(Igualada, Anoia, 1817 – Barcelona, 1872)
Metge. Fou catedràtic de les facultats de València (1848), Granada (1850) i Barcelona (1862).
Publicà un Tratado de terapéutica general (1862) i uns Prolegómenos clínicos de clínica médica, editats pòstumament (1874).
(Barcelona, 1860 – 1872)
Entitat recreativa i cultural (o Casino Barcelonès). Instal·lada al Teatre Principal.
El 1872 es fusionà amb l’Ateneu Català i constituí l’Ateneu Barcelonès.
(Santpedor, Bages, 13 agost 1872 – Barcelona, 21 agost 1936)
Filòsof i historiador de la cultura. Entrà a la Companyia de Jesús el 1888, quan era estudiant del seminari de Vic. Residí a Barcelona des del 1905. Els anys 1905-16 l’interessaren sobretot els estudis d’apologètica i d’estètica.
Dirigí l’Acadèmia Catalana de la Congregació Mariana de Joves, donà un gran impuls al Foment de Pietat Catalana, impulsà la fundació de la Biblioteca i l’Institut Balmes i fou membre numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres (1921).
Entre les moltes obres que escriví hi ha: De institutione grammatica (1900), L’harmonia en l’art (1907), Poètica d’Aristòtil (1907), La religió natural (1907), Teoria de la revelació (1908), El fet de la revelació, La transcendència de la revelació (1908), El nostre estat social (1910), Apologètica de Balmes (1910), Acción de la mujer en la vida social (1911), Obras escogidas del Dr. Torras y Bages (1913-14), Sant Ignasi de Loiola, fundador de la companyia de Jesús (1922), Obras completas del Dr. D. Jaime Balmes (1925-27, en 33 volums), L’ànima de Santa Teresa de Jesús Infant (1929), Biblioteca dels Exercicis Espirituals (1930-36, en 11 volums), Balmes, la seva vida, el seu temps i les seves obres (1932, en 3 volums) i Josep Finestres. Estudis biogràfics (1932-34, en tres volums).
Morí víctima de la revolució els primers mesos de la guerra civil.
(el Vendrell, Baix Penedès, 1872 – Barcelona, 1939)
Polític. Sastre de professió, fou un dels més eficaços activistes d’Estat Català durant la Dictadura de Primo de Rivera.
Seguí Francesc Macià fins a la proclamació de la República, i llavors s’afilià al Partit Nacionalista Català.
En col·laboració amb Ramon Arrufat publicà Catalunya, poble dissortat (1933).
(Estat espanyol, 15 abril 1872 – 27 febrer 1876)
Guerra civil. Tingué els seus escenaris principals en terres basco-navarreses i a Catalunya, sota la direcció, respectivament, de Carles VII i del seu germà Alfons Carles.
A Catalunya, els caps de partides rebutjaren de nou el comandament suprem de don Alfons, i aquesta falta d’unitat impedí que el carlisme consolidés les seves posicions.
La restauració dels Borbons en la persona d’Alfons XII significà un ràpid afebliment del carlisme, car els adherits a darrera hora tornaren a la causa alfonsina, i la guerra va decaure lentament, fins que s’acabà a la primeria del 1876, quan Carles VII traspassà la frontera després de pronunciar el seu famós ‘”¡Volveré!”‘.
(Barcelona, 1780 – 1872)
Militar i escriptor. Durant la guerra del Francès serví com a ajudant de camp del general Josep Manso, de qui més tard fou secretari.
Ocupà els càrrecs de batlle del reial patrimoni, secretari de la Junta d’Obres de Barcelona i censor de teatres (1839). Fou membre (1837) i secretari de l’Acadèmia de Bones Lletres barcelonina.
Publicà Barcelona en julio de 1840 (anònima, 1844) i Necrología del teniente general don José Manso, Conde del Llobregat (1863).
(Reus, Baix Camp, 15 octubre 1832 – Barcelona, 5 setembre 1872)
Comediògraf. Germà de Modest. Començà a escriure en castellà (La humana sabiduría, 1857), però aconseguí la popularitat en passar al català, amb obres com Un poll ressuscitat (1865) en que satiritzava la burgesia, Un pa com unes hòsties (1866), Reus, París i Londres (1866) i Qui al cel escup (1866).
Traduí al castellà novel·les de Juli Verne i Alexandre Dumas, entre altres autors.
(Badalona, Barcelonès, 14 setembre 1872 – Barcelona, 12 octubre 1939)
Dibuixant i aquarel·lista. Dit Bru-Net. Estudià a l’Escola de Belles Arts amb Antoni Caba i Ramir Lorenzale. Fou també deixeble d’Eusebi Planas i del litògraf Mercier a París. Col·laborà a diverses publicacions del país.
Conreà el cartell, la caricatura política i la pintura a l’aquarel·la, gènere en el qual es distingí.
Publicà dues col·leccions de dibuixos a la ploma: Caps de casa (1922) i Testes de terra (1929).
(el Vendrell, Baix Penedès, 1872 – Barcelona, 1923)
Periodista. Treballà de tipògraf i col·laborà a “Idea Nova” i “El Igualadino”.
Afiliat al partit republicà federal, fou processat i empresonat (1896), considerat autor de fulls subversius.
Dirigí més tard “La Autonomía”, de Reus, i “El Campesino”, òrgan de la federació de rabassaires. Col·laborà a “El Poble Català” (1916) i després a “La Veu de Catalunya” amb el pseudònim de Roc Guinart.
Entre les seves obres figuren Montjuich: notas y recuerdos históricos (1917) i Marina catalana medieval (1922).
Dades dels Països Catalans 