triomf electoral de les dretes (novembre 1933), uní el seu partit amb el d’Acció Republicana, d’Azaña, i aquesta fusió donà lloc a la constitució d’Izquierda Republicana. Amb el triomf del Front Popular (febrer 1936), fou novament ministre d’instrucció pública, càrrec des del qual escometé un renovador programa de construcció d’escoles.
Entre les seves obres, cal esmentar: ¿On va Catalunya? (1927), ¿A dónde va España? (1930), La escuela en la República (1932), La experiencia del poder (1934) i La revolución de Octubre (1935). Morí a l’exili.
Dades dels Països Catalans 