Arxiu d'etiquetes: 1924

Alumà i Masvidal, Jordi

2 Respostes

(Barcelona, 26 febrer 1924 – 8 juny 2021)

Pintor. Fill de Josep Alumà i Sans. Format artísticament a l’Escola Massana de Barcelona.

Especialitzat en els procediments de la pintura medieval catalana, ha conreat la pintura de retaules i ha pintat els plafons del saló de l’Arxiu de Comptes del Palau de la Generalitat de Barcelona (1974-75).

Féu la seva primera exposició individual el 1940 (Galeries Argos, Barcelona). Conrea un figurativisme decoratiu.

Ha treballat a França, EUA, etc, i té obres a diverses col·leccions particulars, entre elles la del qui fou president nord-americà John F. Kennedy. El 1987 realitzà un mural ceràmic per a l’anella olímpica de Montjuïc.

El 1980 obtingué el premi de dibuix Ynglada-Guillot.

Aguilar i Moré, Ramon

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 desembre 1924 – 23 setembre 2015)

Pintor. Format a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i a l’estudi d’Oleguer Junyent (1945-58).

El seu estil es decantà vers un expressionisme decorativista de colors brillants. Ha fet nombrosos apunts d’escenes de ballet i de ball espanyol a l’oli, a l’aiguada, el llapis i la ploma.

Exposa sovint a Espanya i a les principals ciutats del món. Ha rebut el primer premi de pintura dels II Jocs Mediterranis (1955) i el premi nacional de Belles Arts (Barcelona, 1960) entre altres.

Agell i Cisa, Roser

Deixa un comentari

(Barcelona, 1924 – 3 maig 2021)

Pintora i gravadora. Formada a Barcelona (Escola de Belles Arts) i a Roma.

La seva obra ha evolucionat des d’un figurativisme delicat basat en un dibuix estilitzat, que ha emprat en extenses sèries de nadales i il·lustracions, fins a un simbolisme que combina elements abstractes i signes amb al·lusions explícites a la realitat. Hi predomina sempre el caràcter poètic o al·legòric.

Exposa sovint amb el seu marit, Jaume Muxart i Domènech.

Admetlla i Lázaro, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 10 gener 1924 – 8 octubre 2019)

Explorador submarí. Pioner de l’exploració submarina a Catalunya, fou un dels socis fundadors del Centre de Recuperació i d’Investigacions Submarines (CRIS).

El 1948 féu la seva primera immersió amb una escafandre d’invenció i patent pròpia. L’any 1953 construí i provà amb èxit un prototipus experimental d’escafandre autònom.

El 30 setembre 1957, a Cartagena, amb la immersió a -100 m, aconseguí el rècord mundial de descens individual amb escafandre autònom d’aire comprimit. Continua en actiu efectuant immersions a les Illes Medes, i després realitzà una expedició a l’illa de Cuba per estudiar el comportament dels taurons.

És autor de La llamada de las profundidades (1957), FONDO (1976), Mi aventura submarina (1984), Mis amigos los peces (1983) i Tierras y profundidades (1983). Ha dirigit cinc sèries sobre l’exploració submarina per a Televisió Espanyola i TV3.

Per la seva activitat ha estat guardonat en diverses ocasions.

Abella i Alonso, Maria de la Mercè

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 maig 1848 – 13 desembre 1924)

Actriu, coneguda com a Mercè Abella.

Treballà assíduament al Teatre Romea de Barcelona i estrenà i interpretà les peces més notables de Frederic Soler, Feliu i Codina, Àngel Guimerà, etc.

Vayreda i Trullol, Montserrat

3 Respostes

(Lledó, Alt Empordà, 28 agost 1924 – Figueres, Alt Empordà, 8 novembre 2006)

Escriptora. Germana de Lluís i Maria dels Àngels.

Ha publicat poesia: Entre el temps i l’eternitat (1955), Ofrena de Nadal (1965), Un color per cada amic (1977), Amb el sol a la mà, Les quatre estacions (1978), Afirmo l’esperança (1982) i Els pobles de l’Empordà (1984).

És autora de les biografies Joan Sibecas, biografia d’un pintor d’Olot (1979) i Joaquim Vayreda (1982), i dels volums de prosa poètica L’Empordà màgic (1988) i Els pobles de l’Alt Empordà (1978-88).

Urgell i Carreras, Ricard

2 Respostes

(Barcelona, 20 setembre 1873 – 6 juliol 1924)

Pintor. Fill i deixeble de Modest Urgell i Inglada, al costat del qual fou condeixeble d’Hermen Anglada i Camarasa. Format també a l’Escola de Llotja -on fou professor de dibuix artístic des del 1902-, amb Antoni Caba. Exposà sol per primer cop el 1889, a la Sala Parés de Barcelona, on tornà a exposar particularment el 1917.

Començà pintant figures i retrats, i arribà aviat a les escenes de teatre, circ, music-hall , boxa, etc, que el caracteritzaren. Obtingué diversos premis en exposicions generals de belles arts de Barcelona (1896 i 1907), en exposicions nacionals de Madrid, a la de Buenos Aires del 1910 i a la internacional de Brussel·les, així com la primera medalla a la de Barcelona el 1911. A l’exposició d’art barcelonina del 1923 li fou dedicada una sala d’honor.

Fou, amb Anglada, un dels pocs pintors que explorà a fons les possibilitats de la llum artificial, i al seu estudi de Gràcia tenia una complexa bateria d’il·luminació elèctrica per a pintar.

La seva integració plena en la Societat Artística i Literària de Catalunya -i potser la seva enemistat personal amb Nonell– el mantingué al marge dels grups renovadors postmodernistes, malgrat que pel seu estil hi pertany plenament.

Bàsicament realista, es dedicà al paisatge, però sobresortí, amb tècnica postimpressionista, en la descripció d’ambients d’interiors públics.

És ben representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Sarsanedas i Vives, Jordi

6 Respostes

(Barcelona, 3 setembre 1924 – 16 novembre 2006)

Escriptor i activista cultural. Fill del lacador Ramon Sarsanedas i Oriol. Pertanyent a la generació de poetes de postguerra.

Debutà amb la publicació del llibre A trenc de sorra (1948). Aquesta obra i les composicions aplegades més tard sota el títol Vuit poetes (1952) seguien un nou corrent de poesia que, a través d’algunes reminiscències avantguardistes, trencaven els models post-simbolistes conreats a Catalunya fins a la dècada de 1950.

De la seva obra narrativa cal esmentar els reculls de contes, d’arrel surrealista, però amb un component autobiogràfic. Ha conreat també la novel·la i el conte infantil.

President del Pen Club Català des del 1983 i degà de la Institució de les Lletres Catalanes des del 1988, fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1994.

Salvat-Papasseit, Joan

20 Respostes

(Barcelona, 16 maig 1894 – 7 agost 1924)

Poeta. Fill d’un fogoner que morí d’accident, l’acolliren a l’Asil Naval. De formació autodidacta, va ser redactor de la revista anarquitzant “Los Miserables” i de “Justícia Social” de Reus, on escrivia en castellà sota el pseudònim de Gorkiano. El llibre Humo de fábrica (1918) recull articles d’aquesta etapa. A vint anys es declarà dolorit, cristià i socialista.

El 1917 publicà “Un Enemic del Poble”, amb el subtítol de fulla de subversió espiritual, i altres revistes de vida curta: “Arc-Voltaic”, “Mar Vella” (1919), en col·laboració amb Tomàs Garcés, i “Proa” (1921). Escriví, signant Aristarc, a “La Publicitat”.

“La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar” (Joan Salvat-Papasseit)

L’actitud inicial de revolta social fou duta al camp de la poesia, dominada pel noucentisme, moviment en el qual no participà, tot i que n’admirava alguns capdavanters. El manifest Contra els poetes en minúscula (1920), més que un programa coherent d’estètica nova, era un crit contra l’estancament, el formalisme i les tendències evasives.

Per a ell el poeta era l’encarnació més digna de l’home, una mena d’heroi, però no de superhome. Oposa sinceritat a artifici, ètica a estètica. La seva trajectòria literària fou fortament marcada per la tuberculosi. Com a contrapunt escrivia una poesia vitalista, rica d’instint i de vivències.

El primer llibre, Poemes en ondes hertzianes (1919), participà del moviment avantguardista. L’avantguardisme de L’irradiador del port i les gavines (1921), obscurit per una poesia més original, primigènia, optimista, recollia la visió del port del mariner místic, del suburbi, dels veïns del seu carrer, com en el gran poema Tot l’enyor de demà.

Salvat, terriblement malalt, s’aferrà a la vida, li reté culte a través de la poesia i exaltà el paradís terrenal que volia Maragall, amb el qual coincidí, encara que no en fou mai un epígon. Se sentia fascinat per la realitat immediata i visual, el món tangible i present.

Les conspiracions (1922) és una mostra de poesia civil, d’afirmació nacionalista catalana, amb l’ideal iberista al fons. La gesta dels estels (1922) és una transfiguració de la vida quotidiana, i la poesia hi esdevé més col·loquial, directa, amb aires de cançó popular i concessions a la fantasia: “viatjar terres, no quedar-se en cap”. El poema de la rosa als llavis (1923) és influenciat pel Càntic dels càntics, l’exaltació nupcial vol tenir en ell la innocència del paradís.

Poeta de la joia amorosa, sensual, vitalista, és lluny dels trobadors i del dolce stil nuovo. Óssa Menor (1925) recollí ecos de l’avantguardisme i confirmà la seva línia de poeta independent. Publicà també Els nens de la meva escala (v1923), recull de contes infantils.

Pòstumament, es van recollir pràcticament tots els seus texts en català en el volum Mots propis (1975). El 1962 van ésser editades les seves Poesies completes il·lustrades pel pintor Josep Guinovart.

Enllaç: Poesies de Joan Salvat-Papasseit

Guimerà i Jorge, Àngel

69 Respostes

(Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 6 maig 1845 – Barcelona, 18 juliol 1924)

Dramaturg i poeta. Als vuit anys la seva família s’establí al Vendrell. Va fer els estudis de segon ensenyament al col·legi dels Escolapis de Barcelona. Mort el pare (1872), que l’havia posat al capdavant del negoci familiar, es dedicà exclusivament a la literatura i al periodisme.

Començà escrivint poesia en castellà i passà tot seguit a escriure en català, amb la poesia El rei i el conseller, publicada a “La Gramalla”. Fou director de “La Renaixença”. Amb exaltat patriotisme va concórrer als Jocs Florals de Barcelona, on va presentar Indíbil i Mandoni (1875). El 1877 es consagrà com a líric amb tres premis ordinaris dels jocs florals pels poemes Cleopatra, L’any mil i El darrer plant d’En Claris, de tema i estructura netament romàntica, i fou proclamat mestre en gai saber.

D’afiliació política catalanista, l’any 1874 entrà a formar part de La Jove Catalunya, i el 1892 fou un dels ponents que redactaren les Bases de Manresa, on llegí el discurs sobre l’autonomia de Catalunya. El 1884 fou elegit president de la Unió Catalanista i, el 1895, nomenat president de l’Ateneu Barcelonès. En reconeixement dels seus mèrits, Barcelona el proclamà fill adoptiu en un acte d’homenatge de tot el país. Fou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Els volums de poemes foren publicats amb els títols Poesies (1887), Cants a la Pàtria (1906) i Segon llibre de poesies (1920). Atret pel teatre i tenint en compte els intents del seu predecessor Frederic Soler, intentà renovar l’escena amb un teatre romàntic en el moment en què Europa es decantava cap a un teatre de tipus naturalista: Gal·la Placídia (1879), fou la primera obra, tragèdia història, i després escriví Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) i Mar i cel (1888), obres d’intenció diversa amb les quals passà a ésser una de les figures universals de la Renaixença, no sols per la categoria, sinó també per la difusió que assolí enllà de les fronteres.

La seva obra dramàtica, un cop admesa l’agonia del drama romàntic, s’incorporà a les tècniques del naturalisme i passà al drama rural, on, amb una visió entre romàntica i realista, donà al públic drames d’ambientació actual. Són representatives d’aquesta època de plenitud Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), traduïda a diversos idiomes i donada a conèixer a tots els escenaris d’Europa. Dins aquest corrent hi ha també La festa del blat (1896), La filla del mar (1900) i Aigua que corre (1902).

Considerant-ne de manera cronològica la trajectòria dramàtica en la darrera època, experimentà un canvi de propòsits i retornà a drames de sentit tràgic, emparentat amb el teatre d’idees, aleshores en boga, que es desenvolupà amb el simbolisme. D’aquest darrer destaquen Jesús que torna (1917), L’ànima és meva (1919) i Joan Dalla (1921). També escriví comèdies.