Arxiu d'etiquetes: 1835

Garcia i Robles, Josep

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 28 juliol 1835 – Barcelona, 25 gener 1910)

Músic. Format musicalment a Reus i a Vic, amplià els seus coneixements a Barcelona, amb el pianista Antoni Nogués.

Residí a Mataró, on exercí de professor de dibuix a l’escola Valldèmia. Fou mestre de la família del primer comte de Güell. Intervingué en la fundació de l’Orfeó Català i de l’Associació Musical de Barcelona.

És autor, entre altres obres, de quatre breus òperes escolars, de l’oratori Santa Isabel de Hungría per a quatre cors, orquestra i orgue; de la missa de rèquiem Epitalami, per a instruments; de l’òpera Julio César, del drama líric Garraf i d’obres de música de cambra i religioses.

Escriví la trilogia per a veus Catalònia, La bandera catalana i Càntic del llorer i va promoure la moderna escola coral catalana.

Fou una de les figures musicals més significatives de la renaixença musical catalana.

Ferrer i Prats, Josep

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 1835 – 1906)

Escriptor. És autor de poesies diverses.

Li han estat atribuïdes tres de les quatre parts del romanç popular El Saldoni i la Margarida, molt divulgat al seu temps.

Escriví per al teatre diverses obres en un acte, com les titulades El jaio de Reus, que no té cap relació amb l’obra de Josep Robrenyo del mateix nom, Una pescatería, Qui no té i vol gastar, sempre ha de cavil·lar, Un sarau de Carnaval, La mistaire, Una nit de llamps i trons i El barber.

Ferrer i Esteve, Josep

Deixa un comentari

(Girona, 13 març 1835 – Barcelona, 7 març 1916)

Guitarrista i compositor. Amplià la seva formació musical a Barcelona amb Josep Brocà.

El 1885 anà a París, on triomfà com a concertista.

És autor d’obres per a guitarra.

Espasa i Anguera, Josep

3 Respostes

(la Pobla de Cérvoles, Garrigues, 1840 – Barcelona, 4 juliol 1911)

Editor. Amb el seu germà Pau, i mostrant un notable esperit d’empresa que li feia suplir la manca inicial de mitjans, posà les bases de la poderosa editorial del seu nom.

El seu germà fou Pau Espasa i Anguera  (la Pobla de Cérvoles, Garrigues, 1835 – Barcelona, 1927)  Editor. Col·laborà a les primeres iniciatives del seu germà fins al 1879, any en què es retirà del negoci.

Escuder i Castellà, Miquel

1 Resposta

(Terrassa, Vallès Occidental, 9 abril 1835 – Barcelona, 21 novembre 1908)

Industrial. Constructor de màquines de cosir, que exportà a l’Amèrica Llatina, i de motors a gas.

A les festes celebrades a Barcelona en el període 1871-80 va donar mostra del seu enginy muntant diversos espectacles que el feren molt popular.

Domingo i Soler, Amàlia

Deixa un comentari

(Sevilla, Andalusia, 10 novembre 1835 – Barcelona, 29 abril 1909)

Poetessa i escriptora. Òrfena a disset anys, es traslladà a Madrid, on visqué difícilment fins que el vescomte de Torres-Solanot la cridà a Barcelona perquè l’ajudés en la preparació de les seves idees espiritistes.

Durant vint anys, mentre residia a Gràcia, des del 1879, publicà la revista mensual “La Luz del Porvenir”, ensems amb diversos llibres de poesies, uns altres de controvèrsia, com El espiritismo refutando los errores del catolicismo romano (1880) i, especialment, els llibres que anà dictant mentre estava adormida en estat mediúmic (Memorias del padre Germán i Te perdono!, en 8 volums), que han estat reeditats recentment a l’Argentina.

Déu i Ros, Joan

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 1835 – 6 desembre 1919)

Polític republicà. Organitzà el Partit Republicà Federal a Olot i comarca; arran de la Revolució del 1868 fou alcalde d’Olot, i organitzà el cos de Voluntaris de la Llibertat i la Milícia Republicana del Cantó de la Muntanya.

Quan es produí la insurrecció republicana federal del 1869 pretengué d’ocupar Olot i, en no aconseguir-ho, hagué d’exiliar-se a França. Tornà a l’alcaldia en proclamar-se la I República (1873).

Anticlerical actiu, convertí l’església de Sant Esteve, d’Olot, en caserna i presó. S’encarregà directament del comandament dels Guies Federals de l’Alta Muntanya i resistí, victoriosament, els atacs del general carlí Francesc Savalls pel desembre de 1873.

Després del cop d’estat del general Manuel Pavía (febrer 1874), dimití i es traslladà a Barcelona; aviat, però, tornà amb les tropes del general Martínez Campos per tal de combatre de nou els carlins i Savalls (gener-febrer 1875).

Crema de Convents, la -1835-

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 22 juliol 1835 – Barcelona, 26 juliol 1835)

Fets anticlericals ocorreguts en diversos pobles, centrada en l’incendi de residències religioses i en l’assassinat de religiosos.

S’inicià a Reus el 22 de juliol de 1835, com a represàlia per l’assassinat d’uns presoners liberals comès per una partida carlina, capitanejada per un religiós; foren incendiats dos convents i foren assassinats uns quants religiosos.

Al cap de pocs dies, eren incendiats i saquejats els monestirs de Poblet i de Santes Creus, i el convent de recol·lectes de Riudoms.

A Barcelona, el dia de Sant Jaume (25 juliol), una multitud excitada pel fracàs d’una correguda de bous a la plaça de la Barceloneta, incendià els principals convents barcelonins i assassinà uns quants religiosos, davant la passivitat de la guarnició; l’ordre hi fou restablert, finalment, per la milícia urbana.

També foren incendiats els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d’Arenys i d’Igualada i les cartoixes d’Escaladei i de Montalegre.

Aquesta demostració d’anticlericalisme popular, exacerbat pel clima d’odi de la guerra civil, fou dirigida exclusivament contra el clericat regular.

Congregació Claustral Tarraconense

9 Respostes

(Catalunya, 1215 – 1835)

Congregació benedictina. Reuní els monestirs de monjos i monges d’hàbit negre de l’antiga província eclesiàstica Tarraconense.

Fundada arran del concili IV del Laterà (1215), que obligà els monestirs benedictins a reunir-se en capítols generals per províncies eclesiàstiques, el capítol de la Tarraconense comprengué d’antuvi monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja. Des del 1336, amb la creació de l’arquebisbat de Saragossa, es titulà Congregació Tarraconense i Cesaraugustana. L’adjectiu de claustral li fou donat el 1600 per tal de distingir-la de la dels Observants de Valladolid.

Mentre que els monestirs masculins de Navarra i la Rioja se n’anaren separant fins al segle XVI, bastants de catalans s’hi adheriren progressivament; els rossellonesos demanaren de formar-ne part el 1592.

Una etapa de vida florent i expansiva, que durà del segle XIII al XVI, fou seguida per un període de dificultats internes i externes els segles XVI i XVII. S’extingí (eren només uns deu monestirs) amb l’exclaustració del 1835.

Les compilacions més importants de les seves constitucions foren les de l’abat Pere Bosquet de Sant Cugat, redactades el 1361 i traduïdes aviat al català, les de Miquel Sella (1582), les del capítol del 1597 i les darreres, impreses el 1662.

Cellers i Azcona, Antoni

2 Respostes

(Lleida, 1775 – Barcelona, 23 desembre 1835)

Arquitecte. Estudia pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona a l’Academia de San Fernando de Madrid (1790), de la qual fou després membre, i a Roma (1803-14) per estudiar-hi l’art monumental.

L’any 1817 inaugurà les lliçons gratuïtes d’arquitectura organitzades per la Junta de Comerç de Barcelona, i dos anys més tard inicià les classes regulars.

Autor del palau neoclàssic d’Alòs i de Dou (vers el 1818) de Barcelona, intervingué en la restauració de Montserrat. Estudià, amb el seu deixeble Josep Oriol Mestres, les restes del temple romà de Barcelona: deduí que les columnes i els arquitraus del carrer de Paradís eren de l’antic temple d’Hèrcules, en una interessant memòria, inèdita.

Publicà un opuscle sobre la utilització de les roques volcàniques de la comarca d’Olot (1829).