(Barcelona, 25 gener 1869 – 11 febrer 1911)
Soprano. Filla de Teodor Bonaplata i Sistachs.
Debutà a Milà amb l’Aïda de Verdi, i després actuà amb èxit a diversos països d’Europa (Barcelona, 1890), i d’Amèrica.
El 1904 es retirà i es dedicà a l’ensenyament del cant.
La seva filla Carme Bau i Bonaplata, fou també cantant.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 6 octubre 1869)
Enfrontament durant la revolta federalista. Entre les tropes del governador militar de Girona i una forca republicana de 2.000 homes que s’havien fet forts a la ciutat.
Aquests, en llur majoria menestrals de la indústria surera, procedien de Sant Feliu de Guíxols, de Palamós, de Palafrugell, de Castell d’Aro, de Llagostera i de la Bisbal mateix, i havien constituït una junta revolucionària, dirigida pel diputat Pere Caimó, la qual havia proclamat dos dies abans la República Democràtica Federal. La lluita, des de les barricades aixecades, cessà aviat en caure presoner Caimó.
Davant l’anunci de l’arribada de reforços governamentals des de Barcelona, els revoltats es dispersaren.
(Barcelona, 12 febrer 1869 – 15 març 1939)
Llibreter i bibliòfil. Fundà l’editorial l’Arxiu, que edità obres antigues. Fou, també, el director del “Calendari Català” (1898-1905).
Col·leccionador de literatura popular, especialment goigs, i autor de les obres Rondalles catalanes (1895-1909) i Los goigs a Catalunya en el segle XVIII (1925).
(Marsella, França, 1869 – Barcelona, 5 maig 1897)
Obrer anarquista. Resident a Barcelona. Milità a les files anarquistes (bé que fou acusat d’ésser confident del governador civil) i fou detingut després d’ésser llançada una bomba contra una processó al carrer de Canvis Nous de Barcelona (7 de juny de 1896).
Empresonat al castell de Montjuïc, fou un dels que sofriren més maltractaments i, tot i no ésser veritat, reconegué la seva culpabilitat i la d’altres anarquistes, fet que fou la base legal per a iniciar el Procés de Montjuïc.
Morí afusellat.
(Barcelona, 1869 – )
Entitat de caràcter recreatiu, cultural, social i mutualista, fundat per Lluís Remisa.
A partir de finals dels anys 1960 adquirí un fort impuls amb la participació de grups teatrals i musicals d’estils molt diferents.
L’any 1994 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Enllaç web: Casino L’Aliança
(Gernica, País Basc, 25 setembre 1869 – Barcelona, 19 març 1948)
Orguener. Introduí a la península l’orgue pneumàtic i, alhora, mecànic. Fou operari i director de la casa Amezua, a Barcelona, i, finalment, n’arribà a ésser propietari (1896).
La casa Alberdi construí l’orgue de la Seu d’Urgell, el de la Basílica de Montserrat, el de la parròquia de la Concepció de Barcelona i el del Sant Esperit de Terrassa, entre els conservats.
Fou el pare Antoni Alberdi i Aguirrezábal.
(Barcelona, 1869 – 1918)
Comediògraf. De formació autodidacta, fou autor de peces moralitzadores per a centres catòlics.
Va escriure: El bon seny, D’extrem a extrem (1896), Lo roure centenari (1897), Furor pessebrista (1897), Lo castell de Montsoliu (1898), La mort de l’avi (1898), Cadena del captiu (1900), Iselda (1901), Camí del vici (1910), L’home roig (1913) i L’hostal de la Serena.
(Barcelona, 11 gener 1787 – Madrid, 5 novembre 1869)
Militar i baró de Meer. Liberal, fou nomenat capità general de Catalunya (1837), i mostrà de bon principi la seva tendència favorable als elements moderats. Fou combatut pels membres progressistes de la Diputació.
Comandà les forces armades reialistes de la primera guerra carlina i, després de la pèrdua de Berga, promogué la creació d’un Consell Superior Central de Catalunya (agost 1837). Durant les eleccions d’octubre, a causa de l’agitació del Principat, declarà l’estat de setge (setembre 1837); ocupà Barcelona el 14 d’octubre, episodi que representà el triomf del partit moderat i la seva candidatura.
(la Riba, Alt Camp, 17 agost 1869 – Toledo, Castella, 22 agost 1940)
Eclesiàstic i escriptor. Fou canonge de Tarragona i bisbe de Tarassona (1927). El 1933 fou nomenat arquebisbe de Toledo i creat cardenal el 1935. Reticent amb la República o hostil a ella, en esclatar la guerra civil fou uns quants mesos representant oficiós de la Santa Seu prop del govern de Salamanca. Amb la seva influència personal -cartes privades, pastorals, discursos a congressos internacionals- contribuí decisivament al reconeixement de la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado español (1937), escrita per ell mateix.
No aconseguí, malgrat les pressions, la signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s’adreçà públicament a José Antonio Aguirre per excusar l’afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a Madrid (1939) rebé l’espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica davant la nova situació.
Apologeta activíssim, escriví més de tres-centes pastorals i uns setze llibres: María, Madre y Señora (1920), La Biblia y la predicación (1927), El evangelio explicado (1931), en quatre volums; La familia (1931); Por Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de l’Academia Española i un gran propagandista de la “Hispanidad” (Discurso de la Raza, 1934).
(Barcelona, 1716-19 – 15 desembre 1869)
Fortalesa. Feta construir per Felip V de Borbó al barri de Ribera.
Ocupada la ciutat el 1714, hom projectà la construcció d’una fortalesa militar per tal de castigar-la i d’evitar-ne un possible alçament. Les obres començaren el 1716 segons els plans de l’enginyer militar Jorge Próspero de Verboom, i acabaren pràcticament el 1719 (totalment el 1750).
Calgué destruir el barri de la Ribera (que s’havia distingit especialment en la defensa de la ciutat): 1.200 edificis, amb els convents de Sant Agustí i de Santa Clara, sense indemnització. Per a l’enderroc i la construcció es féu una impressionant mobilització forçosa, sota la vigilància de l’exèrcit. Només se’n conservà la torre de Sant Joan, veïna de Santa Clara, transformada en presó militar.
La fortalesa tenia planta pentagonal, amb cinc baluards i una gran esplanada exterior per a maniobres, on hom feia les execucions. Dels nous edificis, exemples d’arquitectura militar, es destacaven el palau del governador, el gran arsenal, porticat, i la capella, d’una nau, amb cúpula i campanar cilíndric adossat a l’absis (projectada per Alexandre de Rez), tots ells arrebossats d’un característic vermell fosc.
Els barcelonins veieren sempre en la Ciutadella el símbol de l’ocupació militar, especialment durant el domini napoleònic i les lluites civils del segle XIX, en què serví de presó política. El 1841, la Junta Suprema de Vigilància de Catalunya, presidida per Joan Antoni de Llinars, n’acordà i n’inicià l’enderroc, però el capità general Antonio van Halen ho impedí i obligà a reconstruir-ne els murs.
El 1863 Víctor Balaguer promogué una campanya periodística, i amb el triomf de la Revolució de Setembre del 1868, la Junta Revolucionària, per decisió del general Joan Prim, cedí els terrenys de la Ciutadella a la ciutat de Barcelona (el 15 desembre 1869), per a la construcció del parc de la Ciutadella.
Dades dels Països Catalans 