Arxiu d'etiquetes: 1939

Coromines i Montanya, Pere

7 Respostes

(Barcelona, 6 maig 1870 – Buenos Aires, Argentina, 1 desembre 1939)

Escriptor, polític i economista. El 1888 ingressà a l’Associació Escolar Catalanista i després (1891-95) al partit republicà de Salmerón. Col·laborà en el periòdic “La República” i en la revista anarquista “Ciencia Social”.

Acusat d’intervenir en l’atemptat anarquista del carrer de Canvis Nous de Barcelona, fou detingut i li fou demanada la pena de mort (1896), però al cap de deu mesos fou condemnat a l’exili (1897). Aquesta experiència l’explicà en Les presons imaginàries (1899). Després es doctorà en dret, i el 1902 retornà a Barcelona.

Ingressà en el Centre Nacionalista Republicà (CNR) i l’any 1910 assumí la direcció de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i del seu òrgan periodístic “El Poble Català”. Fou diputat a corts (1910 i 1914). Formà part, juntament amb Francesc Cambó i Alfons Sala, de la comissió parlamentària que havia de dictaminar el projecte governamental de la Mancomunitat (1912).

L’any 1914 intervingué en el pacte de Sant Gervasi, aliança electoral amb el grup de Lerroux. Aquests contactes desprestigiaren la UFNR i en provocaren més tard la dissolució. Coromines es retirà aleshores de la política fins que es proclamà la II República.

Fou diputat en el Parlament català (1931), membre de la comissió redactora de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i de la Comissió de Traspàs de Serveis, diputat a corts per Lleida i conseller de Justícia i Dret (1933). El 1936 fou diputat a corts per Esquerra Republicana i comissari dels museus de Catalunya. El 1939 s’exilià, ja malalt, a Buenos Aires, on va morir d’apendicitis.

Formà part del grup modernista de “L’Avenç” i de la comissió que establí les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, fou un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans, on creà i dirigí la Societat Filosòfica Catalana, i president de l’Ateneu Barcelonès (1928-30).

La seva obra conté treballs històrics i jurídics, novel·les (Dites i facècies d’en Tomàs de Bajalta, –Silèn, 1925; Pigmalió, 1928; i Prometeu, 1934-, trilogia de tema ciutadà que descriu els anys de l’anarquisme; Pina, la italiana del dàncing, 1929; Les llàgrimes de sant Llorenç, 1929; i Perfecte dandi i altres contes, 1940), poesia (Les termes de Meleagros, 1927), obres teatrals (Putxinel·lis, 1927) i assaigs (La vida austera, 1908; Estudi sobre el pensament filosòfic dels jueus a l’edat mitjana, 1912; i Cartes d’un visionari, 1921). El 1972 s’editaren les seves Obres completes.

Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria

28 Respostes

(Barcelona, març 1903 – 1939)

(CADCI)  Entitat social i política. Aplegava dependents de comerç i d’oficines de tendència catalanista. Fou inicialment influïda per la Lliga Regionalista, i posteriorment per l’Estat Català i per la Unió Socialista de Catalunya. El 1921, després d’haver participat directament en la formació de centres semblants a diferents llocs de Catalunya, intervingué en la creació de la Federació de Dependents de Catalunya, la qual s’adherí l’abril de 1925 a la Internacional Sindical Socialista d’Amsterdam.

Fomentà la cultura i l’esport entre la classe obrera i impulsà el mutualisme i la creació d’una cooperativa de consum; alhora, participava en tota mena d’actes patriòtics i cívics. Arribà a tenir 20.000 socis (1923) i diverses filials a diferents poblacions.

Sota la dictadura de Primo de Rivera, un grup d’afiliats encapçalats per Jaume Compte protagonitzaren el frustrat complot de Garraf contra el rei Alfons XIII de Borbó (maig 1925); llavors el Centre fou posat governativament sota l’autoritat d’elements dels sindicats lliures. A partir del 1932 el CADCI fou el principal suport del Partit Català Proletari (PCP), fundat el febrer de 1934.

Als fets del Sis d’Octubre de 1934 la seu del CADCI a Barcelona, on moriren els dirigents Compte i González i Alba, fou el principal lloc de la resistència a l’exèrcit. Després, passà a ésser dirigit per Pere Aznar, que resultà elegit diputat (PCP) a Corts en les eleccions del Front Popular (16 febrer 1936).

Durant la guerra civil s’adherí a la UGT de Catalunya i fou definitivament dissolta el 1939.

Capdevila i Valls, Roser

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 gener 1939 – )

Il·lustradora. Estudià a l’Escola Massana de Barcelona i exercí durant alguns anys com a mestra. Des del 1980 s’ha especialitzat en llibres infantils i juvenils que apleguen en total més de 300 títols, molts dels quals han estat editats a França, Alemanya, Àustria i el Japó, entre d’altres països.

Entre els títols més representatius hi ha les col·leccions Mirem (1982-84), Les tres bessones (1982-90) i La girafa Palmira i també obres com Viatge poètic per Catalunya (1980), etc.

Les seves obres, de les quals destaca l’humor amable amb que tracta les situacions quotidianes i l’interès pel detall, han estat seleccionades en diferents fires i exposicions del món (Japó, Bolonya, Bratislava). Els anys 1984 i 1985 obtingué el premi Serra d’Or d’il·lustració i el 1986 el premi d’il·lustració de la Generalitat de Catalunya.

Camps i d’Olzinelles, Carles de

1 Resposta

(Salt, Gironès, 15 setembre 1860 – Sant Sebastià, País Basc, 11 abril 1939)

Enginyer forestal i polític. Era marquès de Camps. Defensà les seves idees regionalistes en una vocació política que el dugué a ocupar la presidència de la diputació de Girona, a representar repetidament al districte d’Olot com a diputat a les corts i a ser senador per l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Presidí també l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

El 1898 formà part de la comissió especial traslladada a Madrid per presentar reivindicacions de caràcter regionalista. També signà els manifests de Solidaritat Catalana (1906) i Per Catalunya i l’Espanya Gran (1916). El 1924, a l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera, es retirà de la política. El 1936 s’exilià de Catalunya i morí abans d’acabar la guerra civil.

Publicà En el reino animal no existen individuos (1895), Influencia de la cuenca del Llobregat en el desarrollo de la agricultura e industria catalanas (1897), Política agraria (1915) i uns volums de narracions en català: Del meu sarró (1912), Cortal marí (1912), Toia virolada (1915) i Floren (1923).

Bofill i Leví, Ricard

11 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1939 – 14 gener 2022)

Investigador en arquitectura i en disseny de ciutats. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1956) i a la de Ginebra (1957-61). El 1961 creà el Taller d’Arquitectura de Barcelona, format per professionals de diferents àrees, que ha portat a terme nombrosos projectes arquitectònics i urbanístics a Espanya i altres països. Acaparà l’atenció internacional els anys seixanta, amb els projectes de Barri Gaudí, a Reus, Xanadú, a la Costa Blanca, i el 1964 guanyà el premi FAD pel bloc de pisos al carrer Nicaragua de Barcelona.

La seva arquitectura és de línia expressionista amb un destacat joc de volums. Des de l’any 1970 se li deuen diversos complexos residencials a França, com la urbanització de l’àrea propera a la Tour Montparnasse (1979) i Les arcades, a prop de Versalles. Destaca també el nou santuari de Meritxell a Andorra (1973-78) i l’edifici Walden 7 a Sant Just Desvern (1970-75).

El 1985 realitzà una exposició al Museu d’Art Modern de Nova York. Entre 1986 i 1991 inicià diversos projectes per a la renovació de Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics, com l’Institut Nacional d’Educació Física (INEF), l’ampliació de l’aeroport del Prat i l’edifici del Teatre Nacional de Catalunya.

Acció Catalana Republicana

18 Respostes

(Catalunya, març 1931 – 1939)

(ACR)  Partit polític. Denominat també Partit Catalanista Republicà, creat en fusionar-se Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, integrat especialment per intel·lectuals, personalitats de professions liberals i classe mitjana.

A les eleccions municipals del 12 d’abril 1931 no acceptà de formar coalició amb el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya, fundat per Francesc Macià, i fou derrotat.

Proclamada la República, el 14 d’abril, un representant del partit, Manuel Carrasco i Formiguera, formà part del govern provisional de Catalunya. Un altre dirigent del partit, Lluís Nicolau i d’Olwer, formà part com a ministre d’economia del govern provisional de la República Espanyola.

accio_cat_rep2El partit participà activament en l’elaboració i aprovació de l’Estatut de Catalunya. Tingué representants a les corts de la República i al parlament català. Amb motiu de l’aprovació de l’article 26 de la constitució republicana espanyola, alguns dirigents i militants l’abandonaren, entre ells Jaume Bofill i Mates.

El partit era representat al govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, que el 6 d’octubre de 1934 proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Formà part també del Front d’Esquerres de Catalunya a les eleccions del 16 de febrer de 1936.

Durant la guerra civil del 1936-39 es mantingué al costat del règim republicà, tingué representació al Consell de Milícies Antifeixistes de Catalunya i participà en alguns dels governs de coalició de la Generalitat de Catalunya.