(Berga, Berguedà, 23 març 1760 – Barcelona, 28 setembre 1821)
Predicador i escriptor franciscà.
Resten inèdites les seves obres: Argumenta omnia annalium minorum sancti Francisci, an, 1798; El Cándido, o sea diálogos filosóficos, en vuit volums (sota el pseudònim de Buenaventura Antonio Anibaly).
(Barcelona, 1747 – 21 octubre 1821)
Gramàtic i pedagog. Graduat en teologia, fou professor de retòrica i, ja madur, ordenat sacerdot.
És autor d’obres didàctiques i pedagògiques i de tractats de gramàtica llatina i castellana (Gramática filosófica y razonada de la lengua castellana).
Considerat avui un dels inductors de la Renaixença per la seva preocupació i el seu esforç en el redreçament català, intervingué en la polèmica sobre l’ortografia catalana al “Diario de Barcelona”.
Publicà la primera gramàtica catalana moderna, Gramàtica i apologia de la llengua catalana, estampada el 1815 (reeditada modernament) i finançada per la Junta de Comerç de Barcelona, que, dividida en quatre parts (Analogia, Sintaxi, Ortografia i Prosòdia) i, encara, completada amb un Prefaci apologètic, un estudi sobre l’Origen de la llengua, una selecció de textos i un vocabulari català-llatí, és tinguda per un dels primers precedents del redreçament lingüístic i la consciència nacional que portaren a la Renaixença.
(Barcelona, 1777 – 1821)
Tècnic i creador d’estampes tèxtils. El 1814 anà a Suïssa per tal de perfeccionar la tècnica catalana dels estampats de cotó.
El 1819 publica a Barcelona un Tratado teórico y práctico para la fabricación de pintados o indianas.
(Barcelona, 7 febrer 1745 – 16 octubre 1821)
Escultor. Artísticament representa el trànsit entre el darrer barroc i el rococó, encara que les seves primeres imatges deixaven sentir la influència del neoclàssic (estàtues d’apòstols conservades a Montserrat).
El seu primer mestre fou l’arquitecte i escultor Pere Costa; després passà, l’any 1761, a Valls, al taller de Lluís Bonifaç, on cultivà el sentit artesà de l’escultura.
L’any 1770 ingressà al col·legi d’arquitectes, escultors i tallistes, i el 1778 presentà un baix relleu a l’Acadèmia de San Fernando que li valgué el nomenament d’acadèmic numerari.
Des del punt de vista estilístic, la seva obra acusa tres estils: barroc (Sant Joaquim i Santa Anna de l’església de la Mercè, Sant Bru de l’església de Sant Jaume, Sant Agustí i Santa Eulàlia de l’església de Santa Anna, totes a Barcelona); francament acadèmic (sèrie de Sant Josep Oriol, La Verge dels Desamparats de l’església del Pi), i el d’una obra més original i realista, representada per les figures de pessebre i la sèrie de Santa Anna i la Verge.
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 26 de febrer 1821 – Madrid, 15 octubre 1884)
Doctor en farmàcia. Catedràtic de química a la Universitat de Barcelona (1853) i d’història de la farmàcia a la de Madrid (1859).
Autor de treballs sobre l’anàlisi de l’arsènic i dels sulfurs i sobre qüestions botàniques i d’aigües minerals.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 6 març 1821 – Barcelona, 10 desembre 1897)
Pintor. Deixeble de Carlos Luis de Rivera, va rebre la formació de l’escola natzarena.
El 1858 es traslladà a París, on conegué l’obra de David i confirmà aquell esperit clàssic característic de la seva pintura (La translació del cos de sant Francesc). Cronològicament, és un dels primers pintors catalans dits d’història.
Cap al 1870 tornà a Barcelona i pintà, quasi exclusivament, quadres de temes religiosos, històrics i retrats, modalitat que conreà amb encert (La senyora Anita).
La majoria de les seves obres són concebudes com a grans composicions murals classicistes, en les quals domina una paleta de grisos i blancs que accentuen el dibuix.
(Moià, Moianès, 4 agost 1746 – Barcelona, 26 abril 1821)
Fabricant d’indianes. Fill del teixidor de llanes Josep Gònima i Puig (Catalunya, segle XVIII – Moià, Moianès, 1802). Entrà d’aprenent (1757) a la fàbrica d’indianes de Fèlix i de Francesc de Maguerola, a Barcelona.
El 1766 es casà amb la filla del fabricant d’indianes Joan Coll i Manresa; això li permeté, després de l’examen de rigor (1780), d’instal·lar-se com a fabricant. Passà a posseir una fortuna considerable que guanyà amb la seva fàbrica d’indianes del Raval de Barcelona, fundada el 1783, que el 1791 ocupava 1.500 persones. El mateix any comprà el privilegi de noble i fou membre de la Junta de Comercio, Moneda y Minas (1802).
Instal·là un dels primers tallers a Catalunya de fabricació de maquinària tèxtil (1808). Envià vaixells propis amb teixits a Amèrica, que en tornaven amb tints. Carles IV de Borbó i la seva família, durant llur pas per Barcelona (1802), visitaren la seva fàbrica.
La seva actitud durant la guerra del Francès fou contradictòria: acceptà la direcció de la Casa de Caritat (1812-14), però defensà els resistents processats a Barcelona.
El 1818 es matriculà com a comerciant. A Sant Feliu de Llobregat adquirí Ca l’Amigó, qualificada pel baró de Maldà com el Versalles de don Erasme, on construí la seva residència en un estil clàssic sever, amb una gran sala decorada probablement per Flaugier, i amb un pati barroc d’estil tradicional català.
L’explosió d’una caldera de vapor li costà la vida.
(Reus, Baix Camp, 3 novembre 1821 – Barcelona, 12 febrer 1892)
Historiador, poeta, novel·lista i dramaturg romàntic. Germà d’Andreu. Després d’estudiar dret a Barcelona, dirigí el periòdic satíric “El Hongo” (1841), féu crítica teatral a “El Sol”, i publicà articles sobre Catalunya i la Corona d’Aragó al “Diario de Barcelona”.
El 1846 va entrar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on arribaria a exercir fins a la seva mort. Va participar activament (1845) en la restauració dels Jocs Florals, dels quals fou mantenidor diversos anys i president el 1865; hi obtingué nombrosos premis.
El 1858 va publicar Los trobadors nous. Va publicar alguns drames històrics, com Roger de Flor (1845), i també diversos treballs gramaticals, com Gramática de la lengua catalana (1867), rebuts amb forta polèmica, la primera novel·la romàntica en català L’orfaneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), i les narracions Costums que es perden i records que fugen. Reus 1826-1840 (1880).
Com a historiador va escriure, entre altres, la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) i la Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87), també molt discutides.
Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1852), on ordenà i inventarià l’arxiu i la biblioteca.
Dades dels Països Catalans 