(Barcelona, 1835 – París, França, 1910)
Dibuixant i gravador. Iniciador de la dinastia.
A Barcelona fundà (1895) una acadèmia de dibuix i pintura; autor d’un important tractat de perspectiva teatral (1896), juntament amb el seu fill Claudi Castelucho i Diana, germà d’Emili.
(Barcelona, 16 febrer 1835 – 25 maig 1907)
Oftalmòleg. Fill de Francesc d’Assís Carreras i Duran i germà de Gaietà, Francesc i Josep.
Va modificar alguns instruments per a l’exploració de l’agudesa visual, sobretot l’optòmetre-astigmòmetre, per reconèixer les alteracions de la refracció.
Dirigí la “Revista de Ciencias Médicas” i fou professor de l’Institut Mèdic de Barcelona. Col·laborà en la formació de l’estadística geogràfica de les malalties dels ulls i de la ceguesa a Europa.
Les seves obres més importants són: Examen y mejora de la visión (1880), La ceguera en España (1881) i De las cataratas hereditarias y de su transmisión (1884).
Fou el pare de Lluís Carreras i Solà.
(Barcelona, 1835 – maig 1837)
Batalló de la milícia urbana. Nom amb el qual fou conegut el dotzè batalló lleuger, integrat per elements obrers de tendències republicanes. Es distingí en les bullangues del 1836 i el 1837.
Fou dissolt pel general Francisco Parreño, i els seus components foren confinats a les Balears o a Cuba.
Els seus membres anaven uniformats amb una brusa llarga com la dels carreters, d’on provingué el nom de la unitat.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 13 desembre 1835 – Barcelona, 16 maig 1910)
Pintor i pedagog. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb Lorenzale i Milà i Fontanals, i decebut de la formació rebuda, s’inspirà directament en la natura, actitud que inculcà després als seus deixebles.
Conreà la pintura de gènere, el retrat i els temes religiosos. Rebutjà dues vegades una càtedra a Llotja i preferí de fundar (1868) una acadèmia particular (Acadèmia Borrell), enfrontada amb l’art oficial més en l’actitud que no pas en l’estètica.
Del seu mestratge, que omplí més de trenta anys de la vida artística del país, sortiren deixebles com Romà Ribera, Adrià Gual, Josep M. Sert, Ricard Canals, Xavier Nogués, etc.
Fou el pare de Ramon i de Juli Borrell i Pla.
(Barcelona, 1772 – Florència, Itàlia, 1835)
Escriptor. Passà la seva joventut a Itàlia. Tornà a Catalunya per tal de fer les campanyes de 1793 i 1794 contra França.
Durant la guerra del Francès es negà a prestar jurament a Josep Bonaparte. Aquest determini motivà la confiscació dels seus béns, que ja no havia de recuperar, i un temps de captiveri a Dijon (França).
Escriví indistintament en italià, castellà i francès: Racolta di varie poesie (Milà, 1792), Comedias (Madrid, 1797), Poesies, Amélie et Clotilde (París, 1813), Mémoires sur l’expedition de Quiberon (París, 1820), Museum moral (París, 1823) i Angélique (París, 1930).
(Barcelona, 3 desembre 1835 – 26 juny 1911)
Jurisconsult i historiador. Fill de Josep Bertran i Ros. Fou president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1870-71), de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1902-03) i de l’Acadèmia de Bones Lletres (des del 1907).
Diputat a les corts el 1863, sota la restauració milità en el partit liberal conservador de Cànovas i el 1902 ingressà en el senat.
Entre els seus treballs jurídics cal esmentar Memorias sobre expropiación forzosa por causa de utilidad pública (1889), Asociaciones, sociedades, personas jurídicas y vida corporativa de los pueblos (1893), i d’altres escrits dirigits a la conservació i defensa del dret català.
(Astúries, 1760 – ?, 1835)
Militar. Marquès de Campo Sagrado. Fou tres cops capità general de Catalunya (1814, 1824, 1826-27), protegí els liberals barcelonins de la repressió absolutista i dirigí l’exèrcit que combaté l’alçament dels Malcontents.
Féu portar les aigües de Montcada a Barcelona, fet que commemora el monument que li fou dedicat al pla de Palau (1856).
(el Milà, Alt Camp, segle XVIII – Barcelona, 6 agost 1835)
Militar. En esclatar la guerra contra Napoleó s’enrolà com a capità d’una companyia. Esdevingué tinent coronel, grau confirmat per Ferran VII de Borbó, i el 1830 ascendí a brigadier i a mariscal de camp.
El 1833 fou nomenat governador militar de Cadís, i el 1835, de Barcelona. Fou encarregat pel capità general Manuel de Llauder de castigar els culpables de la crema de convents de Barcelona del 25 i 26 de juliol de 1835; però, en intentar de desarmar la milícia nacional, grups de revoltats assaltaren la seva residència, fou mort d’un tret i el seu cadàver arrossegat i cremat.
(Barcelona, 21 desembre 1835 – ?, segle XIX)
Dibuixant, litògraf, enginyer industrial, mestre d’obres i aparellador. Fill de Francesc Arau i Sanpons. El 1858 fou nomenat professor de matemàtiques del Centre Artístic Industrial.
Publicà un pla del terme municipal de la Barcelona de l’any 1719 i un Tratado completo de carpintería (1864).
(Duesaigües, Baix Camp, 1764 – Barcelona, 1835)
Religiós franciscà i escriptor. D’ideologia absolutista lluità contra la política liberal, especialment a través d’escrits: Es absolutamente ilícito el juramento de fidelidad exigido a los españoles (1811), Representación de la Iglesia a las Cortes de Cádiz (1813), i el Diccionario crítico-serio (1813), en oposició al Diccionario crítico-burlesco de Bartolomé Gallardo.
El 1822 fou processat per conspirar a favor de la restauració del govern absolutista, però fugí a França, bé que en tornà poc temps després. En aquest període publicà, amb el pseudònim d’El Filósofo Arrinconado, una col·lecció de Cartas (1822-23), en defensa de la potestat eclesiàstica, dels ordes regulars, etc.
Escriví, a més, Los franciscanos de Cataluña (1833), interessant història de l’orde del 1808 al 1828.
Dades dels Països Catalans 