(Catalunya, 1913 – 1978)
Titellaire. Fill de Jaume Anglès i Vilaplana, amb el qual treballà al Turó Park.
A la dècada dels 1950 simultanejava el castellet tradicional i un teatret modernitzat amb canvis de llums, decorats del polonès W. Januszewski i putxinel·lis de l’escultor Jaume. Martrús.
Exemple de renovació de l’art dels titelles, aquesta família treballà sempre amb el sistema català de manipulació.
(Barcelona, 2 novembre 1913 – Begur, Baix Empordà, 19 novembre 1963)
Bailaora. De família gitana, va néixer al barri de barraques del Somorrostro. Va debutar amb només sis anys i ha estat una de les personalitats més famoses del ball flamenc, gràcies a les seves contorsions i a la duresa d’expressió de rostre i cos.
Actuà amb figures com Raquel Meller o Carlos Montoya. Amb el Trio Amaya recorregué el món (París, Lisboa i Buenos Aires) amb diversos espectacles de dansa espanyola.
Intervingué en algunes pel·lícules: Maria de la O (1935-36), La Casa de Troya (1936), La luna enamorada (1945) o, la darrera, Los tarantos (1962).
Un dels seus millors espectacles fou el Bolero de Ravel.
(Manresa, Bages, 22 novembre 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 3 agost 1974)
Novel·lista. Publicà els retrats Ombres al calidoscopi (1933) i combaté en l’exèrcit republicà. Exiliat el 1939, fou internat al camp nazi de Mauthausen.
Testimoni de primer ordre en llengua catalana d’aquella experiència infernal és la novel·la KL Reich (1963).
Publicà altres obres, que reflecteixen d’altres moments de l’època o de la seva vida: El casino dels senyors (1956), Boda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966).
(Barcelona, 3 abril 1857 – 19 febrer 1913)
Metgessa. Va doctorar-se en medicina a la Universitat de Barcelona, amb la qual cosa va esdevenir la primera dona -juntament amb Martina Castells, de la mateixa promoció- a accedir a aquest grau a tot l’estat espanyol.
L’any 1883 va publicar la seva tesi doctoral Conveniencia de dirigir por nuevas vías la educación higiènico-moral de la mujer. També va escriure alguns manuals sobre salut infantil, branca en la qual es va especialitzar.
Va exercir, així mateix, la ginecologia i va contribuir sensiblement a introduir criteris moderns en l’atenció sanitària dels nadons.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 22 agost 1913 – 4 abril 1993)
Pintor. Els seus olis sobre tela són d’un estil molt propi, molt propers a l’expressionisme.
Ha exposat diverses vegades a Barcelona des del 1956. També ho ha fet a la seva vila natal, a Tossa i a Düsseldorf (Alemanya). Li han estat atorgats diversos premis.
(Lliçà de Vall, Vallès Oriental, 3 setembre 1913 – Barcelona, 26 febrer 1974)
Escriptor i periodista. Començà la seva obra literària en català: El veler (1932), recull de poemes, L’esfondrada (1934), drama en vers, i Benaventurats els lladres (1935), narració.
Després de la guerra civil començà una nova etapa exclusivament en castellà, en què descrivia l’ambient de la burgesia barcelonina: Mariona Rebull (1944), El Viudo Rius (1945), Desiderio (1957), 19 de julio (1965) i Guerra civil (1972). També publicà unes memòries: Ganas de hablar.
(Reus, Baix Camp, 7 febrer 1836 – Tànger, Marroc, 4 octubre 1913)
Pintor. Es va formar juntament amb el seu amic Marià Fortuny, primerament a Reus i, després, a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. També amb Fortuny visqué i estudià a Roma, i ambdós s’interessaren per l’acolorit món àrab.
Tapirò, però, es va mantenir dins una tendència més naturalista, estil en el qual excel·lí especialment en les obres executades a l’aquarel·la, les quals copsen, amb sorprenent efecte estètic, els naturals elements decoratius de l’abillament i del paisatge urbà del Marroc.
Mora amb vestit de noces i Bandits del Sud són algunes de les aquarel·les seves més típiques.
(Llívia, Baixa Cerdanya, 15 juny 1913 – Barcelona, 4 gener 1988)
Polític i advocat. Procedent del BOC (1931-34), el 1936 fou un dels fundadors del PSUC. Durant la guerra civil fou nomenat jutge de primera instància de Reus. Empresonat i condemnat a mort (1941), restà presoner fins al 1944.
En retornar a Barcelona, reprengué l’exercici de la seva professió (1950) i s’especialitzà en la defensa de processos polítics; així, actuà com a advocat defensor en el consell de guerra de Burgos (1970), seguit contra diversos membres d’ETA.
Principal representant del PSUC en els organismes unitaris de l’oposició catalana (Consell de Forces Polítiques i Assemblea de Catalunya) els darrers anys del règim franquista, després fou elegit diputat per Tarragona (1977 i 1979) i fou membre de la comissió redactora de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 12 agost 1913 – Barcelona, 26 desembre 1996)
Cardenal (1973). Estudià al Seminari de Barcelona, on fou ordenat sacerdot (1939). Llicenciat en teologia i doctor en dret canònic, professà aquesta matèria al seminari de Barcelona i és autor de diverses obres sobre aquests temes.
Canonge (1954) i consiliari de diverses obres apostòliques, entre les quals l’Associació Catòlica de Dirigents, i primer delegat episcopal als Habitatges del Congrés.
Bisbe auxiliar de Barcelona (1955), residencial de Girona (1964) i arquebisbe de Barcelona (1971). Com a cardenal, prengué part a les sessions del concili Vaticà II i en el Sínode (1974). Presidí diverses Comissions Episcopals en el si de la Conferència Episcopal Espanyola i formà part de la Comissió Pontifícia per a la Reforma del Dret Canònic.
Cardenal prevere del títol de sant Llorenç in Damaso (1973), fou també Gran Conseller de la Facultat de Teologia de Barcelona.
El 1999 les seves despulles van ésser dipositades a la catedral de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 