Arxiu d'etiquetes: 1901

Salvat i Xivixell, Manuel

4 Respostes

(Barcelona, 13 gener 1842 – 26 febrer 1901)

Editor i impressor. Féu l’aprenentatge d’impressor a la casa de Magriñà i Subirana, i passà després a l’impremta de Jaume Jespús.

El 1869 participà en la creació de l’empresa Espasa Hermanos y Salvat, convertida el 1881 en Espasa y Compañía, formada per ell i el seu cunyat Josep Espasa.

L’any 1897 se separà de la societat per fundar-ne una altra, amb la denominació de Salvat e Hijo, que en un temps relativament curt es convertí en una de les editorials més importants de l’estat espanyol, gràcies a la modernització dels procediments tipogràfics.

Fou soci fundador de l’Institut de les Arts del Llibre.

A la seva mort, l’editorial fou continuada pels seus fills Pau i Santiago Salvat i Espasa.

Paredes i Fonollà, Miquel

(Barcelona, 24 setembre 1901 – Ceret, Vallespir, 1 març 1980)

Escultor i forjador. Estudià amb Lluís Labarta i fou deixeble de Josep Llimona.

Aprengué a treballar el metall, i arribà a ésser un gran mestre en la seva especialitat. Amplià estudis a França, país on residí des del 1939.

Prengué part en nombroses exposicions col·lectives i fou distingit amb diversos premis i accèssits. Fou professor d’escultura a l’Escola Nacional de Belles Arts d’Orleans.

Juntament amb la dibuixant Lola Anglada és l’autor de la figura d’El més petit de tots, també fou l’autor del bust d’Arístides Maillol al Museu de Perpinyà.

Paluzie i Cantalozella, Esteve

(Olot, Garrotxa, 26 gener 1806 – Barcelona, 9 juliol 1873)

Pedagog, historiador i editor. Cursà estudis a València, on es traslladà en ésser perseguit per les seves idees liberals.

El 1840 obrí un col·legi a Barcelona, i el 1845 fundà “El Instructor de la Juventud”. Deixà, més endavant, l’escola per dedicar-se a l’edició de llibres de primer ensenyament.

Els seus Manuscritos adquiriren un gran prestigi arreu de l’estat espanyol.

A la seva mort, el seu fill Faustí Paluzie i Tallé  (Barcelona, 1833 – 1901), prosseguí la tasca editorial i en mantingué el prestigi, sobretot en el que fa a l’edició d’obres tècniques i textos de primera ensenyança.

Guaiaba, El

Deixa un comentari

(Barcelona, 1901 – vers 1908)

Taller de Joan Vidal i Ventosa, que llogà a la plaça de l’Oli de Barcelona. S’hi reuniren importants artistes i estudiosos de l’època.

Cap al 1908 es traslladà a la Riera de Sant Joan.

S’hi crearen les famoses penyes de l’Ateneu Barcelonès i el Lyon d’Or.

Gimeno i Navarro, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 1901 – 17 febrer 1955)

Poeta, dramaturg i pintor. Fou caixista d’impremta, futbolista professional i, més tard, en retirar-se de l’esport, escriptor.

Va prendre part a la premsa amb col·laboracions a “Pamflet”, “El Nostre Teatre” i “Meridià”.

Començà escrivint en castellà, però passà al teatre en català i estrenà, entre altres obres, Barraques de Montjuïc (1936), L’amor infinit, Demà comença la vida, La inútil veritat i Els desheretats, algunes de to social.

Com a poeta conreà una línia populista influïda per García Lorca. Adquirí fama durant la guerra civil amb els seus poemes, que tenien com a tema el suburbi, la guerra i l’amor.

Entre les obres publicades, cal citar els llibres poètics El moliner invisible (1935), Poemes de raval (1937), L’íntim recés (1937), Festeig (1938), Dolor de la guerra (1938), Les ales dels àngels (1948) i L’enyor perdurable (1949).

Després de la guerra trobà un nou mitjà d’expressió en el dibuix i la pintura. Féu la primera exposició el 1943.

Garcés i Miravet, Tomàs

10 Respostes

(Barcelona, 9 octubre 1901 – 16 novembre 1993)

Escriptor i advocat. Estudià la carrera de dret i la de lletres, però es dedicà al periodisme actiu.

Fou col·laborador de “La Publicitat” i de la “Revista de Catalunya”, fou director de la revista “Mar Vella” i un dels fundadors dels “Quaderns de Poesia” (1935).

Poeta simbolista i reelaborador de la tradició popular d’una manera personal i culta, ja revelà aquestes facultats en el seu primer llibre, Vint cançons (1922), al qual seguiren L’ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931), El senyal (1935), El caçador (1947), La nit de Sant Joan (1951), Grèvol i molsa (1953), Viatge d’Octubre (1955), Quaderns de la selva (1962), Plec de poemes (1971) i Escrits a terra (1985).

És també autor de proses i crítica: Paisatges i lectures (1926), Notes sobre poesia (1933) i Llibre de Nadal (1951) i de traduccions. El 1986 va aparèixer la Poesia completa, i entre 1988 i 1991, la Prosa completa.

Premi Ciutat de Barcelona el 1985, i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1993.

Fou el pare de l’arquitecte Jordi Garcés i Brusés.

Frígola i Frígola, Bonaventura

Deixa un comentari

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 19 novembre 1829 – Barcelona, 3 desembre 1901)

Compositor. Estudià al Conservatori de París, on dirigí orquestres de teatre. En tornà l’any 1854 i fou mestre de capella a la seva vila natal.

Residí encara a França entre 1858 i 1881, on escriví Cantata avec choeurs et soli (1868). Fou director de l’escolania de la basílica de la Mercè a Barcelona (a partir del 1881 fins a la seva mort). Dirigí alguns concerts simfònics a la capital.

És autor d’una Simfonia en la, per a quintet instrumental, nombrosa música religiosa, sardanes i altres obres.

Fluvià i Vendrell, Armand de

4 Respostes

(Barcelona, 24 agost 1901 – 31 desembre 1967)

Pianista i compositor. Fill de Pius de Fluvià i Borràs. Fou deixeble d’Enric Granados i de l’Acadèmia Marshall, on més tard fou professor.

Dirigí el cor del Cercle Catòlic de Gràcia, i fou membre i professor de l’Institut de Cultura Musical de Barcelona.

És autor de cançons sobre text de Josep Carner (Fred, 1926), Josep Maria López-Picó, etc, sardanes, com Desig (1926), música de cambra, etc. El 1952 fundà el Trio Fluvià, del qual fou pianista i amb el qual actuà per tot Catalunya fins el 1959.

Fou el pare d’Armand de Fluvià i Escorsa.

Ferrer i Esteve, Joan Baptista

Deixa un comentari

(Girona, 1851 – 1901)

Jurisconsult i poeta. Membre fundador i president de l’Associació Literària de Girona (1872-1901), va dedicar-se a escriure a diverses revistes de Girona i de Barcelona.

Afiliat al partit conservador, presidí la diputació de Girona en 1884-90.

Col·laborà a la premsa catalana. Publicà diverses obres com el romanç històric Lo siti de Girona, el quadre de costums en vers L’hereu (1875), el recull Poesies catalanes (1875) i el poema La derrota de Bellefonds.

Farré i Albagés, Miquel

1 Resposta

(Barcelona, 10 febrer 1901 – 21 maig 1978)

Pintor i acadèmic de Sant Jordi (1945). Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona -d’on fou catedràtic des del 1943-, a Florència i a Granada (1925-26). Es donà a conèixer fent un tipus d’aquarel·la sòlid i estructurat.

Com a pintor de frescs fundà una Escola Internacional de Pintura Mural a Sant Cugat del Vallès, i té obres a diversos edificis civils i religiosos de Barcelona, Solsona, Mataró, Segòvia, etc. El 1974 decorà la cúpula de la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat, a Barcelona.

Té obres als museus d’art modern de Barcelona, Bilbao i Madrid.