Arxiu d'etiquetes: 1839

Piquet i Piera, Jaume

(les Corts de Sarrià, Barcelona, 15 abril 1839 – Barcelona, 30 juny 1896)

Autor i empresari teatral. Era paleta d’ofici. Es dedicà intensament al teatre.

Escriví moltes obres de circumstàncies, en català i en castellà de baix nivell literari però d’èxit notable, ja que afalagava sense limitacions els gustos del públic poc exigent. Un dels seus successos més considerables fou La monja enterrada en vida o els secrets d’aquell convent.

Fou empresari del teatre Odeon, on serien representades sovint les seves obres de caràcter més truculent, raó per la qual s’estengué irònicament el sobrenom de l’Escorxador per designar aquell teatre. Quan aquest desaparegué Piquet es retirà.

Instituí a Sarrià un premi a la virtut, fet que motivà la inclusió del seu retrat a la galeria de sarrianencs il·lustres i el fet de donar el seu nom a un carrer de l’antiga vila, avui agregada a Barcelona.

Ferran, Ignasi Manuel de

Deixa un comentari

(Barcelona, 1839 – desembre 1880)

Jurisconsult, sociòleg i filòsof. Fou catedràtic d’economia política i d’estadística a la Universitat d’Oviedo i, més tard, de dret polític i administratiu a la Universitat de Barcelona.

Fou secretari del Foment de la Producció Nacional i de l’Institut de Foment, i president (1877) de l’Ateneu Barcelonès.

Col·laborà a “La Defensa de la Sociedad”, “Eco de la Producción”, “Revista Agrícola”, etc.

Va escriure, entre altres obres, Extracto metódico de un curso completo de derecho político y administrativo (1873) i La cuestión social (1878).

Fabra i Soldevila, Francesc

Deixa un comentari

(Llívia, Baixa Cerdanya, 23 abril 1778 – Madrid, 11 gener 1839)

Metge, antropòleg i filòsof. Format a Barcelona i Montpeller. Fixà la residència a Madrid, on promogué la creació de l’Academia de Ciencias (1855).

Escriví un llibre intitulat La filosofía de la legislación natural fundada en la antropología o en el conocimiento de la naturaleza del hombre (1838), en la qual desenvolupà el seu ideari rousseaunià i liberal amb influències de la frenologia alemanya.

Era de l’opinió que l’educació progressiva havia d’ésser la base damunt la qual se sustentaria una nova societat.

Espagnac, Charles d’

20 Respostes

(castell de Ramefort, Foix, França, 15 agost 1775 – Organyà, Alt Urgell, 2 novembre 1839)

(o d’Espagne)  Militar i comte d’Espanya. El 1827 dirigí la repressió contra els Malcontents i fou nomenat capità general de Catalunya per consell de F.T. Calomarde. Durant el seu govern (1827-32) portà a terme una política sistemàtica de terror contra els reialistes purs i contra els liberals, la qual cosa li guanyà l’odi d’ambdós sectors.

Substituït pel general Llauder (1832), fugí a Mallorca i després a França. Detingut a Perpinyà (1833), fou confinat a la ciutadella de Lilla. Fugí el 1838 i, d’acord amb el pretendent Carles V, prengué el comandament de la junta carlina de Berga.

La seva intransigència i la seva crueltat provocaren que fos destituït i detingut per la junta (1839), que decidí desterrar-lo a Andorra.

En trobar-se prop del pont de l’Espia, prop d’Organyà, fou assassinat i llançat al Segre.

Cuyàs i Borés, Vicenç

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 6 febrer 1816 – Barcelona, 7 març 1839)

Compositor. Fill de barcelonins, estudià a Barcelona amb Ramon Vilanova.

Escriví tres òperes: Ugo, conte di Parigi (1837), Il sonnambulo (1838), que deixà sense acabar, i La fattuchiera (1838), amb la qual obtingué un gran èxit al Teatre Principal de Barcelona (1838).

És també autor d’una simfonia (1835), dedicada a l’actriu Matilde Díez, un himne, alguns duets, com el Duetto fra un Sabino e un Romano (1837), àries, cors, etc.

Fou el primer compositor del país d’estil plenament romàntic -fou anomenat el Bellini català-, fet que li valgué l’entusiasme de la generació jove d’aleshores.

Una tuberculosi, que el conduí a la mort, però, estroncà la seva carrera.

Cortils i Vieta, Josep

Deixa un comentari

(Blanes, Selva, 7 febrer 1839 – 6 octubre 1898)

Publicista i historiador.

És autor de nombroses obres d’història local de Blanes, entre les quals cal esmentar Etnologia de Blanes (1886), Ressenya històrica de la vila de Blanes (1882) i Història de Blanes des del segle XIV fins als nostres dies.

Coromines, Magí

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVIII – 1839)

Advocat. industrial i polític. Fou vocal de la Junta de Comerç de Barcelona. Diputat liberal a les corts de 1820-21, hi defensà el proteccionisme.

Amb Eudald Jaumeandreu reorganitzà (1820) la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, i el 1826 la reformà. El 1836 anà a Madrid comissionat per la Junta de Comerç per tal de defensar-hi els interessos dels fabricants catalans.

La guerra carlina de 1833-40 arruïnà la seva fàbrica de teixits i filats del Ter.

Coroleu i Inglada, Josep

4 Respostes

(Barcelona, 16 agost 1839 – 28 maig 1895)

Historiador i polític. Estudià la carrera de dret a la Universitat de Barcelona. Es dedicà a l’estudi de les institucions catalanes medievals i s’especialitzà en història del dret medieval.

Preocupat sobretot per l’estudi de les antigues llibertats de Catalunya, la seva obra Las Cortes Catalanas (1876), escrita en col·laboració amb J. Pella i Forgas, inicià el renaixement dels estudis històrics a Catalunya.

Aquesta obra fou la primera de la seva copiosa producció, en la qual es distingeixen: Los Fueros de Cataluña, descripción comentada de la Constitución del Principado de Cataluña (1878), també en col·laboració amb Pella i Forgas, la reimpressió de les cròniques de Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III el Cerimoniós (1885-86) i la publicació dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1889).

Fou un dels intel·lectuals fundadors del regionalisme català; com a tal, figurà en el Centre Català des de la fundació i participà en les Bases de Manresa (1892). Presidí l’Ateneu Barcelonès (1888) i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

També publicà Claris i son temps (1878), Cartas a un obrero (1885), Barcelona y sus alrededores (1887) i Memorias de un menestral de Barcelona, 1792-1864 (1880).

Cornet i Mas, Josep Maria

4 Respostes

(Barcelona, 1839 – 5 maig 1916)

Enginyer industrial i polític. Germà de Gaietà.

El 1868, en acabar la carrera, va ingressar a La Maquinista Terrestre i Marítima, i en fou director des del 1880 fins a la mort.

Fou diputat a Corts, president de l’Associació d’Enginyers Industrials i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Entre les obres més importants que va projectar hi ha els ponts metàl·lics per al ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, el mercat del Born i el de Sant Antoni.

Fou el pare de Josep Maria Cornet i Enrich  (Barcelona, 1884 – 1937)  Industrial. Igual que el seu pare, també fou director de La Maquinista (1916-17 i 1933-36).

Constans, Joan Pau

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 1765 – Catalunya, 1839)

Eclesiàstic. Fou canonge de la col·legiata de Ponts.

Durant la invasió napoleònica organitzà un curiosíssim cos militar de defensa, anomenat la Croada i format exclussivament per religiosos i eclesiàstics, revelador d’un especial disposició semblant a la de les denominades guerres santes. Més tard fou canonge de Vic.

Publicà una obra sobre la inquisició (1814) i una altra sobre el govern constitucional espanyol (1827).