(Manacor, Mallorca, segle XIX – 1917)
Polític republicà. Organitzà el partit republicà federal a Manacor a partir del 1869, d’on fou batlle el 1873.
Posteriorment s’oposà al republicanisme progressista, encapçalat a Mallorca per Jeroni Pou, i féu costat a Antoni Villalonga, federal.
A partir del 1910 presidí la conjunció republicano-socialista a Manacor.
(València, 1917 – )
Fira de mostres. Creat per la Unió Gremial (associació de comerciants), la quarta d’Europa. Celebrà 19 certàmens, fins el 1936; el 1925 participà com a fundadora de la Unió de Fires Internacionals.
El 1942 reprengué el funcionament i inicià una etapa caracteritzada pel foment del comerç internacional.
El 1962 promogué la creació de fires especialitzades, com la de joguines, mobles, maquinària per a la fusta, ceràmica i vidre, art del metall, taronges, moda infantil, tèxtils de la casa i jardineria i floricultura.
El 1969 inaugurà un modern palau de fires de 200.000 m2.
Enllaç web: Fira de València
(Sant Antoni de Portmany, Eivissa, 18 maig 1917 – Vila d’Eivissa, Eivissa, 10 novembre 2008)
Pintor. Estudià a Barcelona, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i a l’Acadèmia de Ricard Tàrrega.
Treballà a Eivissa a l’estudi de Narcís Puget, el qual influiria sobre el seu art. Aquest es mostra també lligat al de l’italià Chirico.
Fou catedràtic de dibuix a l’Institut d’Eivissa.
Ha exposat a Eivissa, Barcelona, València, Mallorca, Madrid, Bilbao, Suïssa i als EUA.
(Madrid, 9 setembre 1843 – 20 gener 1917)
Pintor. Fill de Ferran Ferrant i Llausàs. Inicià els seus estudis sota la direcció del seu oncle Lluís i després anà a l’escola de San Fernando (1857-61). Pensionat a Roma pel govern de la República.
És autor de l’Enterrament de Sant Sebastià i de Cisneros fundant l’Hospital de la Caritat a Illescas, entre altres obres. Dels seus nombrosos murals cal citar el realitzat per al Palau de Justícia de Barcelona. Guanyà primeres medalles a les exposicions nacionals del 1878 i el 1892.
Pintor d’història, és, tanmateix, més apreciable pels seus apunts, vius i espontanis, i pels seus quadres de paisatges i figures, de colors vius i pinzellada nerviosa.
Foren fills seus Alejandro i Àngel Ferrant i Vázquez.
(Barcelona, 1806 – Madrid, 1917)
Llinatge d’artistes. Iniciada per Lluís Ferrant i Llausàs.
(Palma de Mallorca, 1843 – 1917)
Enginyer de camins. Acabada la carrera el 1868, el 1871 publicà un estudi demostrant la possibilitat econòmica de construir un ferrocarril de Palma de Mallorca a Inca, que donà com a resultat la creació de la Societat del Ferrocarril de Mallorca, amb capital mallorquí, de la qual fou enginyer vitalici.
Sota la seva direcció hom construí la línia fins a Inca (1873-75) i les prolongacions fins a sa Pobla (1878), Manacor (1897), Felanitx (1897) i Santanyí (aprovada el 1913). Com a cap d’obres públiques, càrrec que exercí fins al 1907, millora la xarxa de carreteres i en construí de noves. Fou proclamat fill il·lustre de Palma (1902).
Publicà diversos treballs d’enginyeria i urbanisme: La ciudad de Palma. Su industria, sus fortificaciones, sus condiciones sanitarias y su ensanche (1885), obra que sintetitzà de forma brillant i tecnificada, les aspiracions de la ciutat de sortir del clos de les murades, que s’aconseguí el 1902.
(Inca, Mallorca, 11 desembre 1917 – 17 gener 1998)
Prehistoriador. Ha treballat a Mallorca, sobretot a la rodalia de Sóller.
Ha publicat treballs sobre les ceràmiques incises, els problemes del ritu dels enterraments amb calç i les construccions talaiòtiques.
(València, 3 juliol 1851 – 12 març 1917)
Jurista i polític. D’idees republicanes, seguidor de Ruiz Zorrilla, dirigí el diari “El Mercantil Valenciano” (1873 i 1875-78), i fou diputat a les corts el 1893. La creixent expansió del blasquisme, frenà la seva carrera pública.
Fou un dels advocats més prestigiosos de la València de l’època, i presidí la societat Lo Rat Penat en 1910-12.
Fou el pare de Joaquim Dualde i Gómez.
(Calataiud, Aragó, 3 febrer 1862 – Alacant, 21 febrer 1917)
Escriptor. Va passar la seva infantesa i adolescència a Alacant, i després anà a Madrid.
Situat entre el post romanticisme i un realisme quasi castissita, el seu teatre continuà el de Tamayo i Baus i el d’Echegaray, tot afegint-hi l’interès per la problemàtica social, tractada, però, d’una forma melodramàtica (Juan José, 1895).
Conreà temes llegendaris i lírics: Honra y vida (1891), Curro Vargas (1892), i de tesi Los irresponsables (1892). Luciano (1894). Traduí al castellà El místic de Santiago Rusiñol.
Greument malalt, va tornar a Alacant, on hi va morir poc després.
(Perpinyà, 10 març 1917 – 9 agost 1941)
Setmanari. Fundat per Albert Bausil, continuador de “Le Cri Catalan”.
En esclatar la Segona Guerra Mundial deixà de sortir fins a la fi del 1940; el 1941 fou reduït a dues pàgines, dedicades a la tradició, l’art i l’esport català.
Demanà la reforma federalista. Polemitzà amb “L’Éveil Catalan”, de caire més català.
Dades dels Països Catalans 