(Palafrugell, Baix Empordà, 1864 – Reims, França, 1914)
Industrial. Continuà els negocis suro-tapers que el seu oncle Antoni Prats havia fundat a Reims el 1845, i creà un conjunt d’indústries, a Palafrugell i a Reims, on treballaven més de 250 obrers.
Fou president de la Cambra Oficial de Comerç d’Espanya a París.
(València, 29 desembre 1864 – Madrid, 14 febrer 1926)
Cardenal, administrador apostòlic de Solsona (1901-06), bisbe d’Urgell (1906-19) i arquebisbe de Burgos (1919-26). Nomenat cardenal el 1921.
Ordenat sacerdot el 1888, ocupà càrrecs pastorals a Almàssera (Horta) i a València, on ensenyà humanitats i metafísica. Fou nomenat vicari general de Segòvia (1900) i bisbe titular d’Hermàpolis (1901).
Durant el pontificat a Urgell, i com a copríncep d’Andorra, promogué les obres públiques (carretera fins a Andorra la Vella i canalització del Segre); també fundà l’Institut Obrer.
Traslladat a Burgos, recollí la idea del canonge Villota i convertí el Colegio Eclesiástico de Ultramar y de Propaganda, fundat per aquest (1899), en el Seminario de San Francisco Javier para Misiones Extranjeras (1920).
(Barcelona, 1864 – Santa Eulària des Riu, Eivissa, 21 octubre 1957)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Deixeble d’Antoni Caba, amplià estudis a París amb Geróme.
Inicialment cultivà la pintura d’història (Rendició de Girona, 1887). Més tard, s’interessà pel paisatge de la Costa Brava i d’Eivissa, que va pintar amb gran luminisme, semblant al de Sorolla.
Va publicar Pour comprendre les musiques d’aujour d’hui (1969).
El 1963 fou inaugurat un petit museu que porta el seu nom a Santa Eulària des Riu, en record de les llargues estades que féu a l’illa.
(Valls, Alt Camp, 18 setembre 1786 – Madrid, 26 setembre 1864)
Polític i general. Segon marquès de Vallgornera i marquès vidu de Torremejía.
Intervingué en la Guerra del Francès amb el grau de sots-tinent i fou fet presoner a l’acció de Margalef (1810) i tramés a França. El 1814 es reincorporà a la península i fou assignat a la secció d’història militar de l’estat major. Exercí de professor de fortificacions i artilleria.
Intervingué en la Primera Guerra Carlina i, després, fou agregat en diverses ambaixades, fet que li permeté d’estar al dia en tàctica militar i estratègia. Esdevingut expert en enginyeria militar, fou nomenat director del col·legi general militar d’Alcalá de Henares.
Fou elegit diputat per Barcelona (1837 i 1839) i senador per Tarragona i per Girona (1833, 1843) i després ininterrompudament ministre de la governació, del govern del duc de Frías el 1838, en plena guerra civil. Fou conservador de la biblioteca del senat i membre d’algunes acadèmies madrilenyes.
Publicà el volum primer d’una Historia de la guerra de España contra Napoleón (1818), la qual havia d’ésser continuada per d’altres autors, un Pequeño manual para el servicio y fortificación en campaña (1823), un Reglamento y Catálogo de la Biblioteca del Senado (1851), i deixà inèdita una Descripción de la villa y término de Valls, a l’Academia de Ciencias, de Madrid.
(Barcelona, 1827 – 7 juny 1884)
Industrial. Dins la línia pròpia del Foment del Treball Nacional, s’ocupà molt activament de qüestions relatives a la indústria tèxtil llanera.
Fou el pare de Josep Arañó i Arañó (Barcelona, 2 gener 1864 – 15 novembre 1914) Industrial. Fou un dels membres més actius de la junta directiva del Foment del Treball Nacional.
(Tàrrega, Urgell, 24 gener 1864 – Barcelona, 16 gener 1948)
Pintor i escultor Germà de Ramon. Féu estudis artístics a Barcelona i els amplià a Roma. En tornar, fou professor d’escultura a les escoles de Belles Arts de Màlaga, Sevilla i, finalment, a la de Barcelona.
Fou premiat en exposicions nacionals i en les de Madrid i París (on li fou atorgada la medalla d’or per l’obra Astúcia i força).
Com a pintor, la seva obra és qualitativament inferior. Està representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.
(Barcelona, 8 abril 1864 – 27 febrer 1934)
Escultor. Format a l’Escola de Llotja i al taller dels germans Vallmitjana. El 1880 guanyà la pensió Fortuny i anà a Roma, on va rebre la influència de l’escultura renaixentista florentina.
El seu estil es caracteritza per un idealisme naturalista i pel gust del pintoresquisme. Les primeres obres, encara acadèmiques, retraten una sèrie de personatges típics i històrics del país, com l’estàtua eqüestre de Berenguer el Gran, modelada a Roma (1888), i Modèstia (1891).
Després el seu estil derivà cap a un modelatge més esfumat, de característiques plenament modernistes, influït per Rodin i Meunier: La primera comunió (1897), de gran tendresa religiosa, Desconsol (1907-17) o Joventut (1913), són exemples característics de la seva obra. Sabé combinar la tendresa i la força física, com en la figura de l’Estudiant, en el monument al doctor Robert, o en l’estàtua eqüestre de Sant Jordi, a Montjuïc.
A l’idealisme naturalista típic del modernisme, la seva obra aporta una nota de tendresa i la creació de tipus nous (l’heroi víctima, la dona intel·ligent i misteriosa, etc).
Durant molt de temps fou president de la Junta de Museus de Barcelona. Fou el primer a rebre la medalla d’Or de la ciutat de Barcelona (1932).
Fou el pare de Maria, Rafael i Lluís Llimona i Benet.
(Catalunya, 1864 – )
Empresa d’assegurances. El 1864 es constituí la Societat Catalana d’Assegurances Contra Incendis a Prima Fixa, la qual el 1948 adquirí la societat Occident i passà a denominar-se amb el nom actual. El 1963 es convertí en la primera asseguradora catalana i una de les més importants de l’estat.
L’import de les primes cobrades pel grup el 1984 fou de 18.371 milions de pessetes. Controla altres societat, al marge de les assegurances, com ara Odic -societat d’inversió mobiliària- i Baqueira Beret -explotació d’hostaleria i estació d’esquí a la Vall d’Aran-.
El 1984 constituí amb el Banco de Bilbao la Corporació General Asseguradora SA, que comportà la integració de les activitats asseguradores de Catalana-Occident amb les d’Aurora-Polar, filials del banc basc. El grup Catalana té el 60% de la nova Corporació.
(Barcelona, 29 desembre 1864 – 3 febrer 1956)
Advocat i jurista. Estudià dret a Barcelona, però es dedicà més a les qüestions doctrinals que no pas a l’exercici de la professió. S’orientà, primerament, cap a les matèries penals (El delito de infanticidio, 1894), tot i que ven aviat s’interessà pel dret civil català, especialitat en la qual ha estat reconegut mestre.
Catedràtic de dret català als Estudis Universitaris Catalans (1904), presidí l’Acadèmia de Jurisprudència (1907), on pronuncià, com a inaugural, una conferència sobre El dret civil com a element d’educació del poble, i fou reelegit el 1925, el 1930 i el 1955. Dissertà sobre L’enriquiment indegut dins l’ordre del dret civil i La bellesa del dret. Fou nomenat magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya (1934).
Dins de la seva especialitat, publicà, entre d’altres obres, El codi civil a Catalunya. Estudi crític de les sentències del Tribunal Suprem i de les resolucions de la Direcció General dels Registres (1903, treball premiat per l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona) i Dret civil vigent a Catalunya (1923, cinc volums, premi Duran i Bas de l’IEC); aquesta fou la seva gran obra de jurista, que serví d’instrument de treball indispensable per a tots els professionals fins a la promulgació de la Compilació.
Els darrers anys publicà en castellà obres estimables sobre el domini i el contracte de compra-venda segons el codi civil (1948 i 1952, respectivament) i un Derecho civil español (1954).
El seu germà fou Josep Maria Borrell i Soler (Barcelona, segle XIX – 1890) Advocat. Morí molt jove. Col·laborà a “La España Regional”, on publicà articles propugnant la reforma del codi civil espanyol.
(Tortosa, Baix Ebre, 1864 – )
Biblioteca pública. Propietat de la Província de Catalunya de la Companyia de Jesús. Iniciada al col·legi màxim de Tortosa, fou traslladada successivament a Sarrià (1915) i a Sant Cugat del Vallès (1950).
Especialitzada en sagrada escriptura, teologia, filosofia i història, posseeix també nombrosos fons humanístics, jurídics i literaris.
Té 340.000 volums, 46 incunables, 524 manuscrits i 210 pergamins (segles XII-XVII). S’enriquí notablement amb els fons de diferents biblioteques de monestirs, convents i cases religioses, així com també d’historiadors i humanistes.
Dades dels Països Catalans 