(Palafrugell, Baix Empordà, 24 abril 1875 – 10 febrer 1918)
Escriptor. Estudià dret a Barcelona.
Fou jutge a Palafrugell, on dirigí el setmanari regionalista “Baix Empordà”.
Publicà a les seves pàgines, amb el pseudònim d’Anco Màrcio, unes impressions literàries sota l’epígraf d’Instantànies. Amb aquest títol foren reunides en un volum d’edició pòstuma (1921).
(Barcelona, 1875 – Brussel·les, Bèlgica, desembre 1919)
Músic. Deixeble de Melcior Rodríguez d’Alcàntara i d’Enric Morera.
És autor de notables obres simfòniques, obres escèniques (Las bodas de Camacho (1903), La cegueta, Les amants de Palerme i Rossinyol) i l’opereta Barnum.
Residí a Brussel·les fins a la seva mort i hi estrenà amb èxit l’obra Sair Confidentiel (1913).
Harmonitzà cançons populars catalanes, l’Andante Elegíaco (1902) i Primavera (1914).
(Barcelona, 24 octubre 1875 – Mataró, Maresme, 28 desembre 1944)
Compositor i organista. Sacerdot, fou mestre de capella de la basílica de Santa Maria de Mataró.
Autor d’una Missa de la Immaculada Concepció, de sardanes i del drama líric Lo safraner (1908).
Fou cofundador i director de l’Acadèmia Musical Mariana de Mataró.
(Campdevànol, Ripollès, 1875 – )
Empresa. Constituïda en forma de societat anònima el 1924.
Era l’antiga farga de Campdevànol, la qual produí ferro fins el 1875, que fou transformada pels seus darrers fargaires, els Casanova i Costa, en fàbrica d’eines, activitat que dugué a terme fins el 1939, i a partir d’aquest any centrà les activitats en la producció de peces forjades i estampades en calent destinades a la indústria de l’automòbil i a la mecànica general.
Posseeix, a més de la de Campdevànol, fàbriques a Ripoll i a Reinosa (Castella). El Banc Industrial de Catalunya hi tingué una participació, traspassada el 1985 a Forjas Nasarre, Afora i Fundiciones Echevarría. L’INI tingué el 25% del capital i la Caixa d’Estalvis Provincial de Girona el 22%.
El 1984, la xifra de vendes fou de 3.205 milions de pessetes, amb una plantilla de 600 persones.
(Barcelona, 1875 – 20 març 1930)
Metge i editor. Fill de Josep Espasa i Anguera.
Juntament amb els seus germans Josep i Lluís es féu càrrec de l’editorial Josep Espasa i Fills; hi impulsà la publicació d’obres de medicina i contribuí a la creació de l’Enciclopedia Espasa.
El papa Pius IX el féu cavaller de l’orde pontifici de Sant Gregori el Magne.
(València, 15 juliol 1875 – Barcelona, 20 gener 1963)
Jurista. Fill de Vicent Dualde i Furió.
Fou catedràtic de dret civil a la universitat de Sevilla (1904) i a la de Barcelona (1906-44), i alhora tingué una considerable actuació professional com a advocat.
Milità en el partit reformista de Melquíades Álvarez, fou diputat per Lleida (1923) i s’oposà a la política catalanista. Fou degà (1926-30) del Col·legi d’Advocats de Barcelona i ministre d’instrucció pública en el govern presidit per Lerroux (maig 1935).
Després del 1939 defensà els interessos de Joan March en el plet de la Barcelona Traction.
Publicà, entre altres obres, Una revolución en la lógica del derecho (1932) i La propiedad civilísima (1961).
(Catalunya, 26 juliol 1874 – agost 1875)
Organisme polític consultiu. Creat pel pretendent carlí Carles VII.
Fou constituïda a Sant Joan de les Abadesses l’1 de novembre de 1874 i dissolta quan la Seu d’Urgell fou ocupada per l’exèrcit alfonsí.
La presidí Rafael Tristany, cap de l’exèrcit carlí a Catalunya i, els darrers mesos, Francesc Savalls.
Publicà un “Boletín Oficial del Principado de Cataluña”.
El pretendent carlí intentà de presentar-la com un primer pas cap al restabliment dels furs catalans.
(Gràcia, Barcelona, 16 desembre 1875 – Barcelona, 29 març 1940)
Compositor i organista. Estudià amb Enric Granados.
Compongué sarsueles amb text català (La torre, 1898; El recomanat, 1899, i Montserrat, 1907) i la música per a l’obra escènica de Juli Vallmitjana Muntanyes blanques (1911).
Harmonitzà nombroses cançons tradicionals i compongué obres corals, sardanes i peces per a instruments de teclat.
Fundà l’Orfeó Gracienc i l’Orfeó Montserrat.
(Berga, Berguedà, 1875 – Manresa, Bages, 1 gener 1931)
Pintor. Estudià sota el mestratge de Claudi Lorenzale a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Residí a Manresa, on desenvolupà la major part de la seva obra pictòrica i exercí de professor de pintura i dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis.
Féu retrats, natures mortes i obres de gènere (La crema del paper segellat a Manresa el 1808) i conreà el dibuix dins la tendència d’Alexandre de Riquer.
La major part de la seva obra es reparteix entre les col·leccions manresanes i la Galeria Municipal de la ciutat.
(Gombrèn, Ripollès, 18 maig 1812 – Vic, Osona, 2 abril 1875)
Eclesiàstic. Frare dominicà.
El 1856 fundà, a Vic, les dominicanes de l’Anunciata, un orde femení que assolí gran importància pel que fa a l’ensenyament religiós, així com per la seva cura d’hospitals i altres establiments benèfics.
Dades dels Països Catalans 