(Camprodon, Ripollès, 1816 – Barcelona, 1862)
Relligador. Fou el pare de Dolors i Enric Monserdà i Vidal.
El seu taller al carrer de la Palla era centre de reunió de figures conegudes, com Anselm Clavé, Narcís Monturiol i Abdó Terradas.
Sembla que fou el primer del país a servir-se de la premsa de daurar. Els seus relligats de luxe assoliren un gran prestigi.
(Cervera, Segarra, 10 abril 1763 – Salta, Argentina, 11 abril 1816)
Arquebisbe de Charcas, Bolívia (1805-16). Fill de Marià Francesc de Moixó i de Maranyosa, primer baró de Juras Reales i germà petit de Josep Antoni de Moixó, segon baró de Juras Reales.
Inicià la primera formació a Barcelona al monestir de Sant Pau del Camp, on, als quinze anys, ingressà, el 1778, a l’orde benedictí, i després professà al monestir de Sant Salvador de Banyoles, d’on fou traslladat al de Sant Cugat del Vallès.
Estudià filosofia i teologia i, més tard, passà a la Universitat de Cervera, on es doctorà en filosofia. En tornar a ser destinat al monestir de Sant Cugat, l’abat Eustaquio de Azara l’envià a Roma, on estudià llengües clàssiques (1784-88).
Ordenat sacerdot, el 1788, retornà a Sant Cugat, i a Sant Pau del Camp es dedicà a l’ensenyament. Fou admès a l’Acadèmia de Bones Lletres (1787) i, més tard, ingressà, també, a l’Acadèmia d’Arts i Ciències (1789). Publicà, a Barcelona, Memorias Históricas de San Cucufate del Vallés (1790).
El 1792 fou nomenat titular d’humanitats de la Universitat de Cervera, i posteriorment catedràtic (1796) i el 1798 fou elegit membre de l’Academia de la Historia. La universitat li demanà, arran de la seva influència familiar a la cort borbònica, de defensar els seus interessos a Madrid (1800) i de donar la benvinguda als reis, en la seva visita a Cervera (1802).
El rei Carles IV de Borbó el va presentar com a bisbe auxiliar de Michoacán (Mèxic), amb seu a Valladolid (l’actual ciutat de Morelia, Mèxic). Anà a la cort, on es consagrà arquebisbe de Mèxic i el gener de 1804 salpà del port de la Corunya cap a aquest país. Tanmateix, no va poder exercir-hi de bisbe per defunció del bisbe titular (1804).
Durant l’any i mig que romangué a Nova Espanya, administrà la diòcesi, recorregué la regió i aplegà informació sobre les antigues cultures autòctones indígenes, de les quals es declarà defensor; tota aquesta informació apareix reflectida en la seva obra Cartas mejicanas, editades a Gènova el 1837.
En morir, el 1804, l’arquebisbe de Charcas, el consistori de Roma l’investí per al càrrec el 1805. En acabar d’arribar a Charcas, a la capital virregnal del moment (Buenos Aires), es produí la primera invasió britànica del 1806 i es tornà a repetir el 1807. Moixó va condemnar obertament els estrangers heretges.
El seu treball i gestió episcopal es caracteritzà pel zel d’una actuació eclesiàstica ben disciplinada. Conservà una actitud de fidelitat patriòtica reialista, tant pel que fa a les esmentades invasions britàniques al Rio de la Plata com també en començar els primers aixecaments i manifestacions de patriotisme crioll (1809).
Després de 1810, la seva actuació indecisa, el conduí al desterrament a Salta (Argentina, 1815), que li imposà el general Rondeau, d’on ja no es mogué.
El llegat literari de la seva estada a Amèrica inclou nombroses cartes pastorals, homilies i altres escrits polèmics d’autodefensa, uns impresos i d’altres manuscrits. Escriví sobre el monestir de Sant Cugat (1777), una defensa dels filòsofs clàssics, De vetustissimis philosophis ab atheismi crimine vindicandi, (1798), la biografia del jurista J. Rialp (1802), discursos d’exaltació monàrquica, etc.
Fou germana seva Maria Josefa de Moixó i de Francolí (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Monja bernarda. El 1807-11 fou abadessa del monestir de Vallbona.
(Reus, Baix Camp, 1816 – 1880)
Militar. Fill de Francesc Milans del Bosch.
Defensà la causa constitucional contra els absolutistes de la Regència d’Urgell.
Fou un dels amics de confiança del general Prim i col·laborà amb ell en el pronunciament contra Espartero (1843).
En temps del govern provisional fou capità general de Castella la Nova, i ocupà altres càrrecs en el regnat d’Amadeu de Savoia i durant la I República (1873).
(Barcelona, 15 maig 1816 – 19 agost 1880)
Teòric i historiador de l’art. Germà de Ramon. Es formà a l’Escola de Llotja, escola de la qual després fou director.
Membre de l’Academia de San Fernando de Madrid i de les de Bones Lletres i de Belles Arts de Barcelona.
Entre els seus treballs cal esmentar Nociones de arqueología cristiana (1867), El arte en el teatro (1875) i Las artes santuarias y su historia (1880).
Fundà la revista “Arte”.
(Manresa, Bages, 22 febrer 1816 – Umbrete, Andalusia, 28 setembre 1882)
Cardenal. Carmelità (1830) fins a l’exclaustració, tornà a Barcelona després d’estar a Itàlia (1847) i s’encarregà de la càtedra de teologia moral.
Bisbe de Canàries (1858-68), de Salamanca (1868-74), de Barcelona (1874-77) i de Sevilla (1877-82), on fou promogut al cardenalat, però morí abans de rebre el capell cardenalici.
Essent a Barcelona confià a Elies Rogent la construcció del nou seminari, per al qual comprà els terrenys.
Fou protector del ordes religiosos.
(Girona, 1816 – 1860)
Frenòleg. Secundà l’ideari de Marià Cubí a propòsit de la frenologia.
Col·laborà a “La Antorcha” i fou redactor del “Eco de la Frenología”, així com de la revista “La Madre de Família”.
És autor de diversos llibres de caràcter moral, d’una obra de química i d’algunes traduccions.
(Barcelona, 9 gener 1744 – Palerm, Itàlia, 19 maig 1816)
Apologista i crític. Jesuïta (1759).
Se n’anà a Itàlia amb motiu de l’expulsió d’Espanya del seu orde (1767) i residí a diverses ciutats. Ordenat sacerdot, fou professor d’història eclesiàstica.
Escriví nombrosos llibres, molts inèdits. De les obres publicades, una treintena, la majoria són de caràcter apologètic contra el jansenisme, l’enciclopedisme i la Revolució francesa.
(Figueres, Alt Empordà, 1816 – Barcelona, 25 gener 1900)
Escriptor, pedagog i músic. Residí molt de temps a París i a Lucerna (Suïssa), en es va casar.
L’any 1864 va fundar a Sant Gervasi (Barcelona) una escola de noies, on es feien classes de diversos idiomes, així com de dibuix, pintura, piano i gimnàstica.
Fou divulgador actiu de la bona música a Barcelona. Col·laborà a la “Crónica de Cataluña”.
És autor de dues novel·les en castellà; la titulada Cuatro millones li fou premiada per la Real Academia Española.
(Reus, Baix Camp, 1816 – Tarragona, 1878)
Eclesiàstic. Ingressà, a Madrid, en l’orde de Sant Vicenç de Paül.
Pel fet de no voler-se sotmetre al decret del govern que obligava a prendre les armes als religiosos de la seva edat no ordenats in sacris, el 1874 emigrà a París.
El 1837 passà a les missions dels EUA, on dos anys després rebé dispensa per ésser ordenat capellà.
El 1859 fou consagrat bisbe de Pittsburgh, i el 1870 assistí al concili Vaticà I, on opinà contra la infabil·libilitat del Sant Pare; al cap de pocs mesos renuncià al bisbat. No acceptà l’arquebisbat de Califòrnia ni el cardenalat que li oferí Pius IX.
El 1877 es retirà a Reus.
(la Canonja, Tarragonès, 1816 – Barcelona, 1909)
Metge alienista.
Visità França a fi d’assabentar-se de les noves tècniques emprades; al seu retorn creà la Fundació Dolsa, que establí l’Institut Frenopàtic de les Corts (Barcelona).
El succeí en la direcció de l’Institut el seu fill Lluís Dolsa i Ramon.
Dades dels Països Catalans 