(Palma de Mallorca, 1917 – 1924)
Setmanari en castellà. És interessant pel seu valor gràfic.
Mantingué una línia independent i apolítica, i inserí sovint produccions poètiques en català de Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Gabriel Alomar, Llorenç Riber i altres.
(Alberic, Ribera Alta, 2 desembre 1859 – València, 21 gener 1917)
Escriptor. Fou un dels representants més importants de la Renaixença al País Valencià. Membre del grup fundador de Lo Rat Penat de València. En els Jocs Florals d’aquella entitat fou proclamat Mestre en Gai Saber l’any 1898. El seu poema Mariola és el que li donà més fama com a poeta.
Destacat folklorista, escriví com a obres més importants els següents reculls: Llegendes i tradicions valencianes (1899), Rondalles del poble (1900) i Contes populars (1900). També publicà diversos reculls de poemes breus: Flors de Xúquer, Cants de la Ribera, Veus de natura, etc).
Traduí en vers castellà algunes obres de Jacint Verdaguer: Sant Francesc, Idil·lis i cants místics.
(València, 4 febrer 1832 – Madrid, 30 novembre 1917)
Arquitecte. Féu els estudis a Madrid, on posteriorment ocupà diversos càrrecs oficials i docents, com professor de l’Escola Superior d’Arquitectura.
Projectà en estil neoromànic la col·legiata de Covadonga (Astúries).
(Barcelona, 1917 – ? , segle XX)
Pintor. Féu la seva primera exposició individual el 1941.
(Palma de Mallorca, 13 novembre 1859 – 9 gener 1917)
Erudit i bibliòfil. Fill de Tomàs Aguiló i Forteza. Estudià dret a València, i exercí d’arxiver en diverses institucions mallorquines.
Col·laborador de Josep Maria Quadrado i director del “Bolletí” de la Societat Arqueològica Lul·liana, entitat de la qual fou president (1899-1917).
Publicà textos històrics relatius a l’illa, que han romàs dispersos en revistes i en alguns opuscles.
(Girona, 1850 – 1917)
Pintor. Fou un artista senzill, pintor d’una gran quantitat d’ex-vots.
Santiago Rusiñol s’hi inspirà per escriure l’obra El pintor de miracles.
(Sant Sebastià, Pais Basc, 1813 – Madrid, 1887)
Militar. Fou capità general de València (1856-57 i 1858-60) i de Catalunya (1865), i fou creat comte del Serrallo.
Fou el pare de Ramón de Echagüe y Méndez-Vigo (Madrid, 1852 – 1917) Militar. Lluità en la Tercera Guerra Carlina, en la qual es destacà en la presa de la Pobla de Lillet, fet pel qual fou condecorat i ascendit. Del 1911 al 1913 fou capità general de València.
(Tarragona, 1846 – Barcelona, 1917)
Metge. Germà de Joaquim Maria. S’establí a Barcelona, on destacà pels seus estudis d’hidroteràpia.
El 1883 fundà l’Institut Hidroteràpic de Barcelona. Dos anys després publicà un “Boletín de Hidroterapia”.
És autor de notables escrits professionals.
(Reus, Baix Camp, 24 octubre 1917 – 1976)
Poeta. De formació autodidàctica.
Influït per Carles Riba i Josep Vicenç Foix, publicà Gamma (1946), Desfent silencis (1950), Els set pecats capitals (1963), Declaro pertot i enlloc (1963) i No us dono el braç a tòrcer (1976).
(la Pobla de Segur, Pallars Jussà, 6 setembre 1872 – Barcelona, 5 setembre 1917)
Geògraf, arqueòleg i historiador. Juntament amb Juli Soler descobriren el conjunt d’art rupestre de la Roca dels Moros, al Cogul (Garrigues), les quals donà a conèixer per articles i conferències.
Fou membre del Centre Excursionista de Catalunya, on desenvolupà una intensa activitat i en el Butlletí del qual col·laborà, així com en la Geografia de Catalunya de Carreras i Candi, de la qual féu el volum de la província de Lleida.
Una altra obra seva és España regional.
Dades dels Països Catalans 