(Barcelona, 1877 – 8 agost 1908)
Hel·lenista. Realitzà una notable traducció de les faules d’Esop, emprant un català popular.
També escriví unes Lliçons d’ortografia catalana, interessants per a l’època.
(Barcelona, 10 octubre 1908 – Girona, 13 abril 1983)
Escriptora. L’apassionament que des de molt jove sentí per la lectura li proporcionà autodidàcticament una formació literària molt completa. La novel·la Sóc una dona honrada? (1932) la va introduir a la vida literària catalana. Col·laborà a “Mirador” i a “La Rambla” i a la pàgina infantil de “La Publicitat”, on publicà diversos contes.
Pertanyen a aquesta primera època les obres Del que hom no pot fugir (1934), Un dia de la vida d’un home (1934) i Crim (1936), novel·les en les quals manifesta les tècniques i els temes que més endavant havien d’esdevenir habituals i peculiars en ella, i que cristal·litzaren en Aloma (1938). Aquesta obra, que produí un gran impacte, obtingué el premi Joan Crexells 1937 i fou publicada per la Institució de les Lletres Catalanes.
Exiliada l’any 1939, marxà cap a França i es refugià a París, d’on, a conseqüència de l’arribada de l’exèrcit nazi, hagué de fugir cap al sud. Residí a Llemotges i a Burdeus i s’establí a Ginebra l’any 1954.
Després d’uns quants anys de silenci i d’alguns contes a “La Revista de Catalunya”, editada a París, tornà a tenir contactes amb Catalunya a partir del 1957, en què guanyà el premi Víctor Català amb el recull narratiu Vint-i-dos contes, publicat l’any 1958.
La publicació de La plaça del Diamant (1962) fou un dels èxits més importants de la literatura catalana contemporània. En ella, el lirisme de la prosa arriba a la màxima expressió de la novel·la psicològica.
Alternant amb la novel·la va escriure contes, que recollí en el volum La meva Cristina i altres contes (1967) i Tots els contes (1979), escrits amb tècniques que oscil·len entre la narració tradicional i els esquemes elegíacs i evocatius.
El contacte amb el seu públic anterior estimulà la seva producció, amb les novel·les El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), Quanta, quanta guerra… (1980, premi Crítica Serra d’Or) i el llibre de proses Viatges i flors (1980, premi de la Crítica Serra d’Or 1981 i Ciutat de Barcelona). Pòstumament li fou publicada una novel·la inacabada, La mort i la primavera (1986).
(Moià, Moianès, 18 desembre 1908 – Montserrat, Bages, 6 octubre 2005)
Liturgista, ecumenista i historiador. Nom de religió d’Estanislau Franquesa. Alumne dels escolapis, prengué l’hàbit a Montserrat el 1925, on professà (1930) i s’ordenà prevere (1932). Acabà els estudis a Beuron (Alemanya), i en retornar inicià la publicació, en fascícles, del Missal del Poble, interromput per la guerra civil, durant la qual perfeccionà els estudis a Maria Loach (Alemanya) i féu de professor al seminari de Vitòria.
Ocupà càrrecs de responsabilitat al monestir, i com a sagristà major prengué part en l’organització de les festes d’entronització de la imatge de la Mare de Déu (1947). Director del Scriptorium Liturgicum (1943), membre fundador de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics i membre de la Junta Nacional de Pastoral Litúrgica.
Durant el concili Vaticà II fou consultor de l’episcopat espanyol i, posteriorment, del Consilium de Litúrgia i de la Congregació del Culte Diví. D’ençà del 1971 i fins al 1983, fou superior de la comunitat benedictina annexa a l’Institut Ecumènic de Tantur (Jerusalem). La seva abundant producció bibliogràfica té com a temes: Montserrat, el ritual català, la litúrgia hispànica i l’ecumenisme.
(l’Arboç, Baix Penedès, 15 abril 1908 – Barcelona, 21 octubre 1968)
Eclesiàstic, Francesc de nom de pila. Monjo benedictí i abat de Montserrat (1946-61). Ingressà a Montserrat el 1923, i el 1933 fou ordenat sacerdot; el 1939 va ésser nomenat prior, el 1941 elegit abat coadjutor de l’abat Antoni Maria Marcet i el 1946 proclamat abat titular.
Continuà l’obra del seu predecessor, però amb una personalitat molt definida i gran dinamisme, malgrat la seva mala salut. Aglutinant un equip cohesionat de col·laboradors, fomentà la reforma monàstica a Montserrat i als monestirs benedictins d’arreu de l’estat espanyol -dels quals va ésser visitador-, en la línia de Solesmes i Beuron.
Sota el seu abadiat Montserrat esdevingué un dels primers centres litúrgics del món i un dels centres espirituals i culturals més importants de Catalunya. Afavorí una plural formació intel·lectual dels monjos i promogué la investigació escripturística. Va fer grans obres arquitectòniques al monestir i a tot el santuari, que obrí a tots els estaments catalans en una acció de foment de l’espiritualitat i la cultura.
Les festivitats montserratines foren amb ell ocasions de redreçament i concòrdia del poble català, especialment la de l’Entronització de la Mare de Déu, el 27 d’abril de 1947. Lluità pel manteniment de la llengua catalana i, ajudant decididament els moviments de renovació cristiana de formació humana no tolerats pel règim, com l’escoltisme i els polítics clandestins, acollí els perseguits pel règim i defensà els presos.
Oposat públicament a la injustícia pública, féu unes declaracions de ressò mundial al diari “Le Monde” (1963), ja retirat (1961) del govern del monestir per motius de salut. Una maniobra de complicitat entre el Vaticà i el règim franquista aconseguí, el 1965, d’exiliar-lo a Itàlia (Viboldone, prop de Milà).
L’octubre de 1968, molt greu, el seu successor, Cassià Maria Just, pogué fer-lo retornar a Barcelona, on morí. El seu enterrament fou una manifestació de dol i d’afirmació nacional de tot Catalunya.
(Súria, Bages, 12 setembre 1908 – Barcelona, 4 gener 2005)
Empresari i polític. Membre d’Esquerra Republicana durant la guerra civil de 1936-39 tingué un paper destacat en l’organització de l’evacuació dels ferits de guerra cap a França des del seu càrrec de comissari polític dels hospitals de l’exèrcit de la República.
Acabada la guerra, s’exilià a França, on dugué a terme nombroses activitats d’ajuda a d’altres exiliats i on, a la Segona Guerra Mundial, participà en la Resistència.
El 1949 es traslladà a Andorra, on endegà diversos comerços i inicià diverses empreses dedicades a l’obertura i desblocatge d’algunes rutes de muntanya, la més coneguda de les quals és l’obertura del port d’Envalira al trànsit automobilístic. Fou, així mateix, un dels màxims impulsors del Túnel del Cadí, del qual féu els primers plànols ja el 1966.
Fou el pare d’Andreu, Lluís i Gerard Claret i Serra.
(Barcelona, 5 novembre 1834 – 27 octubre 1908)
Eclesiàstic. Rector del seminari de Barcelona (1876), fou administrador apostòlic d’Urgell. En morir el bisbe Josep Caixal, el substituí en aquesta seu (1879). Com a copríncep d’Andorra, en defensà la catalanitat davant les pretensions franceses.
Nomenat cardenal el 1895, succeí Josep Morgades a la seu de Barcelona (1901). Manifestà una clara oposició als sectors més integristes del catolicisme i, el Nadal del 1905, sofrí un atemptat d’inspiració anarquista del qual sortí il·lès. El succeí el bisbe Joan Josep Laguarda.
Publicà Una constitución pontificia y el “Diario de Barcelona” (1875), contra el reconeixement del regne d’Itàlia per part del govern espanyol. A part les pastorals, es destacaren els sermons, amb projecció patriòtica, del mil·lenari de Montserrat (1880) i de la restauració del monestir de Ripoll (1893). Ajudà de fet Solidaritat Catalana (1906).
(Barcelona, 8 novembre 1908 – Terrassa, Vallès Occidental, 8 juliol 1982)
Poeta i prosista. Visqué en la seva infantesa a diverses barriades obreres de Barcelona i a Sabadell. El 1934 guanyà un concurs de contes socials; col·laborà a les revistes “Amic” i “Meridià”.
Exiliat el 1939, ingressà en diversos camps de refugiats. Després de viatges i atzars diversos acabà establint-se a Mèxic fins al 1970.
Pertanyent a la generació del 1936 i de trajectòria poètica diferent de la resta de poetes, és un cas d’aïllament dins el corrent de la poesia catalana de la postguerra. Els seus primers llibres de poemes són L’oasi perdut (1937) i Cant corporal (1938).
A Mèxic publicà L’arbre de foc (1946), recull de poemes de guerra on retorna a les formes clàssiques, i Màrsias i Adila (1948), important per la seva valoració històrica i literària i pel seu to d’epopeia.
Altres obres posteriors són: Rèquiem (1948), Oda atlàntica (1951), Poemes d’Anna (1955), L’evangeli del vent (1956), Els himnes (1973, premi Carles Riba), Pa i vi. Poemes del retorn (1974), Rapsòdia d’Ahab (1976), El gos geomètric i La fulla que tremola (1979), Hai-Kús d’Arinsal (1981) i La Sínia i l’Estrella (1982).
La seva poesia anà evolucionant cap a formes clàssiques de gran riquesa d’imatges. El 1971 publicà Obra poètica completa.
És autor també d’una Antologia de poesia nord-americana (1951), en català, d’un llibre narrativo-poètic, Odisseu (1955), que tracta el tema de l’exili, i de les novel·les El crist de 200.000 braços (1958) i La lluna mort amb aigua (1968). Ecce homo (1968) és un testimoni més concret de la seva aventura personal.
També escriví teatre: Cora i la magrana (1978), El tren de cristall (1978), La noia del gira-sol (1982, premi Santiago Rusiñol) i Octubre (1982) i assaig: El somriure del gat (1975) i Sobre poesia (1980, premi Vila de Perpinya).
(Reus, Baix Camp, 17 gener 1849 – Barcelona, 10 març 1908)
Escriptor i historiador. Formà part de La Jove Catalunya, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (de la qual fou president), de l’Acadèmia de Bones Lletres (des del 1877) i, després, president de la de Llengua Catalana. Fou diverses vegades mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona. Col·laborà en el setmanari “Lo Gai Saber” i en la revista “La Renaixença”.
Escriví diversos estudis històrics com Notícia històrica dels catalans que intervingueren en lo descobriment d’Amèrica (1876), Quadros d’història catalana (1876) i deixà inèdit Les gestes del rei en Jaume en el Puig de Santa Maria. La seva Història de Catalunya (2 volums, 1887-89), continuada després per Ernest Moliné i Brasés (1922), contribuí com cap altra a divulgar els aspectes més interessants de la nostra història.
És també autor d’estudis sobre història de la literatura catalana, així com de nombrosos discursos i memòries d’entre les quals cal esmentar La tradició literària catalana en los segles XVII i XVIII (1873), Notícia general de la prosa catalana des de su aparició fins a terminar lo segle XVI (1874), Lo moviment literari català (1875-78), Barcelona. Ressenya històrica (1878), Andreu Balaguer i Merino, necrologia, Associació Catalanista 1883).
La major part dels articles i discursos foren reunits després de la seva mort en Estudis històrics, dos volums de la “Ilustració Catalana”. La seva biblioteca fou cedida a la de l’Institut d’Estudis Catalans.
(Barcelona, 12 juny 1908 – Sitges, Garraf, 2 juliol 2006)
“Sempronio“ Periodista i comediògraf. Fill de Josep Artís i Balaguer. Col·laborà a la “Revista de Catalunya” i, després del 1939, al “Diario de Barcelona” i “Destino”.
Fou el primer director del diari “Tele/eXprés” (1964) i el setmanari en català “Tele-estel” (1966).
Ha escrit teatre: Els fugitius de la plaça Reial (1964, comèdia), novel·la i alguns llibres com Retrat de Ramon Casas (1970), L’art de viure al dia (1970), Clar i Català (1972) i Aquella entremaliada Barcelona era una festa (1978).
El 1972 l’Ajuntament de Barcelona el va nomenar Cronista Oficial de la ciutat. A partir de la seva inauguració l’any 1976, col·laborà a Ràdio 4.
Dades dels Països Catalans 