(Catalunya, segle XIX)
Títol senyorial, creat el 1895 i concedit a Rafael Ferraz y Canicia di Franchi, sots-secretari d’Estat, en memòria dels mèrits del seu pare, el general Francisco Javier Ferraz y Cornel, a l’acció d’Amposta durant la Tercera Guerra Carlina.
(Tarragona, 1895 – Barcelona, 1968)
Periodista, escriptor i oficial de marina mercant. El 1918 fundà la revista “Navegación”.
A vint-i-sis anys deixà la navegació i es dedicà al periodisme; s’especialitzà en temes marítims. Del 1934 al 1936 fou president del Mont de Pietat Marítim. El 1955 fundà el periòdic barceloní “El Vigía”.
A més de nombrosos articles, ha escrit: Naves de antaño (1947), Historia del puerto de Barcelona (1956), Burlando el bloqueo, A la deriva, Diccionario marítimo (1956), Mascarones de proa y ex-votos marineros, etc.
Ultra totes aquestes activitats, Amich és també conegut com a constructor de vaixells en miniatura.
(Tarragona, 10 setembre 1852 – 25 maig 1895)
Crític literari. Va cursar el batxillerat a Tarragona, i la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, que va exercir poc temps, ja que es va dedicar fonamentalment a la crítica i, esporàdicament, a la poesia.
És com a crític que va merèixer una gran fama de testimoni i jutjador de la vida intel·lectual de la Renaixença catalana. L’interessava especialment la crítica teatral. Va ésser mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona els anys 1885 i 1886.
Va dirigir la “Biblioteca de Arte y Letras”, de la casa editora Domènech i Cia -on va publicar una traducció dels drames de Schiller (1883), Las mujeres de Goethe de P. de S. Víctor (1884), Tres poesies (1983) i un assaig biogràfic crític de Marià Fortuny (1881)- i la “Biblioteca Clásica” de Cortezo i Cia, on va fer pròlegs de diversos escriptors castellans. En El arte escénico en España (1893) va reunir les crítiques fetes a “La Vanguardia”.
Els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1879 van premiar-li un estudi magistral titulat Lo teatre català. Son passat, present y pervenir, del qual el setmanari “La Miscelània”, li havia publicat, el 1874, un esbós. Del 1886 al 1890 va publicar 5 volums titulats El año pasado, on passava revista als esdeveniments intel·lectuals de l’època a Barcelona.
Essent president de l’Ateneu Barcelonès, hi va inaugurar el curs acadèmic de 1885-86, amb una conferència titulada La crítica literària contemporània.
Les poesies figuren col·leccionades en les seves Obres catalanes, prologades per Joan Sardà.
(Barcelona, 3 desembre 1895 – Londres, Anglaterra, 30 març 1936)
Mezzo-soprano, també coneguda per Conxita Supervia. Estudià al Conservatori del Liceu i es presentà l’any 1912 al Gran Teatre del Liceu. Realitzà una carrera internacional en el camp de l’òpera i del lied.
La seva veu extraordinària i el seu domini tècnic la convertiren un una de les millors cantants de la seva època. El seu repertori operístic comprenia, entre altres, obres de Rossini, Ravel, Bizat, Saint-Saëns.
Visqué els darrers anys de la seva vida a Londres.
(Barcelona, 9 octubre 1839 – 4 juliol 1895)
“Serafí Pitarra” Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic. Dedicat des de jove a la rellotgeria, va regentar un establiment del ram fins al 1880, a la rebotiga del qual fundà una tertúlia literària. Atret pel teatre, participà en funcions d’aficionats.
La guerra d’Àfrica (1859-60) va inspirar-li la comèdia bufa La botifarra de la llibertat (1860). Fou estrenada amb gran èxit en una societat familiar. L’estrena del drama La campana de l’Almudaina, a l’antic teatre de l’Odeon, va moure’l a escriure la sarsuela L’esquella de la Torratxa (1864), amb música del mestre Joan Sariols, representada amb gran èxit.
Aquell temps (1864), Frederic Soler i el mestre Sariols fundaren una societat anomenada La Gata i amb el nom de gatades foren designades les peces de Soler que s’hi representaren: Lo contador, Lo castell dels tres dragons, Lo punt de les dones, La vaquera de la piga rossa, Les carbasses de Mont-roig i d’altres, signades amb el pseudònim de Serafí Pitarra.
La celebritat de Pitarra s’afermà amb l’edició popular de les seves produccions en uns fascicles il·lustrats pel dibuixant Josep Lluís Pellicer i intitulats Singlots poètics. Frederic Soler, amb els pseudònims de Simó Oller i Jaume Giralt, col·laborà en tots els setmanaris i revistes catalanes publicats a Catalunya i a l’estranger.
L’any 1886 marcà una evolució en el seu estil, que passà a integrar-se dins el vessant culte, o jocfloralista, de la Renaixença. Soler estrenà amb gran èxit Les joies de la Roser, sobre la guerra del Francès.
L’any 1867 la societat La Gata es traslladà al Romea, on Pitarra fou gairebé l’autor i empresari exclusiu durant 25 anys.
Les obres teatrals de Soler són més d’un centenar, i les més remarcables, després de Les joies de la Roser, són: Lo Rector de Vallfogona, La dida, Lo ferrer de tall, Lo dir de la gent, La rondalla de l’infern i Sota terra. El premi de la reina regent Maria Cristina al millor drama estrenat a Espanya el 1887 fou atorgat a la seva obra Batalla de reines. Cal esmentar també, entre les més populars, Les Eures del mas, Lo plor de la madrastra, Lo Pubill, Lo Contramestre, Senyora i majora, L’apotecari d’Olot.
Mestre en Gai Saber, entre les composicions líriques són notables: Nits de lluna i Poesies catalanes, il·lustrades per Tomàs Padró (1875). Entre les poesies humorístiques: Gra i palla, Dotzena de frare, Qüentos de la vora del foc. És autor també d’Un viatge a l’Orient, Un barret blanc, Visites i de la novel·la L’any 35.
Entre les nombroses obres dramàtiques cal esmentar encara La creu de la masia, en col·laboració amb Manuel de Lasarte; Las francesillas, Lo timbal del Bruch, Los Segadors, Lo bressol de Jesús, Lo forn del rey, Cèrcol de foc, La banda de Bastardia, La ratlla dreta, Lo lliri d’aigua, La filla del marxant, amb la col·laboració de Josep Feliu i Codina; La falç o el cap de colla, en col·laboració amb Francesc Pelagi Briz; Lo monjo negre, Judas de Kerioth, Lo dring de l’or, Cent mil duros, Jesús, Lo Comte l’Arnau, Cafè i copa, Los cantis de Vilafranca, Cura de moro, Lo Jardí del general, La vivor de l’estornell, Un barret de rialles, Lo teatre per dins, Palots i ganxos, Un ciri trencat, Les píldores d’Holloway, Los estudiants de Cervera i La rambla de les Flors. Va publicar L’últim trencalòs, llegenda fantàstica i burlesca, i Poema en quatre plats a la mort de la Paloma.
Algunes de les seves obres foren traduïdes al castellà i ell hi va escriure directament els drames El Canceller y el Monarca i El cercado ajeno, i la novel·la històrica La batalla de la vida.
La seva prolífica producció representa l’èxit dins les capes populars d’un teatre costumista, satíric, històric o sentimental.
(Vilassar de Mar, Maresme, 12 febrer 1895 – Barcelona, 2 octubre 1976)
Escultor. Fill de Rafael Monjo i Segura. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, després d’una etapa en què cultivà intensament el formalisme escultòric, posat de manifest en el mestratge que exercí com a escultor anatòmic a la facultat de medicina i en les nombroses escultures que ornen diversos edificis públics de Barcelona, fou nomenat professor a la referida escola barcelonina de Belles Arts.
De les seves obres cal citar, entre altres, dues estàtues a la plaça de Catalunya de Barcelona, el monument al compositor Juli Garreta a Sant Feliu de Guíxols, l’obra escultòrica de la tomba de Suárez a Londres, etc.
Practicà també l’escultura religiosa, amb realitzacions tan importants com l’arc decorat de l’escala d’accés al cambril de Nostra Senyora, a Montserrat.
(Palma de Mallorca, 13 gener 1895 – Woodland Hills, EUA, 2 abril 1969)
“Fortunio Bonanova” Actor i cantant. De jove es dedicà al periodisme. Format a Barcelona, estudià dret i música. Com a cantant, debutà a l’Òpera de París, i actuà per tot Espanya, Itàlia i Moscou.
En el camp del cinema, interpretà a Barcelona el Don Juan Tenorio de Ricard de Baños (1921). Defensor teòric de l’avantguardisme signà a Mallorca el Manifest de l’Ultra (1921). Estrenà a Barcelona el Socrate.
El 1923, anà a Buenos Aires, on representà Doña Francisquita, Maruxa i La Canción del olvido. S’establí als EUA per enregistrar-hi discos i intervingué després (1927-32) en diverses produccions als EUA, amb Gloria Swanson, Mary Astor i Joan Bennet; romangué a Nova York, on féu revista.
Novament a Barcelona, féu alguns dels primers films sonors del país: El desaparecido (1934) i Poderoso caballero (1935). Tornà a marxar als EUA, on actuà durant un any i mig a Nova York, i després a diverses companyies durant un llarg temps, fins que es dedicà de ple al cinema a Hollywood i a Mèxic.
Va fer versions espanyoles de cintes nord-americanes; El capitán Tormenta (1936), El carnaval del diablo (1936) i La inmaculada (1939), entre altres. Intervingué en uns quaranta films nord-americans tan notoris, com: Citizen Kane, d’Orson Welles (1941); Per qui toquen les campanes (1942), de Sam Wood, i Monsieur Beaucaire, de George Marshall (1946).
A Mèxic, cal destacar la seva intervenció en els films La pícara Susana (1944), Pepita Jiménez (1945), El fugitivo (1946-47) i La diosa arrodillada (1947). Participà també en films com Rosa of Santa Rosa (1947), The Angel of the Amazon (1948) i, esporàdicament, al cinema espanyol (La muerte silba un blues, 1962).
És considerat un secundari eclèctic, però sòlid, del cinema de l’època.
(Torà, Solsonès, 1895 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1977)
Polític i advocat. Estudià lleis a Barcelona i posteriorment fou nomenat secretari de la Secció d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya (1918). Fou secretari de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista. Elegit regidor per Barcelona, poc després participà en la fundació d’Acció Catalana i en fou membre del comitè executiu. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou director de “La Publicitat” i el 1930 es reintegrà a l’ajuntament barceloní.
Fou diputat de la Generalitat i membre de la ponència encarregada de la redacció de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Posteriorment, com a diputat a les Corts Constituents de la República, participà en la defensa de l’Estatut. Més tard fou conseller de Finances del govern de la Generalitat. Empresonat després dels fets d’octubre de 1934, amb el triomf del Front Popular (1936), retornà a la Conselleria de Finances fins a l’octubre de 1936. Acabada la guerra civil, s’exilià a Cuba, i el 1961 passà a Mèxic.
És autor d’una biografia de Prat de la Riba (1917) i d’El règim jurídic català (1919).
(Cervera, Segarra, 5 setembre 1895 – Burgos, Castella, 7 maig 1958)
Polític. Graduat en magisteri, aviat s’integrà en moviments d’esquerra i republicans. S’exilià a França (1915-19) i a l’Argentina (1923-30), on s’afilià al Partit Socialista Argentí i dirigí el setmanari “Nació Catalana” (1923-30); després residí a Montevideo, on també s’afilià al Partit Socialista. Tornà a Barcelona amb la proclamació de la II República i s’afilià a la Unió Socialista de Catalunya, a la qual havia ja estat adherit el 1923.
“Si l’estat va contra la Nació, ens devem a la Nació i hem d’anorrear l’Estat opressor”
Director del setmanari “Justícia Social” (1933-36), fou secretari general de la USC a partir del 1932 i president a partir del 1933. En controlà la tasca organitzativa, dirigí contra Serra i Moret el procés de radicalització de la USC i influí decisivament en la creació del PSUC (juliol 1936), organització de la qual fou secretari general (1936-49).
Diputat al Parlament de Catalunya (1932), Lluís Companys el nomenà conseller d’Economia i Agricultura de la Generalitat (1934), fou empresonat arran dels fets del Sis d’Octubre (1934). A les eleccions del febrer de 1936 fou elegit diputat a corts i reintegrat a la seva conselleria. El 1937 anà a França i a l’URSS per aconseguir l’ajut dels governs respectius i establir-hi tractats comercials.
“Abans que espanyols, som catalans. Som catalans per naturalesa. Som espanyols per coacció”
Acabada la guerra civil, passà a França i d’allí a Moscou. Després anà a Mèxic, i, el 1945, tornà a França per seguir més de prop la lluita a l’interior del país. A l’exili menà una política d’independència respecte al PCE fins que, acusat de nacionalista i titista, en fou expulsat del PSUC (1949). Retornat clandestinament a Catalunya (1951), fou detingut a Barcelona (1954), processat i condemnat a 30 anys de presó, morí a la presó de Burgos.
(Centelles, Osona, 1895 – Barcelona, 8 gener 1961)
Historiador i periodista. Fou redactor de “La Veu de Catalunya” i director de “Cataluña Marítima” i de les publicacions de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona. Dedicat als estudis moderns i contemporanis, la seva obra aporta molts materials, però hi ha vacil·lacions de mètode i de rigor.
Entre altres treballs publicà Historia de la economia española (1943-47), Historia política y económica de Cataluña. Siglos XVI, XVII y XVIII (1945-48), Historia política de Cataluña en el siglo XIX (1957), La economía de Cataluña en el siglo XIX (1961) i La Lonja del Mar y los Cuerpos de Comercio de Barcelona (1953).
Havia publicat també obres d’historiografia local: La vila de Castellterçol (1948), La Barcelona del segle XVIII (1951), i de caràcter polític: La protecció de les minories nacionals (1923) i Per un ordre polític i econòmic (1935).
Dades dels Països Catalans 