Arxiu d'etiquetes: 1904

Coll i Britapaja, Josep

Deixa un comentari

(Arecibo, Puerto Rico, 18 desembre 1840 – Barcelona, 9 gener 1904)

Escriptor i compositor. Doctorat en dret a Barcelona (1865), milità dins el federalisme i col·laborà assíduament en els periòdics.

Retirat de la política, formà part del grup de Frederic Soler; escriví, en castellà i en català, un gran nombre d’obres teatrals, la majoria de les quals de sàtira política, pertanyents al gènere lírico-còmic, per a les quals sovint compongué la música, que el convertiren en un dels autors més populars del seu temps.

Compongué, entre d’altres, les sarsueles o revistes musicals Robinson petit (1871), De Sant Pol al Polo Nord (1872), L’Angeleta i l’Angelet (1879), Els Banys Orientals (1880) i La Campana de Sarrià (1885).

Carulla i Canals, Lluís

3 Respostes

(l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà, 21 febrer 1904 – Barcelona, 3 novembre 1990)

Industrial i advocat. Fundador de l’empresa d’indústries alimentàries Gallina Blanca i de Gallina Blanca Purina SA (per a la producció de pinsos compostos i de productes de farmàcia veterinària).

Creà, el 1973, la Fundació Carulla-Font, (des del 1978 Fundació Jaume I), i el Casal de l’Espluga de Francolí (1963).

L’any 1983 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

Carner i Borràs, Antoni

Deixa un comentari

(Igualada, Anoia, 1904 – 1978)

Cronista oficial d’Igualada des del 1952.

Ha publicat biografies d’artistes i personalitats igualadines i treballs històrics, com Història i llegenda de les Batalles del Bruc (1968). Altres publicacions seves són La verdad sobre la vida y la tragedia de Verdaguer (1971) i l’obra pòstuma Història de la prostitució, la bruixeria i els mals costums a Igualada (1980).

Fou membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Carcellé i Tosca, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 maig 1904 – 24 octubre 1983)

Compositor. Vinculat des de jove al món musical, als 20 anys fundà l’orquestra de jazz “Catalònia”, que dirigí fins a l’esclat de la guerra civil de 1936-39.

Després es dedicà professionalment a la composició (sardanes, cançons, ballables, etc) i a l’edició musical. Era autor també de la lletra de les seves composicions i de vegades signava amb el pseudònim de S. Obiol.

Entre les seves sardanes, gènere pel qual fou més conegut, cal destacar Mareta meva (la primera, 1945), La més bonica, Tempesta a Cerdanya i, molt especialment, És la Moreneta, que esdevingué quasi un himne de catalanitat.

Caralps i Massó, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 juny 1904 – 25 desembre 1991)

Metge. Llicenciat a Barcelona el 1925 i doctorat a Madrid el 1936, fou professor (1926-28) d’anatomia.

Cap del departament de cirurgia toràcica a l’Hospital de Sant Pau, l’any 1972 ingressà a l’Acadèmia de Medicina.

Ha fet remarcables treballs sobre el tractament quirúrgic de la tuberculosi, els tumors intratoràcics i els cists hidatídics del pulmó, i també, els transplantaments d’òrgans amb caràcter experimental.

Calvo i Balaguer, Ferran

Deixa un comentari

(Barcelona, 1904 – segle XX)

Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts i a l’Acadèmia Baixas.

Passà, essent encara molt jove, set anys a París. De tornada, en 1931, féu a Barcelona la seva primera exposició individual.

Conreà la figura i el paisatge. Posteriorment es dedicà a la reproducció de taules gòtiques, usant fustes antigues, amb resultats decoratius molt notables.

Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears

12 Respostes

(Barcelona, 1904 – 1990)

Institució creditícia. Fou fundada per diverses organitzacions patronals amb la finalitat d’assegurar el retir dels obrers, davant les conseqüències de la vaga general del 1902.

Enric Prat de la Riba va ésser l’assessor del primer director, Francesc Moragas (1904-35), i, gràcies a una activitat política d’interès social, com els homenatges a la vellesa (iniciats el 1915), les institucions culturals i sanitàries, aviat adquirí un gran prestigi que féu que s’hi fusionessin (entre el 1915 i el 1939) 29 caixes menors.

D’ençà del 1931 va col·laborar en operacions creditícies realitzades pel govern de la Generalitat. Acabada la guerra civil el seu director fou destituït i depurat, i fou nomenat un comissari, convertit després en director general. Són anys de pèrdua relativa, tot i mantenir el primer lloc entre les caixes catalanes.

Amb una nova direcció el 1976 reprèn el seu esperit d’iniciativa, sota el model d’entitat financera. L’any 1979 absorbí la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Lleida i el 1990 es fusionà amb la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona per crear la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona.

Boronat i Fabra, Teresa

Deixa un comentari

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1904 – Sant Antoni de Calonge, Baix Empordà, 1983)

Ballarina. Coneguda artísticament com Teresina Boronat. Fou deixebla de Pauleta Pàmies.

L’any 1919, quan tenia quinze anys, debutà com a primera dansarina al Teatre del Liceu amb l’obra Thaïs. Posteriorment, la seva vocació pel cant la portà a treballar al Teatre Líric Català, on estrenà Don Juan de Serrallonga (amb música d’Enric Morera).

L’any 1924 debutà com a dansarina al Teatre Nacional de l’Òpera de París amb l’obra Taglioní chez Musette. El 1927 va obrir a París una escola de dansa.

Bonaplata i Sistachs, Teodor

6 Respostes

(Barcelona, 11 desembre 1841 – 31 desembre 1904)

Actor dramàtic. El 1870 es va traslladar a l’Argentina, on durant uns anys va treballar com a primer actor, interpretant especialment melodrames.

El 1883 tornà a Barcelona i s’encarregà de la direcció del Teatre Català (Romea), on actuà en castellà. Àngel Guimerà el trià com a protagonista de les seves obres Mar i cel (1888), L’ànima morta, Rei i monjo, Terra baixa, etc, i això marcà el seu establiment definitiu en el teatre en català.

Estrenà també obres de Frederic Soler, de Josep Pin i Soler, etc. Els darrers anys s’especialitzà en papers còmics.

Va escriure alguns treballs sobre l’art dramàtic i traduí i adaptà les més celebrades produccions estrangeres.

Fou el pare de la soprano Carme Bonaplata i Cuní.

Banc Comercial Transatlàntic

5 Respostes

(Barcelona, 1904 – 1990)

Entitat bancària. Fundada sota el nom de Banc Alemany Transatlàntic, com a filial de la Deutsche Veberseeische Bank. El volum de les seves operacions cresqué ràpidament, no solament dins l’estat espanyol, sinó també a l’Amèrica Llatina.

Acabada la Segona Guerra Mundial, a conseqüència del segrest dels béns alemanys pels aliats, els afers a Espanya passaren al Comitè Aliat de Control, que l’any 1950 vengué tots els seus drets a un grup de capitalistes catalans, que canviaren la denominació per l’actual, i el capital fou fixat en 25 milions de pessetes. Els grans càrrecs directius foren ocupats en gran part per les mateixes persones, moltes d’elles alemanyes.

El 1956, absorbí el Banc Comercial de Terrassa. El Deutsche Bank té un terç del capital i controla la seva gestió.

El 1984 tenia més de 78.000 milions de dipòsits.