(Barcelona, 5 desembre 1839 – 31 desembre 1922)
Eclesiàstic i historiador. Professor durant molts anys de patrologia i oratòria en el Seminari de Barcelona.
Va escriure els interessants i documentats estudis: Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX (1906) i Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX (1915-18).
(Manresa, Bages, 1839 – Barcelona, 23 desembre 1886)
Novel·lista i publicista. De jove fundà i dirigí “El Manresano”, periòdic conservador.
Conreà la novel·la històrica: El crit de l’ànima (1869), on criticà la Revolució de Setembre, i Les òrfenes de mare (1873); i la narració: La guerra (1877).
Col·laborà a diversos periòdics i publicà treballs jurídics.
(les Corts de Sarrià, Barcelona, 15 abril 1839 – Barcelona, 30 juny 1896)
Autor i empresari teatral. Era paleta d’ofici. Es dedicà intensament al teatre.
Escriví moltes obres de circumstàncies, en català i en castellà de baix nivell literari però d’èxit notable, ja que afalagava sense limitacions els gustos del públic poc exigent. Un dels seus successos més considerables fou La monja enterrada en vida o els secrets d’aquell convent.
Fou empresari del teatre Odeon, on serien representades sovint les seves obres de caràcter més truculent, raó per la qual s’estengué irònicament el sobrenom de l’Escorxador per designar aquell teatre. Quan aquest desaparegué Piquet es retirà.
Instituí a Sarrià un premi a la virtut, fet que motivà la inclusió del seu retrat a la galeria de sarrianencs il·lustres i el fet de donar el seu nom a un carrer de l’antiga vila, avui agregada a Barcelona.
(Girona, 16 novembre 1839 – 22 gener 1896)
Escriptor i historiador. Fundà i dirigí diversos periòdics locals (“La Espingarda”, 1861; “El Eco de Gerona”, 1864; “La Crónica de Gerona”, 1864; “Revista de Gerona”, 1876). Fou conservador del Museu d’Antiguitats de Girona i cronista de la ciutat; participà en la creació de l’Associació Literària de Girona, que presidí (1875).
És autor d’Escritores gerundenses (1867), Memorias literarias de Gerona (1873), El sitio de Gerona (1881), Obispos de Gerona (1889), Epistolario del cardenal gerundense fray Benito de Sala y de Caramany (1889), etc, i també de Tossa, noticias históricas… (1883).
Com a poeta, concorregué assíduament als jocs florals de Barcelona (dels quals fou mantenidor el 1876), amb el pseudònim de Lo Trobador de l’Onyar publicà un volum de Poesies catalanes (1862-67) i Follies (1868).
Fou el pare de Ferran i d’Eduard Girbal i Jaume.
(Barcelona, 1839 – desembre 1880)
Jurisconsult, sociòleg i filòsof. Fou catedràtic d’economia política i d’estadística a la Universitat d’Oviedo i, més tard, de dret polític i administratiu a la Universitat de Barcelona.
Fou secretari del Foment de la Producció Nacional i de l’Institut de Foment, i president (1877) de l’Ateneu Barcelonès.
Col·laborà a “La Defensa de la Sociedad”, “Eco de la Producción”, “Revista Agrícola”, etc.
Va escriure, entre altres obres, Extracto metódico de un curso completo de derecho político y administrativo (1873) i La cuestión social (1878).
(Llívia, Baixa Cerdanya, 23 abril 1778 – Madrid, 11 gener 1839)
Metge, antropòleg i filòsof. Format a Barcelona i Montpeller. Fixà la residència a Madrid, on promogué la creació de l’Academia de Ciencias (1855).
Escriví un llibre intitulat La filosofía de la legislación natural fundada en la antropología o en el conocimiento de la naturaleza del hombre (1838), en la qual desenvolupà el seu ideari rousseaunià i liberal amb influències de la frenologia alemanya.
Era de l’opinió que l’educació progressiva havia d’ésser la base damunt la qual se sustentaria una nova societat.
(castell de Ramefort, Foix, França, 15 agost 1775 – Organyà, Alt Urgell, 2 novembre 1839)
(o d’Espagne) Militar i comte d’Espanya. El 1827 dirigí la repressió contra els Malcontents i fou nomenat capità general de Catalunya per consell de F.T. Calomarde. Durant el seu govern (1827-32) portà a terme una política sistemàtica de terror contra els reialistes purs i contra els liberals, la qual cosa li guanyà l’odi d’ambdós sectors.
Substituït pel general Llauder (1832), fugí a Mallorca i després a França. Detingut a Perpinyà (1833), fou confinat a la ciutadella de Lilla. Fugí el 1838 i, d’acord amb el pretendent Carles V, prengué el comandament de la junta carlina de Berga.
La seva intransigència i la seva crueltat provocaren que fos destituït i detingut per la junta (1839), que decidí desterrar-lo a Andorra.
En trobar-se prop del pont de l’Espia, prop d’Organyà, fou assassinat i llançat al Segre.
(Palma de Mallorca, 6 febrer 1816 – Barcelona, 7 març 1839)
Compositor. Fill de barcelonins, estudià a Barcelona amb Ramon Vilanova.
Escriví tres òperes: Ugo, conte di Parigi (1837), Il sonnambulo (1838), que deixà sense acabar, i La fattuchiera (1838), amb la qual obtingué un gran èxit al Teatre Principal de Barcelona (1838).
És també autor d’una simfonia (1835), dedicada a l’actriu Matilde Díez, un himne, alguns duets, com el Duetto fra un Sabino e un Romano (1837), àries, cors, etc.
Fou el primer compositor del país d’estil plenament romàntic -fou anomenat el Bellini català-, fet que li valgué l’entusiasme de la generació jove d’aleshores.
Una tuberculosi, que el conduí a la mort, però, estroncà la seva carrera.
(Blanes, Selva, 7 febrer 1839 – 6 octubre 1898)
Publicista i historiador.
És autor de nombroses obres d’història local de Blanes, entre les quals cal esmentar Etnologia de Blanes (1886), Ressenya històrica de la vila de Blanes (1882) i Història de Blanes des del segle XIV fins als nostres dies.
(Barcelona, segle XVIII – 1839)
Advocat. industrial i polític. Fou vocal de la Junta de Comerç de Barcelona. Diputat liberal a les corts de 1820-21, hi defensà el proteccionisme.
Amb Eudald Jaumeandreu reorganitzà (1820) la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, i el 1826 la reformà. El 1836 anà a Madrid comissionat per la Junta de Comerç per tal de defensar-hi els interessos dels fabricants catalans.
La guerra carlina de 1833-40 arruïnà la seva fàbrica de teixits i filats del Ter.
Dades dels Països Catalans 