Arxiu d'etiquetes: 1833

Lleida, corregiment de

(Catalunya, 1716 – 1833)

Demarcació administrativa del Principat, creada el 1716 pel decret de Nova Planta.

Comprenia les antigues vegueries de Lleida, Balaguer i Tàrrega, amb un alcalde major en cadascuna d’aquestes poblacions. Confrontava al nord amb el Montsec, al sud amb l’Ebre, a ponent amb Aragó i a llevant amb el corregiment de Cervera.

El primer corregidor fou el marquès Balthasar Joseph Dubus, mariscal de camp i capità de les guàrdies valones, i el primer alcalde major Marià Biosca i d’Anglarill, catedràtic de decretals de la Universitat de Cervera (1721).

Joncar i Querol, Francesc

1 Resposta

(Sabadell, Vallès Occidental, 28 novembre 1742 – Girona, 19 juny 1833)

Músic. Deixeble de l’escolania de Montserrat.

Fou segon mestre de capella de Santa Maria del Mar de Barcelona, mestre de la catedral de Girona, de la de Toledo el 1780 i canonge de la catedral de Girona el 1792.

A Toledo es conserven algunes de les seves obres religioses, d’escriptura perfecta i estil clàssic.

Janer i de Gironella, Josep Erasme de

2 Respostes

(Barcelona, 1833 – 1911)

Polític. Fill d’Erasme de Janer i de Gònima.

Fou cap del partit carlí al Principat. Patí algunes persecucions i sacrificà la seva fortuna als seus ideals.

Foren fills seus Maria dels Àngels i Ignasi de Janer i Milà de la Roca.

Gusart i Vila, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 1833 – 24 febrer 1905)

Dirigent obrerista. Teixidor de veles, milità en el partit republicà federal i defensà un sindicalisme cooperativista i mutualista.

Fundà i dirigí el periòdic “El Obrero” (1864-66), i organitzà un primer congrés obrer català el desembre de 1865, el qual es manifestà especialment preocupat per l’obtenció de la llibertat d’associació.

El 1866 fou deportat a les Canàries. Després de la Revolució de Setembre (1868), assistí al Primer Congrés Obrer Espanyol (1870) celebrat a Barcelona, i s’alineà en el sector cooperativista.

Secretari de l’ajuntament de Sant Andreu de Palomar el 1873, posteriorment se’n va anar a Mataró, on intentà de dirigir una cooperativa de producció.

Girona, província de

69 Respostes

(Catalunya, 1833 – )

Demarcació administrativa i política: 5.910 km2, 761.627 h (2012), 222 municipis, capital: Girona.

El relleu i el paisatge participen de la majoria de les grans unitats estructurals de Catalunya: els Pirineus al nord; la Serralada Transversal a l’oest, les serralades costaneres al sud i al sud-oest; i la depressió de l’Empordà a l’est.

Al nord els massissos pirinencs baixen d’oest a est, des dels quasi 3.000 m del Puigmal a uns 1.000 m a les muntanyes més pròximes al litoral. Paral·lelament a la serralada pirinenca central, s’introdueixen per la zona occidental les alineacions pre-pirinenques que deixen pas, després de la vall del Ter, al subpirineu, amb relleus com el Puigsacalm; aquests s’interrompen a l’oest d’Olot, amb una zona volcànica i les serres transversals, entre l’Empordà i la plana de Vic. Al sud-oest, l’extrem septentrional de la serralada Pre-litoral és l’anomenat massís de les Guilleries, mentre que el de les Gavarres és, a la vora de la costa, el contrafort de la serralada Litoral.

El clima dels Pirineus permet el conreu de prats artificials, plantes farratgeres, blat de moro i cereals d’hivern (la Selva).

El bestiar boví proveeix les indústries làcties i càrniques de Camprodon, Llívia, Olot i Puigcerdà. Al Pirineu costaner hi ha vinya i olivera; ametller, vinya i olivera a la plana de l’Empordà; conreus hortícoles i fruiters i de farratges en els regadius del Ter, el Fluvià i la Muga. La indústria (36% de la població activa) és molt diversificada: en sobresurt el tradicional sector tèxtil, sobretot en les fibres artificials i en la indústria cotonera, en la qual la província de Girona és la segona de l’estat per producció. Altres indústries són: químiques, maquinària agrícola, eines, indústries del suro, indústries mecàniques i elèctriques i del moble. El 55% de la població activa restant es dedica als serveis, on té un important paper el turisme, tant costaner (Costa Brava) com pirinenc (la Cerdanya).

Enllaç web: Diputació de Girona

Garriga i Buach, Josep

2 Respostes

(Sant Pere Pescador, Alt Empordà, 30 octubre 1771 – Elna, Rosselló, 7 setembre 1833)

Metge i polític. Estudià a Montpeller. El 1800 fou pensionat pel govern francès a Andalusia, per estudiar-hi una epidèmia d’origen poc aclarit. Havia estat director de les Reial Fàbriques.

Fou diputat a Baiona (1808) representant a Catalunya i el 1809 fou enviat pel rei Josep I Bonaparte a Catalunya com a comissari reial. Durant l’ocupació napoleònica col·laborà amb les autoritats franceses per establir un sistema de recaptacions a l’Empordà. Posteriorment s’establí com a metge a Elna, on morí.

Amb J. M. de San Cristobal escriví la Química general aplicada a las artes (1804), obra molt notable per a l’època.

Francesch i Serret, Joan

Deixa un comentari

(Lleida, 1833 – Reus, Baix Camp, 1 juliol 1872)

Enginyer militar. Participà el 1859 en la guerra d’Àfrica, on fou ferit. En la revolta de 1866 defensà Isabel II de Borbó i fou ascendit a tinent coronel.

El 1869 secundà la revolta carlina, i amb 500 homes ocupà Tivissa (1872).

A l’Hospitalet de l’Infant segrestà un ferrocarril, amb el qual traslladà la tropa a Salou i atacà Reus per sorpresa, on morí a resultes de les ferides que hi rebé per un contraatac liberal.

Flaquer i Fraisse, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 febrer 1833 – 20 gener 1889)

Escriptor i jurista. Ocupà de càtedra de dret polític comparat a la Universitat de Barcelona.

Fundà l’Acadèmia de Dret Administratiu i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, de la de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, etc. Excel·lí com a comentarista de dret i en qüestions històriques.

Va escriure Influencia de San Isidoro en la filosofía de la Edad Media (1858) i Principios en que estriban las Constituciones (1859).

Ferrer i Fernández, Josep Antoni

Deixa un comentari

(Granada, Andalusia, 1833 – Buenos Aires, Argentina, gener 1871)

Escriptor. Pertany als inicis de la Renaixença i figura en l’antologia de Los trobadors moderns (1859).

Fou fundador i director del setmanari il·lustrat “El Cafè” (1860).

En una època anterior a la consolidació del Teatre Català, fou autor de peces de costums al·lusives a fets d’actualitat, com la guerra d’Àfrica, en obres com A l’Àfrica, minyons! (1859) i Ja hi van, a l’Àfrica (1860), entre les més conegudes.

Fabra i Fontanills, Camil

8 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1833 – 24 juny 1902)

Industrial i polític. Pertanyé a diverses societats mercantils i industrials.

Afiliat al partit liberal, fou diputat a corts (entre el 1876 i el 1889) i posteriorment senador (1891). Rebé el títol de marquès d’Alella (1889) i fou alcalde de Barcelona (1893), però dimití uns quants mesos després.

Com a soci protector de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, féu una donació per a la construcció (1902) a la muntanya del Tibidabo de l’observatori que duu el seu nom (Observatori Fabra).

És autor d’un Código o deberes de buena sociedad.