(Valls, Alt Camp, 20 octubre 1866 – Tarragona, 7 febrer 1932)
Polític. Dirigent del partit liberal, després de pertànyer al conservador, a Tarragona i comarca.
Membre de la diputació de Tarragona des del 1896 fins al 1923, n’ocupà quatre vegades la presidència. Membre de la Mancomunitat, fou conseller d’aquest organisme des de la seva constitució.
Acabà en el lerrouxisme, després d’haver-se adherit el 1931 al partit de Santiago Alba.
(Barcelona, 8 maig 1866 – febrer 1938)
Enginyer de camins, dibuixant i col·leccionista. Inicià els estudis a Madrid i els acabà a París. Personatge polifacètic, fou soci actiu del Centre Excursionista de Catalunya, i col·laborà molt activament en la restauració del monestir de Ripoll.
Preocupat pel desenvolupament agrícola, es traslladà a Andalusia per tal d’implantar-hi el sistema català d’emfiteusi, però fracassà. Posteriorment viatjà per Amèrica i Síria, interessat per l’arqueologia, escriví El Islam i Cartago-Hispania, encara inèdits, i col·laborà a diverses publicacions. També escriví una obra sobre l’Alhambra de Granada (1929).
Col·leccionista d’art, el 1904, la Junta de Museus de Barcelona li comprà una col·lecció de teixits coptes (Museu Tèxtil).
Obra d’ell és la creació, el 1915, del repertori iconogràfic d’Espanya de la Biblioteca de Catalunya.
Joan Rubió i Bellver li construí el 1901 la seva casa (el Xalet o casa Golferichs).
(Barcelona, 1864 – 1866)
Agrupació teatral. Dirigida a un públic obrer i menestral, la seva finalitat era fer una representació diària d’obres de caràcter popular.
L’acceptació que tingueren aquestes representacions afavorí el naixement del teatre català modern, principalment arran de l’èxit obtingut per L’esquella de la torratxa de Frederic Soler.
Va oferir les seves representacions al Teatre Odeon de Barcelona i després es traslladà al Teatre Romea, on prengué el nom de Teatre Català.
Fundada, entre altres, per l’empresari Joaquim Dimas, el dibuixant Tomàs Padró i el primer actor còmic Lleó Fontova, hi va tenir una significativa participació Frederic Soler (Pitarra), que hi va estrenar bona part de les seves primeres produccions.
(Vic, Osona, 21 novembre 1876 – Samalús, Vallès Oriental, 22 març 1968)
Poeta i eclesiàstic. És retirà a Samalús i visqué en contacte amb la natura. Fou proclamat Mestre en Gai Saber (1926).
Publicà Del meu dietari (1908), Contes blancs (1909), Estampes i calcomanies (1911) i estrenà Cronos o la moneda d’or (1951). La seva poesia recull el sentit popular de la vida religiosa i el lèxic i l’esperit arcàdic de la pagesia.
Foren germans seus:
Àngel Garriga i Boixader (Vic, Osona, 1866 – Lleida, 1929) Escriptor. Fou rector de Cerdanyola del Vallès, on tingué per vicari al seu germà Ramon.
Josep Garriga i Boixader (Santa Maria de Miralles, Anoia, 1875 – Barcelona, 1927) Pintor i eclesiàstic. Fou deixeble de Francesc d’A. Galí. Conreà la pintura d’inspiració religiosa.
(Xàtiva, Costera, 23 gener 1866 – Barcelona, 13 desembre 1939)
Arqueòleg. Conservador dels museus d’art i arqueologia i del palau reial del Parc a Barcelona.
Col·laborà a les excavacions d’Empúries amb Puig i Cadafalch i publicà un treball a l’“Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans” (1913-14) sobre aquestes excavacions.
(Ulldecona, Montsià, 20 gener 1800 – juliol 1866)
Guerriller carlí. Voluntari reialista durant els anys 1820-23, a les ordres de Romà Chambó assolí el grau de tinent.
A la mort de Ferran VII de Borbó s’uní al baró d’Hervàs a favor de Don Carlos. Col·laborà (1833-40) amb Ramon Cabrera al Maestrat dirigint una partida de 400 homes. El 1838 féu una expedició a terres murcianes i ocupà Oriola, Elx i Almansa.
A la fi de la Primera Guerra Carlina (1840) s’exilià a França, juntament amb Cabrera, amb qui retornà durant la guerra dels Matiners (1848). El maig de 1848 derrotà l’exèrcit isabelí a Sant Jaume de Frontanyà.
Fou vençut al Pinell de Solsonès, i, acabada la guerra, s’exilià novament a França.
(Barcelona, 1865 – Buenos Aires, Argentina, 1923)
Compositor. Fill de Lleó Fontova i Mareca i germà de Lleó. Estudià amb Carles Gumersind Vidiella i Felip Pedrell.
Passà a Buenos Aires (1897) on hi fundà l’Instituto Musical Fontova (1904), juntament amb el seu germà Lleó.
També fou germana seva Caterina Fontova i Planes (Barcelona, 1866 – Buenos Aires, Argentina, 1924) Actriu.
(Catalunya, 1681 – després 1755)
Varvassor de Foixà i de Boixadors.
Nom que adoptà Vicenç Domènec de Xetmar i de Copons en succeïr a Bernat de Foixà-Boixadors-Salbà i de Xetmar, el qual morí sense descendència.
El seu fill i successor fou Joan Francesc de Foixà-Boixadors i de Copons (Catalunya, segle XVIII – 1800) Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:
Ignasi de Foixà-Boixadors i de Balay de Marignac (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:
Narcís de Foixà i d’Andreu (Catalunya, segle XVIII – 1843) Militar i baró de Foixà. Fou tinent coronel. El succeí a la baronia el seu fill:
Narcís de Foixa i de Miquel (Catalunya, segle XIX – 1866) Baró de Foixà. Fou tinent coronel i obtingué el títol de comte de Foixà el 1866. Fou succeït pel seu fill:
Enric de Foixà i de Bassols (Catalunya, segle XIX – 1910) Governador civil de Ciudad Real i segon comte de Foixà, Es casà amb la marquesa d’Armendáriz. Llur nét fou Agustí de Foixà i Torroba.
(Corró d’Avall, Vallès Oriental, 1866 – Barcelona, 22 octubre 1898)
Músic i cal·lígraf. Era germà de Pius.
És autor de peces musicals, com la gran marxa Les vestales (1888), premiada per l’Académie Lamartine, de París, el poema musical Manfred (1892), per a piano, estudis, etc.
Fou cal·lígraf del capítol de la catedral de Barcelona (1883-98).
(la Selva del Camp, Baix Camp, 1805 – 1866)
Farmacèutic. Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, hi presentà diverses dissertacions sobre les produccions agrícoles de la seva comarca, entre les quals destaca una Memoria sobre el avellano y variedades que se cultivan en la Selva (1838).
Dades dels Països Catalans 