(Palamós, Baix Empordà, 11 desembre 1856 – Barcelona, 26 gener 1929)
Músic i compositor. Inventà una modalitat de bandúrria amb cordes simples, que fou construït a Alemanya i a Barcelona, i un nou sistema de pedals anomenat piano-pédalier aplicable al piano i apte per acompanyar instruments de pua.
És autor de La escuela de la mandolina (1900), de preludis, d’estudis, de capritxos i de nombroses obres i arranjaments per a mandolina.
(Tortosa, Baix Ebre, 22 setembre 1856 – 18 gener 1901)
Escultor. Estudià a Barcelona.
Per un temps treballà a Madrid, abans d’instal·lar-se definitivament a la seva ciutat natal.
Destacà com a imatger. Més tard es dedicà, amb èxit, a treballar en fang busts i grups de figures. A València, en una exposició de Lo Rat Penat, li fou premiat un bust del marquès de Campo.
(Barcelona, 21 març 1851 – novembre 1921)
Escultor. Deixeble dels germans Vallmitjana. Exposà des del 1872.
Esculpí l’al·legoria de Castella (1888) del monument a Colom (Barcelona) i l’estàtua sedent Enyorança (1889, Museu d’Art Modern de Barcelona).
Morí en la indigència.
Fou germà seu Julià Carcassó i Font (Barcelona, 1856 – 1916) Comediògraf. Estrenà i publicà La Tornaboda (1893-94) i estrenà també altres obres: Entre armats i congregants (1894-95), etc.
(Barcelona, 21 setembre 1856 – 27 febrer 1924)
Maquetista de joies i col·leccionista d’art. Fill de Francesc Cabot i Ferrer, i germà de Joaquim.
Organitzà, com a membre de la Junta de Museus de Barcelona, algunes de les més grans exposicions artístiques de l’època.
Adquirí a Viena el Sant Jordi de Jaume Huguet, actualment al Museu d’Art de Catalunya. La col·lecció de vidres que a la seva mort deixà al Museu d’Arts Decoratives de Barcelona és una de les més importants d’Europa.
(Olot, Garrotxa, 1856 – Barcelona, 1937)
Advocat i publicista carlí. Nét de Francesc Xavier de Bolòs i Germà, i germà de Ramon. Interrompé els estudis de dret per prendre part a la Tercera Guerra Carlina (1872-76).
El 1900 redactà, amb Ramon Jordana, un estatut regional de Catalunya que presentaren a Carles VII a Venècia.
Fou conseller de l’ajuntament de Barcelona (1918-22 i 1929-30), i és autor de La Guerra civil en Cataluña (1872-1876) (1928) i El Carlismo en Cataluña (1930), on exposa els fets d’un manera força imparcial.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 6 octubre 1856 – Barcelona, 22 abril 1921)
Poeta i periodista. Fill de Bonaventura Bassegoda i Mateu, i germà de Bonaventura i de Joaquim.
Fundà el setmanari “La Llar” (1874); col·laborà a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber” i “Revista de Gerona”.
Els seus versos foren publicats en els reculls Breviari d’amor (1883), Idil·li (1884), Quatre versos (1892), reeditats els anys 1903 i 1905, i Pedres augustes, que l’any 1917 va reunir en un volum sota el títol Poesies completes.
(Reus, Baix Camp, 30 octubre 1856 – 19 gener 1929)
Sindicalista i polític. Obrer boter, el 1875 fou elegit president de la societat de boters de Reus.
Prengué part en més de vint congressos obrers. L’any 1871 ingressà al partit republicà.
El 1909 fou elegit regidor de l’ajuntament de Reus i reelegit el 1912. Dos anys més tard fou designat alcalde de la ciutat.
(Manresa, Bages, 29 desembre 1856 – Roquetes, Baix Ebre, 27 maig 1930)
Meteoròleg i jesuïta (1870), representà Espanya al Congrés científic de Chicago (1894). El 1900 passà als EUA i el 1901 fou nomenat director del servei meteorològic de Filipines.
Inventor d’un tipus especial de microsismògraf. Publicà diverses obres de meteorologia i de sismografia, entre les quals sobresurten El Archipiélago Filipino (1900) i The Ciclons of the Far East (1904) i l’edició de l’Atlas de Filipinas (1900).
(Valladolid, Castella, 26 juliol 1856 – Barcelona, 9 juny 1937)
Professor, historiador i home de lletres. Fill de Joaquim Rubió i Ors. Catedràtic de literatura a Oviedo i Barcelona (1885), fou després professor de literatura catalana als Estudis Universitaris Catalans (1904), primer president de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i acadèmic de la Real Academia Española per Catalunya en el moment en què es volgué donar entrada en aquesta institució a les llengües regionals.
La seva tesi doctoral (1878) versà sobre Anacreont, i del grec clàssic passà a l’estudi del grec modern, del qual publicà diverses traduccions al català (Loukis Laras) i al castellà (Novelas griegas, 1893). Gran part de la seva activitat científica la dedicà a l’estudi de l’expedició de catalans i aragonesos a Grècia, i la renovà amb les investigacions que féu als arxius de Barcelona i Itàlia.
Sistematitzà l’estudi de la literatura catalana (Sumario de la Historia de la literatura española, 1901), oferí àmplies visions de conjunt dels seus períodes més importants (Discurso inaugural universitario, 1901; El Renacimiento clásico; Joan I humanista; La escuela histórica catalana medieval, 1908-21, 2 volums) i formà a les seves càtedres una escola d’erudits.
Publicà articles literaris a revistes americanes, articles que seleccionà al volum Estudios Hispano-americanos, 1889-1922 (1922).
Les primeres monografies sobre l’expedició a Orient les publicà a l’Acadèmia de Bones Lletres: La expedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgados por los griegos (1883); Los navarros en Grecia y el ducado catalán en Atenas (1886); les més importants foren publicades als Anuaris de l’Institut d’Estudis Catalans: La Acrópolis de Atenas en la época catalana (1908), La Grècia catalana des de la mort de Roger de Llúria a la de Frederic III de Sicília (1370-1377) (1914), entre d’altres.
Abans de morir, acabà la impressió del Diplomatari de l’Orient Català (pòstum, 1947).
Dades dels Països Catalans 