(Mataró, Maresme, 11 desembre 1826 – Palma de Mallorca, 8 gener 1889)
Compositor i metge. Era pilot de la marina mercant.
Escriví música religiosa, en la qual destaca una Missa, estrenada a Mataró (1852); música per a l’escena, seguint models italians.
La seva òpera Arnaldo d’Erill s’estrenà al Liceu de Barcelona el 1859.
(l’Estany, Moianès, 15 agost 1889 – Barcelona, 27 juny 1973)
Poeta i periodista. Fou redactor de “La Publicitat” i d’“El Matí” i administrador de “La Nau”.
Mestre en Gai Saber el 1936.
Obres: Camps a través (1924), Balada del pessebre (1958) i Musa rústica (1973).
(Barcelona, 1834 – 31 desembre 1889)
Mestre d’obres. Titulat el 1854, director de camins veïnals (1855) i pintor decorador. Fill de Jeroni Granell i Barrera.
Entre les seves construccions, la majoria seguint un corrent eclèctic, cal citar alguns panteons familiars, el nucli primitiu de l’hospital del Sagrat Cor de Barcelona (1885), la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú (1882-84), etc.
S’encarregà del trasllat (1871-88) de l’església i el claustre de Santa Maria de Jonqueres (avui església de la Concepció).
Fou president del Centre de Mestres d’Obres (1879-82).
Fou el pare de Jeroni Ferran Granell i Manresa.
(Tàrrega, Urgell, 26 octubre 1781 – Barcelona, 19 gener 1867)
Banquer. Primer membre destacat de la família.
Creà una petita casa de banca a Barcelona i comprà l’extensa propietat actualment coneguda com a castell del Remei (Penelles).
Foren fills seus Manuel Girona i Agrafel (junt amb el qual fundà la Societat de Diligències i Missatgeries de Barcelona), Jaume Girona i Agrafel, i de:
(Calella, Maresme, 14 març 1889 – la Pinya, Garrotxa, 12 agost 1936)
Escriptor teatral. Rector de la Pinya.
En iniciar-se la guerra civil fou assassinat.
Deixà moltes obres teatrals, sovint musicades per autors catalans, com Asprors de joventut (1911), Guspires socials (1912), Enigmes tràgics (1914), L’estrella de la felicitat (1925), Rostos avall (1926), etc.
(Barcelona, 1 maig 1889 – Santo Domingo, República Dominicana, 26 juliol 1959)
Pintor i dibuixant. Deixeble de Feliu Mestres a Llotja.
Després de dues estades a França (durant la I Guerra Mundial i el 1935), anà a la República Dominicana, on fou professor i director de l’escola de Belles Arts de la capital.
Conreà la pintura de figures, el paisatge i, especialment, la natura morta. L’originalitat de les formes i la força del colorit l’emparenten amb el fauvisme.
(Barcelona, 28 setembre 1819 – Madrid, 12 abril 1889)
Escriptor i jurista. Estudià a València i fou jutge a Granollers i a Llucena (Andalusia).
S’establí a Madrid com a advocat (1860); fou diputat per Morella (1862) i funcionari del ministeri de justícia, càrrec que perdé per la seva vinculació amb els carlins (1868).
Escriví Progresos y vicisitudes del idioma castellano en nuestros cuerpos legales (1863), Diccionario razonado de legislación y jurisprudencia (1874) i obres en les quals defensava la colonització espanyola al nord d’Àfrica.
(Barcelona, 20 gener 1889 – 20 juny 1953)
Escriptor. A disset anys ingressà als caputxins, on rebé el nom d’Antoni M. de Barcelona. Ordenat sacerdot el 1912, es llicencià en teologia i en sagrada escriptura a Roma i fou professor d’escriptura a Sarrià (1915-27).
Dirigí “Catalunya Franciscana” i col·laborà en la Fundació Bíblica Catalana. Va escriure la biografia del cardenal Vives i Tutó (1916), La vida de Sant Francesc (1927) i L’Església Catòlica i el pancristianisme (1928).
Perseguit durant la guerra civil, publicà diversos llibres sobre la persecució religiosa a la zona republicana.
(Barcelona, 1889 – Arenys de Mar, Maresme, 14 maig 1956)
Polític. Des del 1917 fou regidor i del 1931 al 1936 alcalde de Canet de Mar.
Fabricant de teixits de punt en aquella vila del Maresme, promogué l’Escola de Teixits de Punt, patrocinada per la Mancomunitat de Catalunya, i n’ocupà el càrrec de president del patronat en 1921-39.
“…Catalunya es guardaria millor dels seus enemics tradicionals si, en el pla interior, presentés tothora un front unit.” (Josep Fors i Vidal)
Dirigí el Patronat Local de Cultura fins al 1939, impulsà la creació d’una biblioteca popular (1919) i de la plaça del mercat (1933).
El 1939 emigrà a Prada de Conflent, d’on tornà el 1956 i s’establí a Arenys de Mar.
(Pineda, Maresme, 1809 – Calella, Maresme, 1889)
Escriptor. Fou periodista actiu, traductor i poeta en català, castellà i italià.
Escriví els llibrets de les òperes Editta di Belcourt, de Marià Obiols, i L’ultimo abenzerragio, de Felip Pedrell.
Dades dels Països Catalans 