(Barcelona, 25 octubre 1912 – 1983)
“Susina Amat” Pintora i pedagoga. La seva preocupació per la pedagogia artística, que ha manifestat en múltiples activitats i iniciatives, nasqué arran de la relació que tingué amb Rosa Sensat. Ha estat professora a diversos instituts i escoles, així com a l’Escola Massana.
Féu la primera exposició individual l’any 1967. Conreà un realisme depurat amb tendència a l’al·legoria o al simbolisme.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1912 – Catalunya, segle XX)
Pintor i escenògraf. Féu els primers estudis artístics a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, i els continuà després a Barcelona.
Ha excel·lit com a il·lustrador a la premsa i per la seva obra escenogràfica. En aquesta especialitat ha treballat per a La Comédie Française i ha realitzat diverses decoracions per al cinema.
(Barcelona, 29 setembre 1912 – 10 juliol 1973)
Pintora. Ha aconseguit un renom internacional per les seves minucioses composicions fetes amb màquines d’escriure i cintes mecanogràfiques de diferents colors.
(Barcelona, 1912 – )
Entitat esportiva. Fundada per un grup de cantaires de l’Orfeó Català, els més rellevants dels quals foren Emili Jové, Jaume Jorba, Francesc Pi i Emili Vendrell.
Fins el 1933 tingué diverses seus, i aquest any s’establí al Barri Gòtic de Barcelona, on romangué fins l’any 2008, que es traslladà a un local del barri de la Sagrada Família.
Orientada vers el coneixement i la difusió de la història, la geografia i la cultura catalanes a través de l’excursionisme, ha estat al capdavant d’iniciatives de l’àmbit social. Cal recordar els actes a favor dels damnificats per l’incendi de les Gavarres el 1928 i l’homenatge a Jacint Verdaguer celebrat al santuari de la Mare de Déu del Mont, el 1932.
Inicialment restringida a petites excursions, l’Agrupació anà ampliant el ventall d’activitats i incorporant noves seccions, com ara les de Muntanya, Escalada, Espeleologia, Fotografia, Esquí, Càmping, Coral, Cultura, BTT i Curses atlètiques, entre d’altres.
L’AEC ha organitzat algunes expedicions als cims més alts del món, entre els quals destaquen les del Cho Oyu i l’Everest, a l’Himàlaia, i el Vinson, a l’Antàrtida.
L’any 2013 l’entitat rebé la Creu de Sant Jordi.
Enllaç web: Agrupació Excursionista Catalunya
(Girona, 11 març 1912 – Barcelona, 7 maig 2002)
Músic. Deixeble de Ll. Millet, E. Morera i J. Pahissa al Conservatori Municipal de Barcelona. Exercí com a crític musical a “La Vanguardia” i a “Destino”, revista de la qual fou director (1969-74), tot i que la seva activitat principal ha estat la composició.
En la seva obra, eclèctica i contemporània, tenen gran importància els ritmes i temes antillans, bé que ha evolucionat cap a un major rigor estructural i la utilització d’elements tècnics de procedència diversa, com ara la tonalitat i la tècnica dodecafònica.
Destaquen entre les seves obres: Tres divertimentos (1942), Cinco canciones negras (1946), Cuarteto indiano (1952), Concierto breve (1952), Poema concertante (1953), Calidoscopio (1954), Partita (1958), Cant espiritual (1958), Sonatina (1962), i les òperes Una voz en off (1962) i Babel 46 (1967, no estrenada fins al 1994).
Posteriorment ha escrit Cinco invocaciones a Jesús Crucificado, Hommage à Manolo Hugué (1971), Serenata à Lydia de Cadaqués (1972), Reflexus-Obertura (1973), Concierto del Albaicín (1977), Música per a un diumenge (1983), Quadriví per a tres Stradivarius (1984), Calidoscopi (1990), Sortilegis (1992), Bric-à-brac (1993), Elegía a Maurice Ravel (1994) i Folía daliniana (1996).
El 1991 publicà les memòries Papers Autobiogràfics. El 1998 va ser nomenat membre honorari de l’Academia de San Fernando de Madrid. Ha estat guardonat amb el premi de Composición Reina Sofia (1992) pel conjunt de la seva obra, la medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1992) i la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999).
Enllaç web: Associació Xavier Montsalvatge
(Barcelona, 30 octubre 1912 – 30 gener 1991)
Filòsof i assagista. Fou deixeble de Joaquim Xirau a la Universitat de Barcelona, i publicà ja Cóctel de verdad el 1935. Exiliat el 1939, fou professor a Santiago de Xile primer i als EUA després.
Ultra el grandiós Diccionario de la Filosofía (Mèxic 1941), amb constants reedicions, publicà nombroses obres sobre diversos aspectes filosòfics: història de la filosofia, lògica matemàtica, filosofia del llenguatge, ètica. etc, com, per exemple: Les formes de la vida catalana (1944), Cuatro visiones de la historia universal (Buenos Aires 1945), El llibre del sentit (Xile, 1948), El hombre en la encrucijada (Buenos Aires 1952), La ironía, la muerte y la admiración (Santiago de Xile 1952), Lógica matemática (1955), Una mica de tot (1961), El ser y la muerte (1962), La filosofia en el món d’avui (1965), El ser y el sentido (1967), La filosofia actual (1969), Indagaciones sobre el lenguaje (1970) Las palabras y los hombres (1972), Ética aplicada (1981).
Escriví també novel·les Claudia, mi Claudia (1982), i narracions Voltaire en Nueva York (1985), fins i tot realitzà algun film de cinema amateur.
Instal·lat als EUA, donà una interpretació d’aspectes fonamentals de la idiosincràsia dels Països Catalans, on sovint feia estades: Les formes de la vida catalana (Santiago de Xile 1944), El llibre del sentit (Santiago de Xile 1948) i Tres mundos: Cataluña, España, Europa (Buenos Aires 1963).
El 1985 va rebre el premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats.
(Barcelona, 2 gener 1902 – 25 abril 1912)
Setmanari satíric. Inspirat per Francesc Cambó, que li va donar el nom, el van dirigir Manuel Folch i Torres i Gaietà Cornet, i va comptar amb la col·laboració de notables caricaturistes com Junceda, Opisso, Apa, Bagaria i Lola Anglada. Políticament, aquest setmanari estava estretament relacional amb la Lliga Regionalista.
Una caricatura de Junceda publicada el 23 novembre 1905 fou considerat com un greuge a l’exèrcit per un grup d’oficials, que assaltaren i destruïren els seus locals i els de “La Veu de Catalunya” (25 novembre), i va ser suspès durant cinc mesos, el fet derivà en l’aprovació pel govern de la llei de Jurisdiccions, l’oposició a la qual precipità la formació del moviment de Solidaritat Catalana (1906).
Va arribar a tirar 60.000 exemplars i va desaparèixer, ja molt radicalitzat.
(Barcelona, 29 setembre 1912 – 21 juliol 1994)
Narrador, periodista i dibuixant. Fill de Vicenç Calders i Arús. Col·laborà, com a dibuixant, a “L’Esquella de la Torratxa” i, com a redactor, a “El Diari Mercantil” i a “La Rambla”. Es donà a conèixer com a escriptor amb El primer Arlequí (1936), L’any de la meva gràcia (1937), La glòria del doctor Larén (1937) i Unitats de xoc (1938), crònica sobre la guerra civil.
Exiliat a Mèxic (1939), es guanyà la vida com a dibuixant tècnic i col·laborà en diverses publicacions de l’exili. El 1963 tornà a Barcelona, on fundà, amb Josep Carner i Agustí Bartra, la revista “Lletres”, i col·laborà en “La Revista de Catalunya”, “La Nostra Revista” i “Pont Blau”.
El 1954 publicà el recull Cròniques de la veritat oculta, premi Víctor Català, que, amb altres narracions, constitueix el volum Tots els contes de Pere Calders (1968). De tema mexicà són Gent de l’alta vall (1957), Demà a les tres de la matinada (1959) i Aquí descansa Nevares (1967). Altres obres que cal destacar són: L’ombra de l’atzavara (1964), Ronda naval sota la boira (1966), Invasió subtil i altres contes (1978), De teves a meves (1984), La revolta del terrat i altres contes (1985), el recull d’imatges gràfiques Veure Barcelona (1984), amb fotografies de F. Català i Roca, i unes obres completes.
Les seves narracions inspiraren muntatges teatrals (Antaviana, 1979). Col·laborà habitualment en el diari “Avui”. En la seva obra, l’absurd es mescla amb la realitat, sovint amb fina ironia, a voltes amb un extraordinari to líric.
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1986), de narrativa Ciutat de Barcelona (1987) i doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (1992).
(Barcelona, 29 març 1912 – Montserrat, Bages, 3 gener 1978)
Abat benedictí. Prevere diocesà (1935), prengué l’hàbit monàstic a Montserrat (1941). Es llicencià en teologia i en arqueologia cristiana a Roma.
De tornada a Montserrat, fou nomenat prior (1949) i elegit abat coadjutor (1961) d’Aureli M. Escarré, càrrec que conservà fins al 1966, que fou designat abat president de la congregació benedictina de Subiaco.
El 1969 predicà el recés anual al papa Pau VI i a la cúria romana, que fou publicat després amb el títol Il sacerdozio cristiano. Malalt de mort, el 1977 es retirà a Montserrat.
Bé que potser d’una forma poc coneguda externament, en alguns moments difícils havia tingut un paper important i decisiu en defensa de l’Església catalana i de la vida cultural i política de Catalunya.
La seva obra principal, Litúrgia i espiritualitat (1956), fou traduïda a diverses llengües.
(Barcelona, 28 maig 1912 – 7 maig 2000)
“Tisner“ Escriptor, pintor i dibuixant. Fill d’Avel·lí Artís i Balaguer.
Durant la República col·laborà amb dibuixos i caricatures a diversos diaris i popularitzà el pseudònim de Tisner. Amb el seu amic i després cunyat Pere Calders va dirigir la darrera època de “L’Esquella de la Torratxa”.
El camí és dur i sembla que no meni enlloc, però en el fons d’aquest hi ha aquesta cosa meravellosa que és la llibertat de Catalunya. (Avel·lí Artís i Gener “Tisner”)
El 1939 s’exilià a Mèxic, on va tenir una destacada actuació en els cercles culturals de l’exili català, i el 1965 va tornar a Catalunya.
De les seves moltes novel·les algunes obtingueren importants premis. Ha publicat les seves memòries en quatre volums, amb el títol de Viure i veure (1989-91).
També ha participat activament en el ressorgiment del Centre Català del Pen Club i en la formació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, d’on el 1991 fou elegit president. Ha fet nombroses traduccions al català.
El 1982 fou candidat a senador per Nacionalistes d’Esquerra.
El 1992 hom publicà el primer volum de la seva obra completa. L’any 1997 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Dades dels Països Catalans 