(Barcelona, 1838)
Òpera en dos actes de Vicenç Cuyàs, estrenada el 1838 al Teatre Principal de Barcelona.
El llibret és de Felice Romani, basat en una novel·la de Charles-Victor Prévot.
Malgrat el seu èxit sorollós, no ha estat representada després de 1839-40.
(Mataró, Maresme, 6 gener 1802 – 15 novembre 1838)
Músic. Deixeble de Francesc Andreví i de Mateu Ferrer.
Fou organista de l’església parroquial de Mataró i de la catedral de Girona (1829).
No se n’han conservat les composicions musicals.
(Vic, Osona, 3 abril 1838 – Barcelona, 10 febrer 1892)
Ginecòleg. Estudià medicina a Barcelona i es doctorà a Madrid (1862).
Fou catedràtic d’obstetrícia (1872) i degà (1882) de la facultat de Medicina de la Universitat de València. El 1889 es traslladà a la de Barcelona.
Col·laborà a “El Compilador Médico” (1865) i fundà i dirigí “La Crónica Médica”. Publicà diversos tractats i manuals sobre obstetrícia.
(Barcelona, 1838 – 25 gener 1907)
Pintor. Deixeble de l’escola de Llotja, de la qual fou catedràtic (1874) de colorit i composició, i director (1887-1901), i de Federico de Madrazo a Madrid.
Pintor eclèctic, excel·lí en les decoracions murals (Liceu, cases Brusi i Massana de Barcelona) i en els retrats, amb una producció abundosa (medalla d’or a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888).
(Saragossa, Aragó, 11 agost 1838 – Barcelona, 19 juny 1909)
Metge. Fill de Marc Bertran i Pastor. Fou president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1896).
Publicà diversos treballs en publicacions científiques i literàries, especialment sobre neurologia i electroteràpia i hipnòsi. És autor d’una biografia del doctor Robert (1903).
Fou el pare de Pau Maria i de Marc Jesús Bertran i Tintorer.
(Barcelona, 1838 – 1928)
Editor. Fill de Joan Bastinos i Coll, i germà de Julià. Va contribuir que la casa Bastinos, fundada pel seu pare, fos una de les primeres editorials d’Espanya en el camp de l’ensenyament.
És autor de nombrosos llibres de pedagogia i de tema divers, entre les quals cal fer esment de: Mosaico literario epistolar (1866), Armonia social (1873), Hojas secas (1894-1912) i Estudios y recuerdos (1925).
Fundà la revista “El Monitor de Primera Enseñanza” (1859-1900).
(Catalunya, 1780 – Marsella, França, 27 octubre 1838)
Dramaturg, poeta i periodista. D’expressió castellana, utilitzà els pseudònims d’Altés Gurena i Selta Runega.
Milità a la política liberal. Exercí càrrecs a l’ajuntament constitucional de Barcelona i a l’Acadèmia de Bones Lletres (1822); fou també director al Teatre de la Santa Creu.
Escriví en el “Diario de Barcelona” i en el “Diario Constitucional”, on publicà poemes revolucionaris de gran difusió popular. També fou redactor i formà part del grup d’“El Propagador de la Libertad”.
El 1824 emigrà a França, i, bé que en retornà el 1835, els esdeveniments polítics l’obligaren a expatriar-se definitivament.
El metre de les seves poesies i el respecte a les unitats d’alguna peça teatral, com Gonzalo Bustos de Lara (1827?), mostren encara el gust neoclàssic, però el tema de l’obra al·ludida deriva ja cap a un romanticisme al qual es lliurà plenament en drames com Los caballeros de la banda.
El criteri polític, i no únicament l’estètic, l’impulsà a traduir, entre d’altres, obres de Voltaire, George Sand, Dumas i Walter Scott.
(Reus, Baix Camp, 11 juny 1838 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1874)
Pintor, dibuixant i gravador. Fou una de les grans personalitats artístiques del segle XIX. Estudià a Barcelona, al taller de Claudi Lorenzale, i després a Roma (1858-60) pensionat per la diputació, on es relacionà amb el grup dels natzarens.
El 1860 realitzà un primer viatge al Marroc, d’on procedeix l’entusiasme per la llum i pel color, que des d’aquest moment es caracteritzà l’obra (L’Odalisca). La gran composició La batalla de Tetuan, que li encarregà la diputació de Barcelona, restà inacabada, però mostra l’eficàcia compositiva de l’artista.
La seva estada a París, on va conèixer Regnault i Meissonier, enceta dins la seva obra un període de quadres de petit format, que constitueixen una sèrie de teles d’un increïble preciosisme detallista, perfectes quant a tècnica (El col·leccionista d’estampes, L’elecció de model, etc), entre les quals sobresurt La Vicaria (1868-70).
En la seva darrera etapa, l’interès per l’expressió dels efectes de llum mitjançant colors purs (El ferrador marroquí) dugué Fortuny a un desenvolupament de la seva obra de caire preimpressionista, que fou interromput per la seva mort prematura.
Fou el pare de Marià Fortuny i de Madrazo.
Dades dels Països Catalans 