Arxiu d'etiquetes: 1917

Ibáñez i Escofet, Manuel

1 Resposta

(Barcelona, 2 agost 1917 – 15 desembre 1990)

Periodista. Es va iniciar en el periodisme abans de la Guerra Civil espanyola. L’any 1952 ingressà a “El Correo Catalán”, del qual fou sots-director i el principal renovador ideològic i tècnic. A partir del desembre de 1968 va dirigir “Tele/eXprés”, on va formar una generació de periodistes, i el 1976 es va incorporar a l’equip de direcció de “La Vanguardia”, de la qual fou director adjunt fins al 1988.

Entre altres càrrecs de responsabilitat, fou assessor dels presidents de la Generalitat Josep Tarradellas i Jordi Pujol.

Va publicar alguns reculls d’articles (La corda fluixa, 1971 i Les arrels i les fulles, 1985) i el volum de memòries La memòria és un gran cementiri (1990). Dirigí, entre d’altres, els programes de televisió Les nostres coses, Desperta ferro i La nostra gent per a RTVE a Catalunya.

Fou distingit amb la Creu de Sant Jordi (1983) i el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1986).

Gironella i Pous, Josep Maria

2 Respostes

(Darnius, Alt Empordà, 31 desembre 1917 – Arenys de Mar, Maresme, 3 gener 2003)

Novel·lista i assagista en castellà. La seva novel·la Un hombre guanyà el premi Nadal de 1945. La marea (1949), Los cipreses creen en Dios (1953), Premi Nacional de Literatura, Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966) pretenen donar una visió objectiva de la història espanyola des de la República.

Autor també d’assaigs i de llibres de viatges, Los fantasmas de mi cerebro (1959), Mujer, levántate y anda (1962) En Asia se muere bajo las estrellas (1968), Cien españoles y Dios (1969), Condenados a vivir (1971, Premi Planeta), Carta a mi padre muerto (1978), La duda inquietante (1988), Jerusalén de los Evangelios (1989), Carta a mi madre muerta (1992), El corazón alberga muchas sombras (1995), etc.

Domènech i Estapà, Josep

4 Respostes

(Tarragona, 7 octubre 1858 – Cabrera de Mar, Maresme, 5 setembre 1917)

Arquitecte. Deixeble de Josep Vilaseca i Casanovas, s’inspirà en l’estil renaixentista italianitzant, però impregnat de reminiscències medievals. President de l’Acadèmia de Ciències i Arts i catedràtic de geodèsia a la Universitat de Barcelona.

La seva arquitectura, híbrida, indica una llibertat d’execució molt propera al modernisme. Autor de nombroses obres, entre les quals cal esmentar, a Barcelona, el palau de Justícia (en col·laboració amb Enric Sagnier), la presó Model (1904, amb Salvador Vinyals), l’hospital Clínic (1904), l’Acadèmia de Ciències o l’Observatori Fabra. Començà (1910) el convent dels carmelitans, que acabà el seu fill Josep Domènech i Mansana.

En medis populars, es veié sovint menystingut davant el nom del seu contemporani Domènech i Montaner.

Comerma i Batalla, Andreu Avel·lí

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 9 juliol 1842 – el Ferrol, Galícia, 11 març 1917)

Enginyer naval titulat a Madrid (1866) i llicenciat en farmàcia (1873). Ingressà a l’armada, on, el 1900, assolí el grau de general del cos d’enginyers navals. Assistí al Congrés Internacional d’Electricitat de París (1881) com a delegat de Marina, i al de Munic (1882).

Fou cap de l’arsenal i director de les drassanes del Ferrol (1883-99), on construí el dic de la Campana (1873), al port del Ferrol, que li donà un prestigi internacional. Projectà un túnel submarí entre Gibraltar i l’Àfrica. Planejà la construcció dels millors creuers que posseí l’armada espanyola a la seva època. Al Ferrol fundà l’Orfeó Aires de Minha Terra i presidí l’ateneu. Seguí amb afecte el moviment catalanista i col·laborà a “La Renaixença”.

Publicà Curso práctico de construcción naval (1868), La exposición internacional de pesca de Londres en 1883 i Apuntes sobre la Exposición Internacional de Higiene y Educación celebrada en Londres en 1884.

Camprubí i Alemany, Joan

10 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1917 – 4 febrer 2000)

“Joan Capri”  Actor. Germà de Ramon. Inicià la seva carrera (1955) amb Camarada Cupido, de Xavier Regàs, i s’especialitzà en papers còmics i monòlegs, en els quals tendeix a parodiar formes d’expressió populars, que ha treballat amb un humor molt personal i amb els quals va aconseguir una gran popularitat.

Ha estrenat adaptacions de Josep M. de Sagarra: El senyor Perramon (1960, de L’Avare, de Moliére) i El fiscal Requesens (1963, d’El Matrimoni, de Gógol), be que solia representar comèdies d’escassa identitat literària.

Ha actuat també en algunes pel·lícules, com En Baldiri de la costa (1968) i L’advocat, el batlle i el notari (1969) de Josep M. Font i Espina, i, ja retirat dels escenaris, en les sèries televisives Doctor Caparrós, medicina general (1979-80) i Doctor Caparrós, metge de poble (1981-82).

Barrera i Costa, Heribert

3 Respostes

(Barcelona, 6 juliol 1917 – 27 agost 2011)

Científic i polític. Fill de Martí Barrera i Maresma. Llicenciat en química i en matemàtica i enginyer químic per la universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948).

Fou professor d’electroquímica a la universitat de Montpeller (1948-51) i investigà per al Centre Nacional de la Recherche Scientifique, de França. Els anys 1959-60 reprengué les investigacions a la universitat de New Hampshire (EUA).

A més del seu treball com a especialista de química orgànica i de la seva col·laboració en llibres de redacció col·lectiva, és autor de nombrosos treballs d’investigació en revistes especialitzades franceses i nord-americanes.

El 1962 promogué la integració dels organismes especialitzats en l’ensenyament superior de Barcelona a la secció mediterrània de la Société de Chimie Physique, de la qual formen part les universitats de Montpeller, Marsella, Barcelona, Gènova i Torí.

El 1949 rebé el premi Prat de la Riba, de l’Institut d’Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d’àcids arilalifàtics i a la teoria de l’acilació intramolecular. President de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1976-78) i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1978), fou també president de l’Ateneu Barcelonès (1989-97).

Políticament començà el 1934 com a membre de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i el 1935 de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. Participà a la guerra civil i s’exilià fins al 1952, en que col·laborà a reorganitzar clandestinament ERC, de la qual es convertí en secretari general el 1976. Elegit diputat a les corts per Barcelona (1977 i 1979), mantingué una actitud radical a favor de l’autodeterminació de Catalunya i del règim republicà durant l’elaboració de la constitució espanyola i de l’Estatut català.

El 1980 fou elegit diputat i president del Parlament de Catalunya. El 1984 tornà a ésser diputat al Parlament. De 1989 a 1995 fou president d’ERC i parlamentari europeu de 1991 a 1993. L’any 2000 va ésser guardonat amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya i al setembre de 2011, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

Al desembre de 2011 fou publicada la seva extensa biografia Cambó.