(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 5 març 1853 – Pals, Baix Empordà, 2 agost 1918)
Agricultor. A la tornada de Cuba, on aplegà una fortuna notable, introduí el conreu de l’arròs a l’Empordà.
L’any 1909, després d’un seguit d’enfrontaments amb el seu adversari polític, el comte de Torroella de Montgrí, contrari al conreu de l’arròs, va dirigir una campanya a través de la comunitat de regants de la sèquia del Molí de Pals, i n’aconseguí l’autorització definitiva.
(Ivars d’Urgell, Pla d’Urgell, 11 gener 1859 – Santa Isabel, Fernando Poo, 21 abril 1918)
Missioner i etnòleg claretià. Fou el tercer prefecte apostòlic (1890) i el primer bisbe-vicari apostòlic (1904) de Fernando Poo.
Hi impulsà l’agricultura i els estudis etnològics, lingüístics i geogràfics. Fundà “La Guinea Española”, única publicació periòdica d’aquells territoris. Inventà una esclofolladora de cacau i una desfibradora d’abacà.
La seva obra principal és la Segunda memoria de las misiones de Fernando Poo y sus dependencias (1899).
(Barcelona, 7 abril 1918 – 31 desembre 1926)
Revista literària en català. Fundada per Francesc Matheu com a continuació de “La Ilustració Catalana”. Fou la principal tribuna per defensar l’ortografia vuit-centista enfront de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans.
Hi col·laboraren, principalment, Ramon Miquel i Planas i el grup de l’Acadèmia de la Llengua Catalana i dels Jocs Florals.
Desaparegué perquè no volgué subjectar-se a la censura que havia imposat la Dictadura de Primo de Rivera.
(Olot, Garrotxa, 1918 – 17 agost 1997)
Editor. El 1947 fundà la “Biblioteca Olotina”, dedicada a temes i autors locals. La gran majoria dels cent quaranta petits volums publicats són escrits en català.
Dirigí el quadre escènic de l’Orfeó Popular Olotí; ha muntat l’Arxiu Casulà, d’objectes olotins, i col·laborà a la premsa local amb el pseudònim El Campaner del Fluvià.
Fou el cronista oficial de la ciutat d’Olot.
(Tarragona, 26 octubre 1840 – Barcelona, 24 setembre 1918)
Militar. Participà en la lluita contra els patriotes cubans (1864-74) i, en tornar, contra els carlins al Principat i al País Basc, i ascendí a brigadier.
Governador militar del castell de Montjuïc, resultà ferit en l’atemptat contra Martínez Campos a Barcelona (1893). Destacà en la repressió de la vaga general del març de 1908.
El 1910 fou nomenat capità general de València.
(Sabadell, Vallès Occidental, 29 octubre 1918 – 16 gener 1987)
Historiador de l’art i pintor. Deixeble de Joan Vila i Cinca i de Joan Vilatobà. Formà part del grup del Cenacle que animà la vida artística de Sabadell els anys immediats al 1939.
Conreador de l’impressionisme i, després, de l’expressionisme.
A part de nombrosos treballs en revistes especialitzades, ha publicat L’art sabadellenc (1961-67), Las Brigadas Internacionales de la Guerra de España (1974) i Sabadell, informe de l’oposició, 1788-1976 (sis volums: 1975-82).
Des de 1980 fou director de l’Arxiu Històric de Sabadell.
(Barcelona, 1918 – 1939)
Corporació oficial per a la defensa del llibre i dels interessos editorials, constituïda pels principals editors catalans. Tingué una intensa activitat professional i cultural fins al 1936.
Instituí la Festa del Llibre i publicà els primers catàlegs bibliogràfics catalans.
Incorporada el 1939, en acabar la guerra civil, a l’Instituto Nacional del Libro Español, hi mantingué una certa autonomia com a delegació de Catalunya.
(Saragossa, Aragó, 1918 – Barcelona, 20 desembre 1995)
Veterinari. El 1946 es traslladà a Barcelona on ha realitzat tota la seva tasca professional. Fou el responsable del control higiènic-sanitari de l’escorxador de Barcelona i cap de la unitat d’higiene dels aliments i zoonosis transmissibles (1980).
Ha col·laborat activament amb el departament de cancerologia experimental de la Facultat de Medicina de Barcelona i ha estat membre fundador del Seminari de Ciències Veterinàries de Barcelona (1951), de l’Associació Veterinària d’Especialistes de Petits Animals (AVEPA, 1963) i de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya.
Ha publicat destacats treballs sobre antropozoonosi, encologia i higiene.
(Mataró, Maresme, 1820 – Barcelona, 1895)
Argenter i orfebre. Obrí a Barcelona un establiment de joieria (1843).
Va dedicar-se a les joies tradicionals catalanes i especialment a la creació d’objectes religiosos (corona de la Mare de Déu de Montserrat -1881-, calze d’or de Pius IX, pectoral del bisbe Urquinaona, etc).
El seu establiment fou continuat pels seus fills Francesc Cabot i Rovira (Mataró, Maresme, 1848 – Barcelona, 1918), Emili i Joaquim.
(Barcelona, 20 maig 1918 – 21 abril 2004)
Biòleg. Catedràtic de fisiologia vegetal a la Universitat de Barcelona (1949), de la qual fou també rector (1971-73).
Ha estudiat els ritmes de creixement de diverses plantes en conreus experimentals.
És autor d’Estudios fisiológicos relacionados con las fitohormonas en “Sternbergia lutea Gawl. Et Kerr.” (1947), Ritmos de período largo en el crecimiento de las plantas (1969) i Estudi comparatiu del creixement de gramínies cultivades a Barcelona i en latituds més elevades (1969).
Dades dels Països Catalans 