(Sant Julià de Vilatorta, Osona, 1815 – Sabadell, Vallès Occidental, 1878)
Científic. Especialitzat en l’aplicació pràctica de les ciències fisicoquímiques, creà una fàbrica de gas a Sabadell, un laboratori químic a Vic, i fou un dels primers a obtenir la preparació industrial del cloroform.
L’any 1863 ingressà al seminari de Barcelona, on fou ordenat sacerdot.
Els tres germans Feliu, Jacint i Joan Batlló i Barrera fundaren l’any 1842 la indústria Batlló Germans al carrer d’Urgell de Barcelona, que, amb els seus 2.200 obrers, fou una de les empreses tèxtils més grans i més modernes de l’època. Després de canviar el nom de l’empresa pel de Batlló i Batlló (1876-95), l’edifici fou venut (1906) per instal·lar-hi l’Escola o Universitat Industrial de Barcelona.
Jacint Batlló i Barrera (Olot, Garrotxa, 1803 – Barcelona, 27 agost 1866) Industrial. Establí una fàbrica a Olot i posteriorment la indústria Batlló Germans.
Joan Batlló i Barrera (Olot, Garrotxa, 7 novembre 1812 – Barcelona, 27 octubre 1892) Industrial. Amb els seus germans fundà la gran fàbrica Batlló Germans.
Feliu Batlló i Barrera (Olot, Garrotxa, 1819 – Barcelona, 5 març 1878) Industrial. Un dels impulsors de la indústria tèxtil a Catalunya. Fundà, amb els seus germans, l’empresa Batlló Germans.
(Canet de Mar, Maresme, 1798 – l’Havana, Cuba, 1878)
Navilier, industrial i propietari. Establí la primera línia regular de vaixells entre Cuba i la península i fou propietari de diversos ingenios sucrers.
Construí a Canet de Mar l’ermita de la Misericòrdia.
Fou regidor de Matanzas (1845) i comanador de l’orde de Carles III (1861).
El 1875 li foren concedits els títols de marquès de Santa Rita i de vescomte de Canet de Mar.
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 1808 – Barcelona, 1878)
Científic. Catedràtic de física experimental a la Universitat de Cervera (1830-37) i de física aplicada a l’Escola d’Enginyers de Barcelona.
L’any 1854 definí la naturalesa microbiològica del còlera aïllant el vibrió colèric; malauradament no fou escoltat.
És autor d’una obra sobre els aeròlits caiguts l’any 1815 a Nulles i Vilabella: Lhitologia meteórica.
Antoni Aymemí i Ferrer (Almoster, Baix Camp, 1870 – San Carlos, Guinea, 1941) Missioner claretià a la Guinea Espanyola, des de la seva ordenació sacerdotal (1894). Ensenyà als col·legis claretians de Santa Isabel i de Batet; fou superior de la missió de Musola. Fundà les reduccions de Basilé i de Nasupú (1926). Estudià els costums i la llengua dels bubis. És autor de Los bubis, d’un Diccionario español-bubi y bubi-español i de catecismes i d’una història sagrada en aquesta llengua.
Josep Aymemí i Ferrer (Almoster, Baix Camp, 1881 – Tarija, Bolívia, 1952) Religiós claretià. Féu una notable tasca evangelitzadora a l’Amèrica Llatina. Fou publicista actiu i dirigí algunes revistes catòliques.
Manuel Aymemí i Ferrer (Almoster, Baix Camp, 1878 – Prescott, Arizona, EUA, 1927) Religiós claretià. Fou missioner als Estats Units, Cuba i Mèxic. En aquest darrer país fou perseguit repetidament.
(Barcelona, 1878 – 1890)
Entitat. Sorgida d’una escissió en l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. En fou primer president Ramon Arabia i Solanas, el qual s’esforçà a agermanar l’excursionisme català amb les entitats alpinistes estrangeres.
Edità un butlletí on iniciaren llur obra literària diversos escriptors. Publicà l’estudi hidrogràfic de Montserrat degut a Ursul, el de toponomàstica catalana de Sanpere i Miquel, la flora de Núria d’Estanislau Vayreda, i alguns altres treballs importants.
Sota la presidència de Francesc Maspons i Labrós, el 1883, foren publicats set volums de la Biblioteca Folklòrica i diversos de “Memòries”, així com les guies itineràries d’Artur Osona.
Inicià la subscripció per a la reconstrucció del monestir de Ripoll i vetllà infatigablement per la defensa del patrimoni arqueològic.
Es fusionà de nou amb l’entitat de la qual s’havia separat, i ambdues constituïren (1890) el Centre Excursionista de Catalunya.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1878)
Pedagog. L’any 1849 fundà a Barcelona el Col·legi Antiga, que fou un dels més famosos de la capital durant un llarg període.
(Barcelona, 23 març 1878 – 12 febrer 1946)
Escultor i astrònom. Era fill de Dionís Renart i Bosch i germà de Joaquim. Format amb el seu pare i a Llotja, treballà al taller de Josep Llimona. Concorregué a les exposicions de Belles Arts de Barcelona (1911 amb Eva, 1918 amb La Raça) i de Madrid (1912 amb Al·legoria i Retrats).
Sobresortí en obres d’art aplicat fent els models de bibelots de ceràmica, gerros, medalles, i voris per a joies -per a la casa Masriera-, utensilis diversos, etc; els millors són els que segueixen les formes de l’Art Nouveau. Fou escultor anatòmic de la Facultat de Medicina de Barcelona. És representat al Museu d’Art Modern de Barcelona. Treballà també com a medallista.
Sobresortí, d’altra banda, pels seus estudis astronòmics; fou president de la secció lunar de la Societat Astronòmica de Barcelona, iniciador i organitzador de l’Exposició d’Estudis Lunars celebrada a Barcelona el 1912 i autor d’un mapa en projecció estereogràfica de diversos relleus lunars. Un recinte lunar porta el seu nom.
(Manresa, Bages, 8 gener 1878 – Cuernavaca, Mèxic, 7 desembre 1943)
Filòsof i polític. Estudià a la Universitat de Barcelona, on des del 1913 exercí de catedràtic d’història de la filosofia i psicologia superior. El 1914 fundà el Seminari de Filosofia, el primer que funcionava a la universitat barcelonina. Fou també professor als Estudis Normals de la Mancomunitat i de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i donà cursos a l’Ateneu Barcelonès, l’Ateneu Polytechnicum i al Conferentia Club.
En proclamar-se la República, fou nomenat degà comissari de Filosofia, rector de la universitat i president del Consell de Cultura de la Generalitat, càrrecs dels quals dimití el 1932 per integrar-se a la política activa com a diputat d’ERC al Parlament de Catalunya (novembre 1932). Durant la República, a més de la càtedra, professà al Seminari de Pedagogia i a l’Escola d’Estiu.
Exiliat, formà part del Consell Nacional de Catalunya (abril 1940) i col·laborà a la “Revista de Catalunya”, fundada a París el 1940.
Deixeble de Llorens i Barba, pensava que la filosofia havia de tractar successivament el problema gnoseològic, el metafísic i l’ètic.
Entre les seves obres cal esmentar: Programa sumario de lógica fundamental (1911), Alguns aspectes de la vida universitària del Dr. Llorens i Barba (1920), Idealitat, Metafísica, Espiritualisme (1923), Nacionalitat i cultura (1925), Tendències filosòfiques a Catalunya durant el segle XIX (1925), Filosofia i cultura (1930-32), Spinoza (1933), Figures i perspectives de la història del pensament (1935) i El pensament i la vida. Estímuls per a filosofar (pòstuma, 1945).
(Barcelona, 8 octubre 1878 – 7 agost 1948)
“Apa” Pintor, crític i historiador de l’art. Germà de Francesc i Lluís. Artista prolífic, va popularitzar el pseudònim d’Apa, amb què signava les seves caricatures a les millors publicacions catalanes del primer terç del s XX, com “Cu-cut!”, “Picarol”, “Mirador” o “Papitu”, la qual també va dirigir (1909-10).
Com a escriptor, sovint amb el pseudònim de Joan Sacs, publicà entre altres el llibre de contes Vida i mort dels barcelonins (1929). Va exercir també la crítica d’art i va escriure diverses monografies sobre altres artistes com Benet i Mercadé (1921), Simó Gómez (1923), Joan Brull (1924), Soler i Rovirosa (1931) i Xavier Nogués (1929). També publicà La pintura francesa moderna fins al cubisme (1917), L’escultura catalana moderna (2 volums, 1926-28), El moble de la Xina (1927), De l’ensenyament de les Belles Arts (1932), així com també el llibre de dibuixos Kameraden (1917), de caricatures de la Primera Guerra Mundial.
Com a pintor conreà una tècnica neorealista d’acurada factura.
Dades dels Països Catalans 