(València, 1881 – Sevilla, Andalusia, 16 agost 1926)
“Blanquet” Banderiller. Figurà en les quadrilles dels toreros més insignes del seu temps (el Gallo, Joselito, Granero, Ignacio Sánchez Mejías).
Ha estat considerat el millor peó de totes les èpoques de la tauromàquia.
(Castres, Llenguadoc, 16 desembre 1881 – Perpinyà, 2 març 1943)
Escriptor en francès, director teatral i fundador de revistes (“Le Cri Catalan”, 1909, i “Le Coq Catalan”, 1917), etc.
Com a poeta és autor de Primoroses et rimes roses (1905), La terrasse au soleil (1921), Poèmes d’amour et d’automne (1928), etc. Conreà també el teatre i les narracions, i escriví l’autobiografia en forma de novel·la Pèl mouchí, histoire d’un petit garçon (1936).
Fou germà seu Lluís Bausil (Carcassona, Llenguadoc, 1878 – Perpinyà, 1945) Pintor postimpressionista. Pintà presseguers florits i són remarcables les seves poètiques aquarel·les.
(Illa, Rosselló, 1881 – 1977)
Comediògrafa. Autora de nombroses comèdies de costums i de sainets en un llenguatge senzill i popular, com Primers passos (1931), Retalls (1933), Rialles (1942), Els set pecats capitals (1948), etc.
També ha publicat dues obres en francès.
(Maó, Menorca, 3 abril 1803 – 14 gener 1881)
Compositor, mestre de capella i organista. Fou mestre de capella (1826) i organista de l’església de Santa Maria de Maó.
A El canto llano simplificado en su anotación y sus reglas (1851) exposa les reformes que havia introduït en el cant pla.
Autor de nombroses composicions d’església, dues farses (1832 i 1838) i una òpera titulada La fidanzata corsa (1846).
(Alacant, 1881 – País Valencià, segle XX)
Escriptor. Ha publicat el recull de contes La venganza de la vieja (1931) i els llibres Las esposas de los conquistadores (1936) i Los plantadores de arroz (1964).
(Lobos, Argentina, 5 novembre 1881 – Perpinyà, 17 abril 1954)
Folklorista. Estudià a Llotja i fou deixeble de Rossend Serra i Pagès. El 1908 es casà amb Manuel Serra i Moret.
Publicà una obra important: El cançoner de Pineda (1931), part del seu inèdit Folklore del Maresme. Pòstumament li fou publicat un diari íntim, cant a l’amor conjugal i a la bellesa de la vida, i El llibre del cor (1954).
Morí exiliada.
(Saragossa, Aragó, 1854 – Barcelona, 1928)
Banquer. Fill de Manuel Garriga i Nogués i cosí de Josep Garriga i Roig, que adoptaren (1913) com a primer cognom el de Garriga-Nogués.
Fou el pare de Pilar Garriga-Nogués i Coll (Barcelona, 1881 – 1972) Es casà amb el seu cosí germà Josep Garriga i Roig.
(Catalunya, 1881)
Títol concedit pel papa Lleó XIII al compositor Melcior de Ferrer i de Manresa.
(Barcelona, 1881 – segle XX)
Família d’artistes i escriptors. Integrada pels germans:
Mateu Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1881 – Amèrica Central ?, després 1939) Escultor. Fill de pare castellà i mare tortosina. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i treballà un quant temps a París. Fou molt amic de Picasso. Visqué a Madrid i a Andalusia i freqüentà Els Quatre Gats, juntament amb el seu germà Àngel.
Àngel Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1882 – setembre 1937) Bohemi típic, àlies Patas. Personatge central del món picassià de l’època barcelonina, freqüentà el grup artístic d’Els Quatre Gats. Durant la guerra civil del 1936-39 esdevingué comissari artístic i morí atropellat.
Wenceslau Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1889 – Buenos Aires, Argentina, segle XX) Narrador i publicista. Es traslladà de ben jove a Buenos Aires, on aplegà algunes de les seves narracions en castellà, evocadores de la Barcelona del començament del segle XX, amb el títol de Drina, Marta y Ernestina.
Lluís Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1894 – 1965) Escultor.
(Vic, Osona, 1841 – desembre 1881)
Polític i agrònom. Fou molt de temps diputat provincial.
Introduí la moderna maquinària agrícola a la zona de Manlleu i els sistemes més avançats de cria ramadera a la seva finca “La Colomina”, al terme de Sant Quirze de Besora.
Dades dels Països Catalans 