(Barcelona, 1913 – 5 novembre 1991)
Fotògraf. Fill del reporter Josep Brangulí, que fou un dels pioners en aquesta activitat a Catalunya.
Abans de la guerra civil de 1936-39 col·laborà en diverses publicacions, principalment “L’Instant”, i després a “Diario de Barcelona”.
S’ocupà de camps molt diversos però excel·lí particularment en l’esportiu.
Fou germà seu Xavier Brangulí i Claramunt (Barcelona, 1918 – 30 gener 1986) Fotògraf. Fou col·laborador d’“El Noticiero Universal”.
(Barcelona, 1913 – Roma, Itàlia, 6 agost 1969)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Barcelona, a la universitat Gregoriana i a l’Ateneu Lateranense de Roma, on es doctorà en dret civil i canònic. Al Col·legi Màxim de Sarrià es llicencià en teologia.
Exercí de professor al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Salamanca. El 1950 fou nomenat auditor de la Rota romana, on arribà a sots-degà.
Escriví articles especialitzats sobre matèries canòniques, i dedicà alguns estudis, entre d’altres la tesi doctoral, a les relacions entre el dret canònic i el dret català.
Personalitat de fort ascendent en els ambients cristians de Barcelona i de tot Catalunya, fou mentor de molts sacerdots catalans, fins al punt que, pel gener de 1969, en una carta al nunci, 141 sacerdots el demanaren per arquebisbe de Tarragona.
Juntament amb altres preveres barcelonins, inicià i promogué, el 1947, la Unió Sacerdotal. Sota el seu guiatge es formalitzà la fundació de les auxiliars diocesanes de Barcelona.
Intervingué activament en els treballs del Concili Vaticà II i fou membre de diverses comissions conciliars. A Catalunya fou portaveu de l’esperit del concili i esperança dels qui treballaven per una profunda reforma de l’Església.
(Barcelona, 7 juliol 1852 – 14 setembre 1913)
Metge. Fou professor i catedràtic d’obstetrícia (1879) a la Facultat de Medicina, rector (1905-13) de la Universitat de Barcelona, i un dels primers presidents del Col·legi de Metges.
Ocupà càrrecs de conseller en importants companyies de ferrocarrils i d’obres públiques, i adoptà sempre una actitud reaccionària davant les reformes de l’exercici de la medicina.
El 1901 li fou concedit el títol de baró de Bonet, que ha passat per enllaç als Amigó.
Fou germà seu, Miquel Bonet i Amigó (Barcelona, 1855 – 17 abril 1914) Químic. L’any 1875 guanyà una càtedra de química a la Universitat de Barcelona.
(Sidamon, Pla d’Urgell, 1913 – Washington DC, EUA 1987)
Monjo benedictí de Montserrat. Doctor en teologia, llicenciat en Sagrada Escriptura i professor de llengua copta, des de l’any 1962, a la Universitat Catòlica de Washington (EUA).
És autor de treballs d’investigació remarcables sobre qüestions d’història. És també un dels traductors del Nou Testament per a l’anomenada Bíblia de Montserrat.
Fou director del Scriptorium Biblicum et Orientale de Montserrat.
(Barcelona, 1913 – 27 febrer 2009)
Pintora. Ha treballat especialment en natures mortes i temes florals.
(Barcelona, 1913 – 1919)
Productora cinematogràfica. Fundada sota la direcció artística d’Adrià Gual.
En una línia semblant a la del film d’art francès, produí les pel·lícules El alcalde de Zalamea, La Gitanilla, Fridoli i Misteri de dolor.
En deixar la direcció Adrià Gual, el substituí Magi Murià, que li donà una orientació més comercial: L’amor fa justícia, Nocturn de Chopin, Ànimes torturades, La reina jove, El bes de la mort, algunes pel·lícules en episodis (Vindicator), així com el primer doblatge al català (Draps i ferro vell).
(Barcelona, 10 febrer 1913 – 27 juliol 1980)
Editor, llibreter i activista cultural. Director de les “Edicions d’Aportació Catalana”, llibreria especialitzada en literatura i pensament català i va promoure l’edició de nombrosos treballs sobre diversos assumptes d’interès polític, sempre des d’una perspectiva nacionalista, com la publicació a Montevideo de Per una consciència de país (1963).
També promogué durant els anys 1950 les campanyes de propaganda de la llengua i de les relacions culturals entre els països de parla catalana.
Pòstumament aparegué Esperit i doctrina internacionals (1980).
(Barcelona, 1839 – 1913)
Comediògraf. Estudià dret a Barcelona i, en la carrera judicial, exercí càrrecs a Cuba i Filipines.
Col·laborador de la premsa catalana en revistes com “L’Esquella de la Torratxa”, “Un Tros de Paper” i “Lo Nunci”.
Com a autor còmic tingué gran popularitat amb peces curtes, algunes d’elles d’influència francesa, entre les quals cal remarcar: Lo diari ho porta (1870), Cinc minuts fora del món (1876), Cap y cúa (1881), Tot cor! 1883), Cel rogent i Tres blancs i un negre (1891). La seva obra més coneguda fou Lo Sant Cristo Gros (1889).
(Barcelona, 1846 – 16 gener 1913)
Pianista i compositor. Germà de Ferran. Estudià piano amb Joan Barrau i composició amb Marià Obiols. El 1866 fou nomenat professor del Conservatori del Liceu de Barcelona.
Entre les seves obres destaquen Barcarola, Rapsòdia i altres peces per a piano, així com romances.
Traduí a l’italià els llibrets de les òperes Henry Clifford, d’Isaac Albéniz i Els Pirineus, de Felip Pedrell.
(Arenys de Mar, Maresme, 7 setembre 1831 – 4 agost 1913)
Comediògraf. Estudià dret a la universitat de Barcelona. De jove fundà al teatre Odeon una societat dramàtica, El Pireo, i dirigí el periòdic “Las Candilejas”, que en depenia.
S’inicià en el món del teatre escrivint en castellà, tot i que a partir de 1864 ho féu exclusivament en català. La companyia La Gata li estrenà Els banys de Caldetes (1865).
Entre les seves comèdies, realistes i sense concessions fàcils, destaquen Un pollastre eixalat (1865), Les ametlles d’Arenys (1866), Les pubilles i els hereus (1869), La mitja taronja (1868) i Dones! (1875), considerada la més reeixida.
Fou mantenidor dels Jocs Florals els anys 1869 i 1887.
Dades dels Països Catalans 