(Vinaròs, Baix Maestrat, 1835 – Barcelona, 1868)
Escenògraf. Establert a Barcelona. Deixeble de Marià Carreras.
En col·laboració amb Soler i Rovirosa, féu els decorats de Gli Ugonotti, L’Africana i Dinorah.
(Calella, Maresme, 13 març 1787 – Matanzas, Cuba, 15 agost 1835)
Polític liberal. Féu estudis de pilot a Barcelona.
De molt jove va emigrar a Cuba, i després de la Constitució de 1820 va ésser elegir diputat per la província de l’Havana (1822-23), on votà per la regència.
El 1823 les autoritats espanyoles el perseguiren per liberal i hagué de refugiar-se als EUA. Retornà a Cuba el 1832 emparat en una amnistia. Va lluitar per l’abolició de l’esclavitud i per defensar el dret de Cuba a tenir representació a les Corts espanyoles.
És autor de Bancos de los Estados Unidos.
(Vic, Osona, 1 gener 1835 – Barcelona, 22 febrer 1906)
Rector de la Universitat de Barcelona.
Fill de Manuel Garriga i Llastanós i germà de Pere i de Manuel.
(Olot, Garrotxa, 28 juliol 1835 – Barcelona, 25 gener 1910)
Músic. Format musicalment a Reus i a Vic, amplià els seus coneixements a Barcelona, amb el pianista Antoni Nogués.
Residí a Mataró, on exercí de professor de dibuix a l’escola Valldèmia. Fou mestre de la família del primer comte de Güell. Intervingué en la fundació de l’Orfeó Català i de l’Associació Musical de Barcelona.
És autor, entre altres obres, de quatre breus òperes escolars, de l’oratori Santa Isabel de Hungría per a quatre cors, orquestra i orgue; de la missa de rèquiem Epitalami, per a instruments; de l’òpera Julio César, del drama líric Garraf i d’obres de música de cambra i religioses.
Escriví la trilogia per a veus Catalònia, La bandera catalana i Càntic del llorer i va promoure la moderna escola coral catalana.
Fou una de les figures musicals més significatives de la renaixença musical catalana.
(Reus, Baix Camp, 1835 – 1906)
Escriptor. És autor de poesies diverses.
Li han estat atribuïdes tres de les quatre parts del romanç popular El Saldoni i la Margarida, molt divulgat al seu temps.
Escriví per al teatre diverses obres en un acte, com les titulades El jaio de Reus, que no té cap relació amb l’obra de Josep Robrenyo del mateix nom, Una pescatería, Qui no té i vol gastar, sempre ha de cavil·lar, Un sarau de Carnaval, La mistaire, Una nit de llamps i trons i El barber.
(Girona, 13 març 1835 – Barcelona, 7 març 1916)
Guitarrista i compositor. Amplià la seva formació musical a Barcelona amb Josep Brocà.
El 1885 anà a París, on triomfà com a concertista.
És autor d’obres per a guitarra.
(la Pobla de Cérvoles, Garrigues, 1840 – Barcelona, 4 juliol 1911)
Editor. Amb el seu germà Pau, i mostrant un notable esperit d’empresa que li feia suplir la manca inicial de mitjans, posà les bases de la poderosa editorial del seu nom.
El seu germà fou Pau Espasa i Anguera (la Pobla de Cérvoles, Garrigues, 1835 – Barcelona, 1927) Editor. Col·laborà a les primeres iniciatives del seu germà fins al 1879, any en què es retirà del negoci.
(Terrassa, Vallès Occidental, 9 abril 1835 – Barcelona, 21 novembre 1908)
Industrial. Constructor de màquines de cosir, que exportà a l’Amèrica Llatina, i de motors a gas.
A les festes celebrades a Barcelona en el període 1871-80 va donar mostra del seu enginy muntant diversos espectacles que el feren molt popular.
(Sevilla, Andalusia, 10 novembre 1835 – Barcelona, 29 abril 1909)
Poetessa i escriptora. Òrfena a disset anys, es traslladà a Madrid, on visqué difícilment fins que el vescomte de Torres-Solanot la cridà a Barcelona perquè l’ajudés en la preparació de les seves idees espiritistes.
Durant vint anys, mentre residia a Gràcia, des del 1879, publicà la revista mensual “La Luz del Porvenir”, ensems amb diversos llibres de poesies, uns altres de controvèrsia, com El espiritismo refutando los errores del catolicismo romano (1880) i, especialment, els llibres que anà dictant mentre estava adormida en estat mediúmic (Memorias del padre Germán i Te perdono!, en 8 volums), que han estat reeditats recentment a l’Argentina.
(Olot, Garrotxa, 1835 – 6 desembre 1919)
Polític republicà. Organitzà el Partit Republicà Federal a Olot i comarca; arran de la Revolució del 1868 fou alcalde d’Olot, i organitzà el cos de Voluntaris de la Llibertat i la Milícia Republicana del Cantó de la Muntanya.
Quan es produí la insurrecció republicana federal del 1869 pretengué d’ocupar Olot i, en no aconseguir-ho, hagué d’exiliar-se a França. Tornà a l’alcaldia en proclamar-se la I República (1873).
Anticlerical actiu, convertí l’església de Sant Esteve, d’Olot, en caserna i presó. S’encarregà directament del comandament dels Guies Federals de l’Alta Muntanya i resistí, victoriosament, els atacs del general carlí Francesc Savalls pel desembre de 1873.
Després del cop d’estat del general Manuel Pavía (febrer 1874), dimití i es traslladà a Barcelona; aviat, però, tornà amb les tropes del general Martínez Campos per tal de combatre de nou els carlins i Savalls (gener-febrer 1875).
Dades dels Països Catalans 