Arxiu d'etiquetes: 1893

Jordana i Mayans, Cèsar August

3 Respostes

(Barcelona, 1893 – Buenos Aires, Argentina, 1958)

Escriptor. Deixà la carrera d’enginyer per la literatura.

Com a novel·lista s’inicià amb Quatre venjances (1923) i L’anell del Nibelung (1926), barreja de fantasia i realisme; assajà el gènere policíac amb El collar de la Núria (1927), i amb La veritat sobre Sigfrid (1927) i L’incest (1928) alternà l’humor amb un estil irreverent a la manera d’Anatole France. Després escriví Una mena d’amor (1931), narració eròtica. A l’exili publicà Tres a la reraguarda (1940), contes amb temes de la guerra civil o populars. A Barcelona li fou publicat, el 1971, El món de Joan Ferrer, experiència en la línia de Joyce.

Amb un estil precís, quasi matemàtic, fou col·laborador de publicacions catalanes i sud-americanes. Director de l’Oficina de Correcció de la Generalitat, publicà diversos llibres sobre la llengua catalana, alguns amb el pseudònim de Bernat Montsià. Excel·lent traductor de quatre volums de Shakespeare (1930-32) i d’obres per a la “Biblioteca A Tot Vent”. També té obres infantils. Signà també Candi Brossa i Arnau Bellcaire.

Gil i Vernet, Salvador

2 Respostes

(Vandellòs, Baix Camp, 10 agost 1893 – Barcelona, 24 octubre 1987)

Metge. Cursà els estudis a la Universitat de Barcelona, on es llicencià (1915). Fou alumne intern de l’hospital de la Santa Creu i del Clínic, en el qual treballà com a preparador anatòmic mentre estudiava. El 1920 fou nomenat catedràtic auxiliar d’anatomia de la Facultat de Barcelona, el 1926, per oposició, passà a la de Salamanca, i el 1928 retornà a la de Barcelona. El 1933 fou nomenat catedràtic d’urologia de la Universitat Autònoma.

El 1954 fou nomenat director de l’Escola Professional d’Urologia, i el 1967 presidí l’Associació Internacional d’Urologia. Realitzà tot un seguit de treballs al Laboratori Biològic de Sarrià que publicà a El sistema nervioso, órgano vegetativo. Contribución a su estudio anatómico y embriológico (1926).

Destacà pels seus treballs d’anatomia i patologia urològiques i sobre l’estructura de la pròstata, camps en els quals tingué un gran prestigi internacional. També escriví Nota sobre anatomía del uréter, El mediastino en las diferentes edades i el tractat Patología urogenital (1944-45). Fou doctor honoris causa per la universitat de Tolosa, al Llenguadoc.

Gassol i Rovira, Bonaventura

17 Respostes

(la Selva del Camp, Baix Camp, 6 octubre 1893 – Tarragona, 19 setembre 1980)

“Ventura Gassol”  Polític i escriptor. Cursà estudis eclesiàstics, que deixà inacabats, a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Traslladat a Barcelona (1914), col·laborà en diverses publicacions periòdiques, de manera especial a “Vell i Nou”, “D’Ací i d’Allà”, “Acció Catalana” (1922-23), “L’Opinió” i “La Humanitat”.

Es consagrà com a poeta l’any 1923 amb el llibre de poemes Les tombes flamejants, inscrit en el corrent noucentista, que és una de les obres més representatives del període 1917-24. Els temes del catalanisme i de la radiació de la terra natal persisteixen a través d’Àmfora (1917), La Nau (1920) i Mirra (1931). És d’ell també el poema dramàtic La Dolorosa (1928), prohibit aleshores pel governador civil de Barcelona.

Com a polític, ingressà al partit d’Acció Catalana, i passà a Estat Català en temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Amic personal de Francesc Macià, l’acompanyà en la temptativa revolucionària de Prats de Molló (1926) i en el viatge per Amèrica. Retornà a Catalunya (1930) i intervingué en la preparació de la República, i ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Fou elegit diputat per Esquerra a les corts constituents, des d’on lluità per l’obtenció de l’Estatut.

En constituir-se la Generalitat, fou nomenat conseller de Cultura, càrrec que conservà en governs successius. Després dels fets del 6 d’octubre de 1934, fou empresonat amb els altres membres del govern. Alliberat després de les eleccions en què triomfà el Front Popular (febrer 1936), es reintegrà al govern de la Generalitat.

Exiliat a França durant la guerra civil, col·laborà en diverses publicacions catalanes i fou un dels membres destacats del grup promotor del Jocs Florals a l’exili. El seu últim recull, Miratges (1950), continua en la línia de tota l’obra poètica anterior.

Retornat a Catalunya el 1977, residí a la Selva del Camp. Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana el 1978.

Foix i Mas, Josep Vicenç

19 Respostes

(Sarrià, Barcelona, 28 gener 1893 – Barcelona, 29 gener 1987)

Poeta, periodista i assagista, conegut com a J.V. Foix. La seva obra literària és un ric exponent de les influències de la tradició literària catalana, tant culta i medieval com popular, i de les propostes de les avantguardes artístiques europea i catalana de l’inici del segle XX, amb què va estar en contacte i que influí personalment. Participant activament en el periodisme intel·lectual del primer terç del segle, va dirigir la “Revista de Catalunya” i va ésser redactor de “L’Amic de les Arts”. Publicà dos llibres de proses poètiques: Gertrudis (1927) i KRTU (1932), tast del “Diari 1918” (1956).

El 1947 va publicar el seu primer llibre poètic, Sol i de dol. Són posteriors Les irreals omegues (1949), On he deixat les claus? (1953), Onze Nadals i un Cap d’Any (1960), Cròniques de l’ultrason (1985). El 1964 edità les seves Obres poètiques i, a partir del 1974, les Obres completes.

Malgrat la dificultat freqüent del seu estil, ha estat objecte d’una important valoració dins el darrer quart del segle XX. A part la creació literària, participà en la vida política i intel·lectual amb aportacions sobre política, urbanisme o la qüestió nacional catalana.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1961), entre altres distincions rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la medalla de la Generalitat de Catalunya (1981), el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984) i el premi Ciutat de Barcelona (1985).

Foix i Cases, Pere

1 Resposta

(Torà de Riubregós, Solsonès, 1893 – Barcelona, 1978)

Sindicalista i escriptor. Fou col·laborador de diverses publicacions sindicals i anarquistes de Barcelona. Ferit en un atemptat el 1923, s’exilià un quant temps a França. Durant la dictadura de Primo de Rivera tingué una gran activitat clandestina (formava part del Comitè Nacional de la CNT) i fou empresonat diverses vegades.

Entrà a l’oficina de premsa de la Generalitat i durant la guerra civil fou cap de l’oficina de premsa de la Conselleria d’Obres Públiques. En acabar la guerra, passà a França, i s’exilià a Mèxic, on dirigí la revista “Horizontes” (1958-67) i col·laborà en diversos periòdics mexicans i catalans de l’exili. El 1977 tornà d’exili i s’establí a Barcelona.

Entre les seves obres cal esmentar Los archivos del terrorismo blanco (1931), sobre la repressió obrera durant la dictadura, La classe obrera, la revolució, la República i l’Estatut (1932), Cooperativisme o República Social (1934), Barcelona, 6 d’octubre (1935), La criminologia i el dret penal de la Revolució (1937), Mentre fem la guerra (1938), Catalunya, símbol de llibertat (1942), Apòstols i mercaders (1957), la biografia Serra i Moret (1967) i biografies de personatges mexicans, a més dels contes Homes d’amor i de guerra (1935).

Ferrer i Vidal, Josep

4 Respostes

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 31 juliol 1817 – Barcelona, 9 octubre 1893)

Fabricant de teixits i economista. Fill de Josep Antoni Ferrer i Roig. Afiliat al partit conservador, fou diputat i senador. D’origen modest, el 1857 pogué muntar una petita indústria i aviat es convertí en un dels fabricants més forts del país. Fou membre de les principals institucions culturals i econòmiques barcelonines, i fou present a les accions més rellevants que protagonitzà la burgesia catalana de la seva època.

Viatjà per Anglaterra i França, d’on importà innovacions tecnològiques. Figurà entre els fundadors de l’Ateneu Català (posteriorment Ateneu Barcelonès) i entre els organitzadors de l’Exposició Catalana del 1871 i de la Universal de Barcelona del 1888. Fou un destacat proteccionista, intervingué en les discusions del senat sobre reformes i tractats aranzelaris, així com en diverses comissions i en actes, en els quals defensà els interessos fabrils catalans.

Per a la història econòmica, tenen un cert interès les seves Conferencias sobre el arte de hilar y tejer en general y especialmente sobre el hilar y tejer el algodón… (1875) i les Consideraciones sobre la crisis econòmica europea (1879). La resta dels seus escrits és útil per a resseguir la història aranzelària. Fou pare de Lluís Ferrer-Vidal i Soler i del primer marquès de Ferrer-Vidal.

Febrer i Carbó, Joaquim

Deixa un comentari

(Benicarló, Baix Maestrat, 26 setembre 1893 – Barcelona, 3 setembre 1970)

Meteoròleg, astrònom i matemàtic. Treballà a l’Observatori Fabra, del qual esdevingué director (1958), i al Servei Meteorològic de Catalunya. Féu molts estudis pluviomètrics i sondeigs atmosfèrics.

Des del 1931 fins al 1963 fou catedràtic de física a la Universitat de Barcelona. Va estar president de la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica.

Publicà Atlas pluviométrico de Cataluña, premiat el 1930; Meteorología. Lecciones de astronomía elemental (1946), i Lecciones de cosmografía, les dues darreres en col·laboració.

Bonet i Garí, Lluís

6 Respostes

(el Cros, Argentona, Maresme, 5 agost 1893 – Barcelona, 30 gener 1993)

Arquitecte. Titulat a Barcelona (1918). Es formà al costat de Josep Puig i Cadafalch, fou deixeble d’Antoni Gaudí, l’estil del qual seguí (capella de Sant Miquel del Cros, a Argentona, 1929). Col·laborà en l’Obra de la Masia Catalana fins al 1936.

Fou un dels arquitectes continuadors de les obres del temple de la Sagrada Família i un dels representants del monumentalisme (Institut Nacional de Previsió i Banc Vitalici, a Barcelona, 1949).

Protector de la cultura catalana després del 1939, tingueren lloc a casa seva, del 1941 al 1959, sessions de l’Institut d’Estudis Catalans i de les seves filials, dels Amics de la Poesia i d’altres activitats culturals. Publicà Les masies del Maresme (1983).

Fou el pare de Jordi i de Narcís Bonet i Armengol.