(Balaguer, Noguera, 1906 – 1983)
Pintor. Sojornà un temps a París, on treballà influït pel cubisme.
Posteriorment adoptà tendències més tradicionals.
(Barcelona, 5 desembre 1906 – 4 febrer 1988)
Orfebre i argenter. Fill de Lluís Serrahima i Camín i germà de Maurici i Joan. Format al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona.
Exposà per primera vegada el 1930, amb una obra simple i geomètrica, molt allunyada del típic gust barroc. És autor de nombroses peces d’orfebreria religiosa, així com de trofeus esportius.
Guanyà diversos premis, entre els quals la medalla d’argent a la Triennal de Milà (1936), la medalla d’or a l’Exposició d’Arts Decoratives de Madrid (1947), així com d’altres guardons a les exposicions de l’Art en l’Esport el 1968 i el 1970.
El seu altre germà Rafael Serrahima i Bofill (Barcelona, 1910 – segle XX), fou pintor i orfebre, i col·laborà amb ell en diferents projectes d’orfebreria religiosa. També destaca la seva tasca de retratista al llapis.
(Barcelona, 11 setembre 1906 – 15 desembre 1973)
Arqueòleg. Especialista en ceràmica, conservador de ceràmica dels Museus d’Art de Barcelona (1950-64), enriquí considerablement el nou Museu de Ceràmica de Barcelona (creat el 1964), del qual fou nomenat director.
Féu nombroses excavacions i viatges d’investigació a la Península Ibèrica.
Entre les seves publicacions, algunes en col·laboració, cal citar: Cerámica catalana decorada (1949), Aragón-Muel (1952), La cerámica de Teruel (1962) i Cerámica medieval española (1967).
Fou membre de la Spanish Society of America i de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica.
(Terrassa, Vallès Occidental, 22 octubre 1906 – Barcelona, 2 octubre 1994)
Arquitecte. Fill de Joan Llongueras i Badia i germà de Joan i de Josep Jordi.
Titulat el 1940, realitzà diverses obres a Barcelona, entre les quals cal esmentar la casa de Repòs de Sant Camil i el xalet del xamfrà Madolell-Ravella.
A més, és autor de la capella de Nostra Dona de la Pietat d’Arbúcies (1953) i de la residència Sol Ponent, a Sant Andreu de la Barca (1974).
(Lleida, 1906 – 1938)
Organisme docent. De caràcter laic i republicà, fou fundat per Frederic Godàs i Legido.
El 1920, a la mort del fundador, els seus col·laboradors, entre els quals cal destacar Humbert Torres i Antoni Sabaté i Mur, en continuaren les directrius.
El Liceu Escolar desaparegué quan les primeres bombes franquistes ensorraren l’escola i llevaren la vida a quaranta dels alumnes.
(estat espanyol, 13 febrer 1906)
Reglamentació jurídica preparada pel govern de Segismundo Moret arran de l’agitació antimilitar que havia provocat l’assalt de la redacció del setmanari de la Lliga Regionalista, “Cu-cut!”, i d’altres reaccions per part de les guarnicions militars de diversos llocs d’Espanya.
El projecte de llei (gener 1906) sancionava sota jurisdicció militar qualsevol delicte “contra l’ordre públic i contra la pàtria”, la qual cosa donava als militars la possibilitat d’intervenir arbitràriament en tota activitat política de caire no estrictament dinàstic.
Els afectats -republicans, regionalistes i carlins- es retiraren del Congrés en senyal de protesta, i a Catalunya fou el revulsiu que impulsà la formació de Solidaritat Catalana.
(Barcelona, 1906 – 1979)
Organisme. Creat amb les finalitats de procedir al manteniment, l’increment, la reorganització, la classificació i la catalogació dels fons i de les col·leccions dels objectes d’interès per a les ciències naturals, dipositats en els museus municipals, especialment en el Museu Martorell.
Succeí una Junta Tècnica creada el 1893 i serví de precedent per a la creació, el 1907, de la Junta de Museus. L’any 1917 la Junta esdevenia mixta en incorporar-s’hi la diputació de Barcelona, presidida per Prat de la Riba.
Suprimida el 1939, reaparegué el 1943 amb el nom d’Institut Municipal de Ciències Naturals que, convertit el 1977 en unitat operativa dels Museus de Ciències, desaparegué el 1979 en ésser creada l’entitat integradora denominada Museus de l’Ajuntament de Barcelona.
(Barcelona, 15 febrer 1900 – 31 desembre 1906)
Setmanari catalanista, polític i artístic sota la direcció de Lluís Via i Alexandre de Riquer.
Amb gran perfecció tipogràfica i adscrit a l’esquerra nacionalista, fou un símbol del modernisme i introduí a Catalunya l’obra d’artistes com A.V. Beardsley o A. Böcklin, i d’escriptors com Ibsen, Strindberg o Ruskin.
(Barcelona, 1906 – segle XX)
Organització juvenil del lerrouxisme. Denominació de la Joventut Republicana Radical.
Participaren en les jornades de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909, impulsant la crema de convents i edificis religiosos i intentant accentuar l’acticlericalisme de la protesta contra la guerra del Marroc.
Els seus dirigents més importants foren Rafael Guerra del Río, els germans Josep i Rafael Ulled i Joan Colomines i Maseras.
El seu portaveu fou “La Rebeldía” (1906-10).
Dades dels Països Catalans 