(Barcelona, 1821 – 1873)
Relligador. A dinou anys instal·là un modest obrador, des d’on restaurà l’art de relligar a Barcelona, que el 1860 fou traslladat i ampliat.
Amb utillatge modern, produí relligaments artístics i inicià la producció en gran escala, de caràcter industrial.
Establí un dipòsit d’utillatge i de materials, de la importància del qual dóna fe el Catàleg publicat el 1867.
Fou el pare d’Eduard i de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.
(Tarragona, 21 octubre 1821 – 22 juny 1901)
Farmacèutic i escriptor. Pertanyia a algunes corporacions doctes.
Publicà, entre altres obres originals, uns Aforismes del vi i una Descripció de les aigües de Tarragona. També és autor de diverses traduccions.
(Barcelona, novembre 1787 – 1821)
Pedagog. Trinitari calçat, secularitzat el 1820; fou l’impulsor i el director de l’Acadèmia Cívica i Gratuïta de Barcelona, que disposava també d’escoles especials per a cecs i sords-muts, on introduí el mètode d’ensenyament mutu, imitació dels de Bell i de Lancaster.
Publicà un Manual práctico o compendio del método de enseñanza mutua i un altre manual ajustat a l’ensenyament mutu dels soldats.
Morí durant la pesta del 1821, i la seva obra restà interrompuda.
(Catalunya, segle XI – 1821)
Jurisdicció feudal creada el segle XI i formada entorn de dos nuclis territorials: Castellvell (o Castellví) de Rosanes, al Baix Llobregat, i Castellvell (o Castellví) de la Marca, a l’Alt Penedès. Hom no coneix quin d’aquests dos donà primer nom al feu. Al segle XI són esmentats ja tots dos a les mans de Guillem (I) de Castellvell.
El 1044, el patrimoni s’estenia des dels límits dels comtats d’Osona i de Girona, passant per Montserrat i per Sant Llorenç del Munt, fins prop de Tarragona.
El 1228 la baronia passà a Guillem de Montcada, fill de Guillema de Castellvell, fins que el 1311 esdevingué dels comtes de Foix i el 1397 passà a la corona, després d’ésser confiscada al comte Mateu de Foix.
Joan II el Sense Fe la concedí el 1474 a Lluís de Requesens i Joan de Soler i als seus descendents, d’on passà als Zúñiga (1549), als Fajardo (1618), als Montcada-Aragó, als Álvarez de Toledo, als Cavero (1856).
El darrer senyor jurisdiccional de la baronia, Francisco de Borja Álvarez de Toledo y Osorio, morí el 1821.
(Barcelona, 5 desembre 1775 – 27 octubre 1821)
Impressor i periodista. Durant la invasió napoleònica seguí les tropes antifranceses i edità “Gaceta Militar y Política del Principado de Cataluña” -que imprimí a Barcelona, a Tarragona i a Palma de Mallorca, successivament-, servei que, el 28 d’octubre de 1809, la Junta Suprema de Gobierno del Reino recompensà atorgant-li l’edició del “Diario de Barcelona”, afrancesat durant la dominació, i que ell edità des del 1814.
A Palma de Mallorca havia publicat “Diario Mercantil de Palma” i, havent ja tornat a Barcelona, Kalendario y guía de forasteros, en diverses edicions.
L’any 1819, amb l’ajuda de Francesc Salvà i Campillo, establí un obrador de fosa de tipus a la seva impremta, i el 1820 introduí industrialment la litografia a l’estat espanyol per privilegi per a cinc anys d’Aloys Senefelder, inventor d’aquest procediment d’impressió.
Fou el pare d’Antoni Brusi i Ferrer.
(Anglaterra, 1821 – 1899)
Missioner metodista a Barcelona (des del 1869), on fundà, el 1871, la primera comunitat catalana d’aquella confessió.
El seu apostolat contribuí a crear d’altres comunitats al Poblenou i al Clot, que, juntament amb la primera, encara existeixen avui.
Predicà al Vallès i, després, a Palma de Mallorca i a Maó, on supervisà la labor de diversos col·laboradors autòctons.
(París, França, 13 març 1753 – Ivry, França, 23 juny 1821)
Duquessa de Chartres i d’Orleans. Filla de Lluís de Borbó, muller de Lluís-Felip-Josep d’Orleans i mare del rei Lluís-Felip I de França.
Els historiadors catalans s’han interessat pels seus sojorns a la Jonquera, Figueres, l’Escala i Sarrià, on constituí un petit saló alhora literari i polític. També residí a Maó.
(Catalunya, 1821 – Madrid, 1899)
Economista. Es traslladà a Madrid juntament amb el seu cosí l’economista Joan Eloi de Bona i Ureta, per indicació de Pròsper de Bofarull. Fou redactor de “La Discusión” (1850-59) i d’altres diaris polítics.
Defensor del lliure canvi, formà part de l’Asociación para la Reforma de los Aranceles i fou un dels fundadors de la Sociedad Abolicionista Española (1865).
És autor d’Economía popular (1870) i La huelga (publicada pòstumament), novel·la en defensa del lliurecanvisme.
(Berga, Berguedà, 23 març 1760 – Barcelona, 28 setembre 1821)
Predicador i escriptor franciscà.
Resten inèdites les seves obres: Argumenta omnia annalium minorum sancti Francisci, an, 1798; El Cándido, o sea diálogos filosóficos, en vuit volums (sota el pseudònim de Buenaventura Antonio Anibaly).
(Barcelona, 1747 – 21 octubre 1821)
Gramàtic i pedagog. Graduat en teologia, fou professor de retòrica i, ja madur, ordenat sacerdot.
És autor d’obres didàctiques i pedagògiques i de tractats de gramàtica llatina i castellana (Gramática filosófica y razonada de la lengua castellana).
Considerat avui un dels inductors de la Renaixença per la seva preocupació i el seu esforç en el redreçament català, intervingué en la polèmica sobre l’ortografia catalana al “Diario de Barcelona”.
Publicà la primera gramàtica catalana moderna, Gramàtica i apologia de la llengua catalana, estampada el 1815 (reeditada modernament) i finançada per la Junta de Comerç de Barcelona, que, dividida en quatre parts (Analogia, Sintaxi, Ortografia i Prosòdia) i, encara, completada amb un Prefaci apologètic, un estudi sobre l’Origen de la llengua, una selecció de textos i un vocabulari català-llatí, és tinguda per un dels primers precedents del redreçament lingüístic i la consciència nacional que portaren a la Renaixença.
Dades dels Països Catalans 