(Tortosa, Baix Ebre, 13 desembre 1829 – 27 novembre 1885)
Metge i escriptor. Fou regidor i tinent d’alcalde de l’ajuntament de Tortosa.
Col·laborà en diverses publicacions professionals i fou un dels fundadors del periòdic local “La Voz del Progreso”.
Escriví uns Anales de la historia de Tortosa desde su fundación hasta nuestros días (1867).
(Manresa, Bages, 20 desembre 1829 – 28 gener 1900)
Organista. Fou director de la capella de la seu de Manresa.
Compongué nombroses obres religioses.
(Barcelona, segle XIII – 1829)
Institució que regulava els afers marítims i de comerç.
Als Països Catalans, el primer conegut és el de Barcelona (segle XIII), que serví de model per a la formació dels de València i Palma de Mallorca. A partir de la segona meitat del segle XIV començà l’expansió dels Consolats de Mar per terres de la Corona Catalano-aragonesa amb la creació dels de Tortosa, Girona, Perpinyà i Sant Feliu de Guíxols.
Abolits tots llevat dels de Barcelona i Mallorca per Felip V de Borbó, posteriorment en ressorgiren alguns com els de València (1762), si bé desaparegueren definitivament el 1829 amb la promulgació del codi de comerç espanyol.
Posteriorment l’edifici de Barcelona fou la seu de la Junta de Comerç i actualment ho és de la Llotja de Barcelona.
(Figueres, Alt Empordà, 1754 – a 1829)
Fabricant d’indianes. Fundà a Barcelona la indústria d’indianes Llorenç Clarós i companyia, que li proporcionà una considerable fortuna. El 1793 i el 1794 contribuí a la guerra contra la República Francesa amb importants donatius pecuniaris. El 1806 figurava en la matrícula de comerciants de la Junta de Comerç de Barcelona.
Es féu construir un palau a la riera de Sant Joan, contigu a la fàbrica i amb sales decorades pel Vigatà, desaparegut amb la reforma de Barcelona el 1909.
Fou el pare de Marianna Clarós, la qual es casà amb el també fabricant d’indianes Domènec Serra i Armadà, el qual continuà la indústria del seu sogre. .
(Tortosa, Baix Ebre, 1829 – 1978)
Família d’escultors i pintors.
Iniciada per Ramon Cerveto i Vestraten (Tortosa, Baix Ebre, 15 març 1829 – 10 octubre 1906) Escultor. Fou deixeble de Josep Dolç i de Manuel Porcar. Donà una empenta molt important a l’escultura moderna tortosina. Conreà el gènere religiós: passos (com el Devallament) de la setmana santa tortosina (destruïts el 1936). Entre els seus deixebles figuren Agustí Querol, Josep Maria Alcoverro i els seus fills:
(Reus, Baix Camp, 27 octubre 1829 – Barcelona, 16 maig 1901)
Polític. D’ideologia republicana, participà, a Madrid, en la revolució del 1854. Novament a Reus, ocupà diversos càrrecs a l’ajuntament i a la diputació provincial de Tarragona i fou capità de la milícia nacional.
El 1869 fou membre de la Junta revolucionària de Reus i, posteriorment, president del Comitè Republicà de la província de Tarragona i comandant dels Voluntaris de la Llibertat.
(Sabadell, Vallès Occidental, 12 gener 1758 – 25 gener 1829)
Metge i historiador. Va traslladar-se a València per cursar la carrera de medicina i posteriorment va completar els estudis a la Universitat de Cervera, on va llicenciar-se.
Exercí a Bràfim i després a Sabadell (1787), d’on fou, al mateix temps, arxiver i secretari municipal. Intervingué directament en els rebomboris del pa i en la protecció dels eclesiàstics francesos fugitius durant la Revolució Francesa.
Els seus treballs sobre les patologies relacionades amb l’envelliment el converteixen en un pioner de la recerca mèdica geriàtrica al nostre país.
Entre les seves obres de tema mèdic destaca molt especialment la Topografía médica de Sabadell, així com Razones médicas para eximir a los sexagenarios de la observación del ayuno eclesiástico (1816).
Com a erudit sobre temes més generals publicà: Idea del partido del Vallés, Resum històric de la casa Bosc i Vives de Bràfim, Memòries de les coses notables de la vila de Sabadell: 1787-1804 (1944), Memorias de Sabadell antiguo y su término, desde el año 1789 (1882), la Breve historia de Cataluña, un Mapa de Cataluña antigua, el curiós Diario de los siete años de guerra de Bonaparte en Bràfim y su comarca i unes memòries anomenades Sucesos de mi vida, text perdut utilitzat el 1880 pel seu biògraf August Rius i Borrell.
Porta el seu nom la institució cultural Fundació Bosch i Cardellac.
Enllaç web: Fundació Bosch i Cardellac
(Terrades, Alt Empordà, 24 agost 1769 – Zuera, Aragó, 19 agost 1829)
Eclesiàstic i fundador. Estudià filosofia a la universitat d’Osca i biologia al col·legi dominicà de Barcelona i a la universitat de Saragossa.
Fou passioner de l’hospital general de Nuestra Señora de Gracia de Saragossa, per a l’assistència del qual fundà (1804) un institut religiós, que tenia una branca femenina, creada en col·laboració amb Maria Ràfols i Bruna i que esdevingué Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna, i una branca masculina, que s’extingí al cap de poc.
(Arenys de Mar, Maresme, 31 maig 1740 – 1829)
Navegant i professor de nàutica. Membre d’una família de mariners, germà d’Ignasi, navegà en la carrera d’Índies i, mobilitzat per la marina reial espanyola, aconseguí títols honorífics.
Obert el comerç de Catalunya amb Amèrica per Carles III de Borbó i autoritzada la creació d’una escola de nàutica, fou l’impulsor i primer director de l’Estudi dels Pilots d’Arenys de Mar, per tal d’ensenyar científicament l’art de navegar.
El 1802 rebé el títol de tinent de navili.
(Maó, Menorca, 29 agost 1829 – Barcelona, 1901)
Navilier i escriptor. Capità de vaixell, visità diversos continents i, per últim, s’establí a Barcelona, on pertangué a la junta del Foment de la Producció Nacional i a la del port de Barcelona.
Publicà els seus records del setge de Sebastopol (1859) i alguns opuscles sobre la indústria naval (1879-80) i sobre el port de Barcelona (1880-99).
Dades dels Països Catalans 