(Barcelona, 1777 – 1821)
Tècnic i creador d’estampes tèxtils. El 1814 anà a Suïssa per tal de perfeccionar la tècnica catalana dels estampats de cotó.
El 1819 publica a Barcelona un Tratado teórico y práctico para la fabricación de pintados o indianas.
(Barcelona, 7 febrer 1745 – 16 octubre 1821)
Escultor. Artísticament representa el trànsit entre el darrer barroc i el rococó, encara que les seves primeres imatges deixaven sentir la influència del neoclàssic (estàtues d’apòstols conservades a Montserrat).
El seu primer mestre fou l’arquitecte i escultor Pere Costa; després passà, l’any 1761, a Valls, al taller de Lluís Bonifaç, on cultivà el sentit artesà de l’escultura.
L’any 1770 ingressà al col·legi d’arquitectes, escultors i tallistes, i el 1778 presentà un baix relleu a l’Acadèmia de San Fernando que li valgué el nomenament d’acadèmic numerari.
Des del punt de vista estilístic, la seva obra acusa tres estils: barroc (Sant Joaquim i Santa Anna de l’església de la Mercè, Sant Bru de l’església de Sant Jaume, Sant Agustí i Santa Eulàlia de l’església de Santa Anna, totes a Barcelona); francament acadèmic (sèrie de Sant Josep Oriol, La Verge dels Desamparats de l’església del Pi), i el d’una obra més original i realista, representada per les figures de pessebre i la sèrie de Santa Anna i la Verge.
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 26 de febrer 1821 – Madrid, 15 octubre 1884)
Doctor en farmàcia. Catedràtic de química a la Universitat de Barcelona (1853) i d’història de la farmàcia a la de Madrid (1859).
Autor de treballs sobre l’anàlisi de l’arsènic i dels sulfurs i sobre qüestions botàniques i d’aigües minerals.
(Moià, Moianès, 4 agost 1746 – Barcelona, 26 abril 1821)
Fabricant d’indianes. Fill del teixidor de llanes Josep Gònima i Puig (Catalunya, segle XVIII – Moià, Moianès, 1802). Entrà d’aprenent (1757) a la fàbrica d’indianes de Fèlix i de Francesc de Maguerola, a Barcelona.
El 1766 es casà amb la filla del fabricant d’indianes Joan Coll i Manresa; això li permeté, després de l’examen de rigor (1780), d’instal·lar-se com a fabricant. Passà a posseir una fortuna considerable que guanyà amb la seva fàbrica d’indianes del Raval de Barcelona, fundada el 1783, que el 1791 ocupava 1.500 persones. El mateix any comprà el privilegi de noble i fou membre de la Junta de Comercio, Moneda y Minas (1802).
Instal·là un dels primers tallers a Catalunya de fabricació de maquinària tèxtil (1808). Envià vaixells propis amb teixits a Amèrica, que en tornaven amb tints. Carles IV de Borbó i la seva família, durant llur pas per Barcelona (1802), visitaren la seva fàbrica.
La seva actitud durant la guerra del Francès fou contradictòria: acceptà la direcció de la Casa de Caritat (1812-14), però defensà els resistents processats a Barcelona.
El 1818 es matriculà com a comerciant. A Sant Feliu de Llobregat adquirí Ca l’Amigó, qualificada pel baró de Maldà com el Versalles de don Erasme, on construí la seva residència en un estil clàssic sever, amb una gran sala decorada probablement per Flaugier, i amb un pati barroc d’estil tradicional català.
L’explosió d’una caldera de vapor li costà la vida.
(Reus, Baix Camp, 3 novembre 1821 – Barcelona, 12 febrer 1892)
Historiador, poeta, novel·lista i dramaturg romàntic. Germà d’Andreu. Després d’estudiar dret a Barcelona, dirigí el periòdic satíric “El Hongo” (1841), féu crítica teatral a “El Sol”, i publicà articles sobre Catalunya i la Corona d’Aragó al “Diario de Barcelona”.
El 1846 va entrar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on arribaria a exercir fins a la seva mort. Va participar activament (1845) en la restauració dels Jocs Florals, dels quals fou mantenidor diversos anys i president el 1865; hi obtingué nombrosos premis.
El 1858 va publicar Los trobadors nous. Va publicar alguns drames històrics, com Roger de Flor (1845), i també diversos treballs gramaticals, com Gramática de la lengua catalana (1867), rebuts amb forta polèmica, la primera novel·la romàntica en català L’orfaneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), i les narracions Costums que es perden i records que fugen. Reus 1826-1840 (1880).
Com a historiador va escriure, entre altres, la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) i la Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87), també molt discutides.
Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1852), on ordenà i inventarià l’arxiu i la biblioteca.
Dades dels Països Catalans 