(Sant Sebastià, Pais Basc, 1813 – Madrid, 1887)
Militar. Fou capità general de València (1856-57 i 1858-60) i de Catalunya (1865), i fou creat comte del Serrallo.
Fou el pare de Ramón de Echagüe y Méndez-Vigo (Madrid, 1852 – 1917) Militar. Lluità en la Tercera Guerra Carlina, en la qual es destacà en la presa de la Pobla de Lillet, fet pel qual fou condecorat i ascendit. Del 1911 al 1913 fou capità general de València.
(Estats Units d’Amèrica, 1852 – 1927)
Financer. Introduí Ramon Casas com a retratista als EUA, i el 1910 adquirí un edifici a Sitges i hi instal·là el museu Maricel.
Ell i la seva família van regalar a l’Art Institute de Chicago peces com el Sant Jordi de Bernat Martorell.
Eren fills de Martí Castells i Melcior.
Frederic Castells i Ballespí (Lleida, 1 gener 1851 – Tona, Osona, 1897) Metge. Exercí a Lleida i a Barcelona. Es dedicà principalment a l’estudi social i mèdic de la prostitució. El 1889 fundà i dirigí la “Revista de Higiene y Policía Sanitaria”, i, a partir del 1893, dirigí també el “Boletín de la Academia de Higiene”. Morí arran de l’epidèmia de febre groga de Tona, que havia anat a estudiar.
Martina Castells i Ballespí (Lleida, 23 juliol 1852 – Reus, Baix Camp, 21 gener 1884) Metgessa. Fou una de les primeres dones llicenciades (1882) i la primera que va assolir el doctorat (4 octubre 1882) a la Península Ibèrica. En la seva curta vida professional publicà notables treballs sobre higiene i educació.
Camil Castells i Ballespí (Camarasa, Noguera, 1854 – 1912) Metge. Es doctorà el 1185 amb la tesi La tenia y su tratamiento, i també publicà Historia de la legislación sanitaria española (1897).
Rossend Castells i Ballespí (Lleida, 21 octubre 1868 – Barcelona, 1942) Metge. Com a metge de Sanitat militar fou destinar a la guerra de Cuba, on va caure ferit i restà invàlid. Es dedicà, a més, a la hidrologia.
Anton Casals (Barcelona, 1747 – 1818) Pintor. Són bastant notables, sobretot per les figures que s’hi mouen, dues vistes de Venècia, pintades el 1779, possiblement còpies d’un original desconegut dins la línia de les obres del Canaletto.
Antoni Francesc Casals (Barcelona, segle XVIII – segle XIX) Militar. És autor d’un Curso teórico de aritmética mercantil, publicat en dos volums l’any 1819.
Bonaventura Casals (Barcelona ?, segle XVIII) Metge. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Mèdico-pràctica de Barcelona (1770). El mateix any escriví una Descripción de una enfermedad procedente de la tenia (publicada el 1798).
Bru Casals (Catalunya, segle XVIII – Barcelona, 1852) Religiós trinitari. Lector de teologia al col·legi del seu orde a Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1804). Autor d’un Discurso sobre la expedición de los franceses a Tarragona en la última guerra (1818).
Joan Casals (Pobleta de Bellveí, Pallars Jussà, 1843 – Barcelona, 1900) Gravador i litògraf. S’establí a Barcelona. Excel·lí en el fotogravat, aplicant experiències adquirides a París. Les seves litografies sobre dibuixos d’Apel·les Mestres són excel·lents.
(Barcelona, 1852 – el Caire, Egipte, 1918)
Dibuixant i gravador. Fill de Joan Bastinos i Coll, i germà d’Antoni Joan.
Es dedicà a la il·lustració editorial i a la creació de material pedagògic.
(Vilafranca, Ports, 14 maig 1807 – Barcelona, 20 abril 1852)
Metge i naturalista. Féu treballs sobre flora i fauna a Dahomey i als països veïns.
Escriví Relación del viaje de Marcelino Andrés por las costas de Àfrica, Cuba e Isla de Santa Elena.
(Reus, Baix Camp, 30 gener 1852 – Barcelona, 23 maig 1905)
Anarco-col·lectivista. Adherit a la I Internacional (1870), fou secretari de l’Ateneu Català de la Classe Obrera (1872-73). Promotor de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881). Defensà la línia sindicalista i s’oposà a l’anarco-comunisme.
Fundador de “La Teula” (1880) i del seu continuador “La Tramontana” (1887-95), setmanari anarquista català, satíric i anticlerical. Col·laborà a “La Asociación” (1883-89) i “El Productor” (1887-93).
L’onada terrorista a Barcelona implicà el seu abandó de la lluita obrera. Acabà dirigint “Los Deportes”, que ell mateix havia fundat.
Autor d’Estudios filosófico-sociales (1882), La revolució: poema en tres cants (1886), El ariete socialista internacional (1887), Qüestions socials (1881) i Los partits socialistes espanyols (1892).
Usà el pseudònim de Lo Dimoni Gros.
(Barcelona, 4 abril 1852 – 29 desembre 1924)
Il·lustrador, pintor, dibuixant i figurinista. Pare de Francesc Labarta i Planas.
Estudià a l’Escola de Llotja, institució on, després, fou professor. També tingué el mestratge d’Eusebi Planas.
Féu litografies, decorà el Teatre Principal, juntament amb Antoni Fabrés, i el teatre Espanyol, de Barcelona.
Es dedicà també al figurisme de teatre i fou professor d’indumentària a l’Institut del Teatre.
(Barcelona, 1787 – 11 juny 1852)
Pintor. Format a l’Escola de Llotja. Durant la presa de Tarragona pels francesos (1811) fou fet presoner i deportat a França, on s’establí fins al 1851, després tornà definitivament a Barcelona.
Conreà, especialment, el gènere del retrat, de la natura morta (flors) i del paisatge.
Foren germans seus:
Llorenç Jubany i Carreres (Barcelona, segle XVIII – segle XIX) Gravador de medalles.
Miquel Jubany i Carreres (Barcelona, segle XVIII – segle XIX) Gravador de medalles.
(Tarragona, 15 agost 1852 – 2 setembre 1928)
Metge i escriptor. Exercí a la Canonja i Vila-seca.
Vers el 1897 s’instal·là a Tarragona i es dedicà a la investigació sobre temes de ciències naturals i d’arqueologia i d’història, així com al periodisme i a la literatura.
Entre els seus diversos estudis destaquen Memòria sobre la topografia mèdica de Vila-seca de Solsina (1891) i l’arqueològic Tarragona històrica i proto-històrica.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 