(Lleida, Segrià, 26 maig 1821 – Barcelona, 31 gener 1897)
Arquitecte. El 1863 començà la part nova de la Paeria de Lleida, recaient a la part del Segre.
L’obra no tingué, en acabat, alguns detalls sumptuaris previstos al projecte.
(Setcases, Ripollès, 25 setembre 1821 – Madrid, 23 gener 1866)
Botànic. Fou col·lector del Museo de Ciencias Naturales de Madrid (1851) i bibliotecari del Jardín Botánico.
El 1862 formà part de la comissió científica que anà a Amèrica per recollir exemplars de botànica i ciències naturals per als museus peninsulars.
És autor d’unes cartes sobre botànica que es publicaren el 1863 a “El Pabellón Médico” de Madrid.
(Barcelona, 1821 – 26 març 1880)
Actor, director i autor de teatre. Abandonà la carrera militar per causes polítiques, i es dedicà al teatre. Debutà al Teatre Principal de Barcelona (1849-50), en sainets de Josep Robrenyo, de Francesc Renart, etc, i al Liceu, amb La Passió… (1852). Del 1858 al 1862 actuà sovint al Teatre Principal de València.
En 1869-79 actuà al Romea de Barcelona, on estrenà La dida (1872), El rector de Vallfogona (1871), El ferrer de tall (1874) i d’altres de Frederic Soler, i Pau Claris (1879), de Conrad Roure; també dirigí un gran nombre d’obres.
Traduí algunes peces de l’italià i del francès i n’escriví en castellà, com Los percances de un viaje (1850) i El halconero (1874).
Fou el pare del també actor Frederic Garcia-Parreño i Alegria (València, 1864 – Barcelona, 1922).
(Reus, Baix Camp, 17 novembre 1821 – Barcelona, 30 desembre 1876)
Escriptor. Escriví dues novel·les que restaren inèdites i els estudis De los bancos de crédito territorial en España (1864) i El derecho administrativo en España (1870-86, en tres volums i cinc suplements).
(Barcelona, 1755 – 1821)
Escultor i pedagog. Germà de Josep Antoni. De tendència neoclàssica. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, on fou deixeble de Francesc Tremulles i amplià estudis a Madrid i Roma (1773-80).
Director de les escoles de belles arts de Granada, en la seu d’aquesta diòcesi realitzà el sepulcre del bisbe Moscoso.
El 1805 passà a ésser director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, a la qual renuncià per no haver de jurar davant el govern napoleònic, i passà a Mallorca, on treballà a la cartoixa de Valldemossa.
A la tornada de Ferran VII de Borbó, fou restituït en la direcció de l’Escola de Llotja, i col·laborà, amb altres artistes, en l’altar major de l’antiga església del Carme, a Barcelona. Féu nombroses escultures de tema històric i mitològic.
Fou el pare del metge Francesc de Paula Folch i Amich.
(Catalunya, segle XVIII – Barcelona ?, 1821)
Matemàtic i eclesiàstic. Era canonge del capítol barceloní.
Fou catedràtic de cosmografia de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona. Hi presentà els treballs Nuevo método de resolver ecuaciones numéricas (1808) i Memorias sobre un nuevo método de explicar álgebra (1821).
(Peralada, Alt Empordà, 1821 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 18 maig 1884)
Compositor. Estudià dret, a Bolonya, i música amb Josep Barba a Barcelona.
Compongué nombroses obres religioses, de les quals destaquen dues misses de rèquiem, dues de glòria i un Stabat Mater (1873). Escriví una òpera en dos actes (Guidita) i una sarsuela (Una broma pesada). També és autor de Primera fantasia (1843), d’una simfonia per a orgue i una Simfonia fúnebre, per a quatre mans.
Era fill de la cinquena marquesa de Puerto Nuevo. Li fou concedida la baronia de Ferrer.
(Barcelona, 1777 – 1821)
Eclesiàstic i historiador. Pertanyent a l’Oratori de Sant Felip Neri, des del 1801.
És notable la seva obra Barcelona cautiva (7 volums, 1815-19), en que descriu, en forma de dietari, la situació de la ciutat durant la dominació napoleònica (1808-14) i aporta un bon nombre de documents. A la fi de l’ocupació (1814) fou expulsat de la ciutat pel baró d’Habert.
Publicà també El joven francés en la Trapa de España (1814), una Relación (1814) sobre l’execució dels implicats en la Conspiració de l’Ascensió (fou confessor d’un d’ells com a vicari de Sant Just) i deixà inèdites altres obres i alguns fullets, com Efemérides barcelonesas i Barcelona antigua y moderna.
Morí víctima de la febre groga exercint el seu ministeri.
(Barcelona, 1766 – 1821)
Escriptor i predicador dominicà. Rector del Col·legi de Sant Vicenç i Sant Pau de Barcelona i prior (1818) del convent de Girona.
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1797), on pronuncià diverses comunicacions històriques.
Publicà a Tarragona una oració fúnebre al general Teodor Reding i és autor dels llibres El holocausto del patriotismo (1809), Barcelona instruida en sus lamentos i Verdadero modo de la libertad de Barcelona (1810).
(Barcelona, 1766 – 1821)
Frare dominicà. Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres des del 1797.
Fou qualificador del Sant Ofici. Gaudí de gran fama pels seus sermons, que foren editats.
Publicà també Barcelona instruída en sus lamentos i Verdadero modo de la libertad de Barcelona, en ocasió de la guerra del Francès.
Dades dels Països Catalans 