Arxiu d'etiquetes: 1874

Miquel i Planas, Ramon

4 Respostes

(Barcelona, 7 agost 1874 – 26 juliol 1950)

Bibliòfil i erudit. Va desplegar una intensa activitat cultural com a editor de textos antics: Novel·lari català dels segles XIV-XVIII (1908-16), Històries d’altre temps (1905), Nova Biblioteca catalana (1908), Bibliografia (1911-22), Nova Col·lecció artística catalana (1905) i Pequeña colección del Bibliógrafo, que arribà a tenir 14 volums.

Fou president de l’Institut Català de les Arts del Llibre i de l’Associació de Bibliòfils, així com secretari de l’Acadèmia de la Llengua Catalana i de l’Ateneu Barcelonès, membre de l’ABLLB i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona. Va dirigir “Revista d’Ex-Libris” i “Bibliofília” i va exercir la crítica literària a “Joventut” i a “Revista Catalana”.

De la seva obra de creació, molt crítica amb l’estètica noucentista, destaca la novel·la La llegenda del llibreter assassí de Barcelona (1928).

Llovera i Tomàs, Josep Maria

2 Respostes

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 17 desembre 1874 – Barcelona, 23 març 1949)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià a Girona i a Roma, on fou ordenat sacerdot. Canonge de Barcelona (1919) i professor de sociologia del Seminari, se sentí vinculat al grup de Severino Aznar. Participà en Acció Popular i en la redacció de la “Catalunya Social”. Fou un dels inspiradors de la Unió Democràtica i, en un altre ordre, de la Federació de Joves Cristians.

És notable el seu Tratado de sociología cristiana (Barcelona, 1909), reeditat diverses vegades, així com les seves traduccions de clàssics i Pares de l’Església (la seva traducció de La Ciutat de Déu, de sant Agustí, és considerada com a modèlica).

Gelabert i Badiella, Fructuós

6 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 15 gener 1874 – Barcelona, 27 febrer 1955)

Director de cinema. Fill d’un ebenista mallorquí, continuà l’ofici patern. El 1897 construí la seva pròpia càmera de cinema segons un model original de Lumière. D’aquesta època cal destacar: Baralla en un cafè (1897), Sortida dels treballadors de La Espanya Industrial (1897) i la primera pel·lícula d’argument Dorotea (1899). El seu reportatge sobre una anada d’Alfons XIII de Borbó a Barcelona (1898) esdevingué el primer film espanyol que fou exportat.

Realitzà altres pel·lícules de ficció d’èxit a l’inici del cinema, com Els pinxos de la vaqueria del Parc (1905), Terra Baixa (1907), Maria Rosa (1908), Amor que mata (1911), Ana Kadowa (1912), Mala Raça (1912), La filla del mar (1915) i La puntaire (1928).

El 1916 fundà els estudis Boreal Films. Amb l’arribada del sonor es retirà i es dedicà a la construcció d’aparells amb la marca pròpia (“Frugel”) i n’experimentà d’altres, entre els quals un projector en relleu. És considerat pioner de la indústria cinematogràfica a Espanya i un dels grans capdavanters del cinema mundial.

Fortuny i Marsal, Marià

29 Respostes

(Reus, Baix Camp, 11 juny 1838 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1874)

Pintor, dibuixant i gravador. Fou una de les grans personalitats artístiques del segle XIX. Estudià a Barcelona, al taller de Claudi Lorenzale, i després a Roma (1858-60) pensionat per la diputació, on es relacionà amb el grup dels natzarens.

El 1860 realitzà un primer viatge al Marroc, d’on procedeix l’entusiasme per la llum i pel color, que des d’aquest moment es caracteritzà l’obra (L’Odalisca). La gran composició La batalla de Tetuan, que li encarregà la diputació de Barcelona, restà inacabada, però mostra l’eficàcia compositiva de l’artista.

La seva estada a París, on va conèixer Regnault i Meissonier, enceta dins la seva obra un període de quadres de petit format, que constitueixen una sèrie de teles d’un increïble preciosisme detallista, perfectes quant a tècnica (El col·leccionista d’estampes, L’elecció de model, etc), entre les quals sobresurt La Vicaria (1868-70).

En la seva darrera etapa, l’interès per l’expressió dels efectes de llum mitjançant colors purs (El ferrador marroquí) dugué Fortuny a un desenvolupament de la seva obra de caire preimpressionista, que fou interromput per la seva mort prematura.

Fou el pare de Marià Fortuny i de Madrazo.

Font i Sagué, Norbert

2 Respostes

(Barcelona, 17 setembre 1874 – 19 abril 1910)

Geòleg, espeleòleg i escriptor. Fou ordenat sacerdot el 1900, i obtingué un benifet a l’església de Santa Maria del Mar. El 1907 fou nomenat administrador de la Casa Municipal de Misericòrdia.

Doctor en ciències naturals el 1904, va ésser catedràtic de geologia als Estudis Universitaris Catalans i president de la Institució Catalana d’Història Natural. Conreà amb èxit les belles lletres i guanyà diversos premis als Jocs Florals de Barcelona (1894-97).

Fou l’introductor de l’espeleologia a Catalunya i establí, juntament amb el Centre Excursionista de Catalunya, un catàleg espeleològic de Catalunya. Creà el Museu Petrogràfic del parc de la Ciutadella. Incansable excursionista, inventarià i explorà molts avencs i coves de Catalunya. Fou un col·laborador assidu del “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”.

Autor de l’Excursionisme científic, Curs de geologia, Botànics catalans anteriors a Linné (1901), Història de Catalunya, Llealtat catalana, Via fora als adormits! i Història de les ciències naturals a Catalunya del segle XV al XVIII (1909).

Domènech i Puigcercós, Ignasi

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 8 setembre 1874 – Barcelona, 11 novembre 1956)

Xef i escriptor gastronòmic. Orfe de mare, es traslladà a viure amb el seu oncle, Ignasi Puigcercós, que l’inicià en l’art culinari. Treballà a diferents fondes de Catalunya i, a divuit anys, a Madrid i, posteriorment, a París i a Londres, on fou alumne del prestigiós xef Auguste Escouffier. Retornà a Madrid, on creà la primera acadèmia de cuina de l’estat, i fundà la revista “El gorro blanco” (1906).

Retirat aviat de la professió, s’instal·là a Barcelona i escriví el seu saber culinari en nombroses obres, la reedició d’algunes de les quals ha estat promoguda darrerament per l’entitat Arxiu Gastronòmic Ignasi Domènech.

Clavé i Camps, Josep Anselm

31 Respostes

(Barcelona, 21 abril 1824 – 25 febrer 1874)

Músic, poeta i polític. Germà d’Antoni. Des de la joventut estigué afiliat al partit republicà, i prengué part activa en la revolta del 1843, a Barcelona, per la qual cosa restà dos anys empresonat a la Ciutadella.

Projectà la creació de societats corals per reunir i instruir els obrers. El 1845 fundà la societat filharmònica l’Aurora, que es convertí en La Fraternitat (1850), societat d’auxilis mutus i primera coral peninsular. El 1857 Clavé li canvià el nom pel d’Euterpe, i aviat aparegueren per tot Catalunya nombroses societats euterpenses, origen dels Cors de Clavé.

Moltes de les cançons que Clavé compongué a partir del 1858 foren en català, amb la qual cosa contribuí a popularitzar l’obra de la Renaixença.

clave_campsDesprés de la Revolució de setembre de 1868 milità en el naixent partit republicà federal, i fou president de la diputació provincial de Barcelona, càrrec que ocupava en ésser proclamada la I República (1873). El nou règim el nomenà governador civil de Castelló.

És autor de nombroses obres que aparegueren en fascicles a partir de l’any 1859, en català i castellà, destinades a les societats corals, com: Les flors de maig (1859), Los néts dels almogàvers (1860), ¡Gloria a España! (1864), La Maquinista (1867) i la traducció catalana de la lletra de la Marsellesa.

Fou el pare de la compositora Àurea Rosa Clavé i Bosch.

Casablancas i Planell, Ferran

1 Resposta

(Sabadell, Vallès Occidental, 28 octubre 1874 – Barcelona, 21 octubre 1960)

Industrial i inventor. El 1913 construí el mecanisme que porta el seu nom i que permeté de simplificar i afinar en gran manera l’operació d’estiratge a la filatura. Presentat oficialment a l’Escola Industrial de Sabadell, fou patentat en nombrosos països i adoptat, aviat, per les principals fàbriques de tot el món.

La seva teoria, veritablement original, i la corresponent realització mecànica foren una autèntica innovació en el camp de la tècnica i de la maquinària tèxtil.

Milità a la Lliga Regionalista, fou president del Banc de Sabadell (1926-60), impulsà la fundació de l’Associació de Filadors i de la Mútua Sabadellenca d’Accidents i Malalties i promogué la portada d’aigua a Sabadell (1920 i 1949-51). Fomentà i protegí la creació del Museu de Sabadell, una sala del qual porta el seu nom.