(Barcelona, 23 novembre 1872 – 8 maig 1956)
Compositora. Marquesa de Castelldosrius. Filla d’Eusebi Güell i Bacigalupi.
Estudià piano i orgue, a Barcelona i a París.
Musicà poemes de Jacint Verdaguer i escriví un Te Deum (1898) i un Stabat Mater (1917).
(Tàrrega, Urgell, 3 febrer 1872 – 16 novembre 1930)
Músic. Fundà i dirigí l’Orfeó Nova Tàrrega (1915), que assolí una gran reputació. Recollí en un treball el toc de les campanes de Tàrrega.
Escriví, entre altres, les obres corals: El mercat de Tàrrega, Hortolana lleidatana, A un infant.
(Vic, Osona, 26 desembre 1872 – 10 abril 1931)
Eclesiàstic, arqueòleg i historiador de l’art. Format al seminari de Vic i relacionat amb el Cercle Literari de la ciutat, promogué, amb el bisbe Josep Morgades, la creació del Museu Episcopal, que, com a conservador (1898), potencià considerablement.
Descriví, en les Memòries, els objectes adquirits i aconseguí un gran mestratge en els camps de l’arqueologia, l’art i la història, camps en que deixà una copiosa producció d’alt valor: Nocions d’Arqueologia sagrada catalana (1902), L’Arqueologia litúrgica de la província eclesiàstica tarraconense (inèdit), Els trescentistes, Els primitius (1927; sobre la pintura romànica), el Catàleg dels manuscrits del Museu Episcopal de Vic (1934), etc.
Membre corresponent de l’Academia de la Historia y de Bellas Artes de Madrid i de l’Institut d’Estudis Catalans, i doctor honoris causa per la Universitat de Bonn. Presidí els Jocs Florals de Barcelona el 1929.
Usà el pseudònim de Just Cassador.
(Barcelona, 12 maig 1872 – Bayshore, Long Island, EUA, 1950)
Arquitecte. Fill de Rafael Guastavino i Moreno, amb el qual col·laborà a l’empresa Guastavino als EUA.
Juntament amb Wallace C. Sabina, creà les rajoles Akoustolith, que tenien una gran capacitat per absorbir el so i foren emprades en molts locals públics.
La progressiva utilització de les voltes de formigó acabà arruïnant la companyia, que fou liquidada l’any 1962.
(Figueres, Alt Empordà, 21 desembre 1819 – Barcelona, 5 gener 1872)
Advocat i assagista. Deixeble de Martí i d’Eixalà, fou professor de religió i de moral de l’institut de Figueres i de l’Associació Obrera de Barcelona.
Els seus escrits tracten de temes socials, enfocats des d’una perspectiva conservadora, i abunden en atacs contra les ideologies socialitzants.
Obres principals: La propiedad individual y el comunismo (1848), Rápidas consideraciones en vindicación de les ataques dirigidos contra la sociedad actual (1857), La mujer: su pasado, su presente y su porvenir (1857), Veladas del obrero (1857), El corazón humano o las cuatro estaciones de la vida (1864) i Estudio sobre las clases proletarias (1864).
(Charleston, EUA, 1872 – Barcelona, 24 febrer 1923)
Pintor. Estudià a Barcelona i a Madrid, ciutats on exposà diverses vegades.
S’inclinà pels tipus populars i les escenes de costums (Pescadors, Costums de la platja de Barcelona).
Té una obra al Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú.
(Lleida, 1833 – Reus, Baix Camp, 1 juliol 1872)
Enginyer militar. Participà el 1859 en la guerra d’Àfrica, on fou ferit. En la revolta de 1866 defensà Isabel II de Borbó i fou ascendit a tinent coronel.
El 1869 secundà la revolta carlina, i amb 500 homes ocupà Tivissa (1872).
A l’Hospitalet de l’Infant segrestà un ferrocarril, amb el qual traslladà la tropa a Salou i atacà Reus per sorpresa, on morí a resultes de les ferides que hi rebé per un contraatac liberal.
(Barcelona, 1872 – 1931)
Escriptor, baró d’Esponellà.
Escriví obres diverses, divertides i costumistes, com les novel·les Daltabaix (1907), Després del ball (1908), En Poudor (1908) i Miratges (1915), i d’altres com Fantasies. Aplec d’impressions (1905), Els catalans a Bascònia (1906), Pro Pàtria. Estudis polítics i sociològics (1907), Del meu carnet. Gent coneguda (1907) i Aristocràtiques (1910).
Fou el pare d’Epifani de Fortuny i de Salazar.
(Prats de Lluçanès, Osona, 1872 – Barcelona, 1944)
Periodista i escriptor. Germà de Joaquim. Fundà “Lo Teatre Catòlic” (1899-1901), on publicà algunes peces seves.
D’ideologia carlina, dirigí “El Norte”, de Girona (1910), i “El Correo Leridano”, de Lleida (1910-13).
Expulsat de la Comunión Tradicionalista, entrà en el grup jaumista, del qual dirigí la segona època del setmanari “El Radical”. Més endavant col·laborà a la revista “Gerunda”.
(Granollers, Vallès Oriental, 1872 – Barcelona, 1958)
Autor teatral. Germà de Manuel. Emprà sovint els pseudònims Xavier Ximeno Xanxo, Xeflis, etc.
Escriví monòlegs, sainets, com Un promés denunciat (1925), i peces com La clínica del doctor Llanceta (1925), La rifada de la rifa (1931), Gelós per força (1946), etc.
Fou el pare d’Armand de Fluvià i Vendrell.
Dades dels Països Catalans 