Arxiu d'etiquetes: 1816

Cuyàs i Borés, Vicenç

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 6 febrer 1816 – Barcelona, 7 març 1839)

Compositor. Fill de barcelonins, estudià a Barcelona amb Ramon Vilanova.

Escriví tres òperes: Ugo, conte di Parigi (1837), Il sonnambulo (1838), que deixà sense acabar, i La fattuchiera (1838), amb la qual obtingué un gran èxit al Teatre Principal de Barcelona (1838).

És també autor d’una simfonia (1835), dedicada a l’actriu Matilde Díez, un himne, alguns duets, com el Duetto fra un Sabino e un Romano (1837), àries, cors, etc.

Fou el primer compositor del país d’estil plenament romàntic -fou anomenat el Bellini català-, fet que li valgué l’entusiasme de la generació jove d’aleshores.

Una tuberculosi, que el conduí a la mort, però, estroncà la seva carrera.

Chopitea i de Villota, Dorotea de

1 Resposta

(Santiago de Xile, Xile, 4 juny 1816 – Barcelona, 3 abril 1891)

Fundadora. El 1816 emigrà, amb la seva família, a Barcelona, a causa de la guerra.

El 1832 es casà amb Josep M. Serra, també emigrat xilè i descendent d’una família catalana. Vídua (1882), es dedicà a l’acció de caràcter benèfic.

Impulsora de la primera fundació salesiana a Catalunya -les escoles professionals salesianes de Sarrià (1883)-, que la posà en contacte amb Giovani Bosco, amb qui mantingué una relació personal.

Possibilità, també, la fundació de l’hospital de Nostra Senyora del Sagrat Cor. Col·laborà en la creació d’escoles religioses als barris obrers de Barcelona i en d’altres institucions benèfiques.

Li ha estat incoat procés de beatificació.

Casanovas, Joaquim

3 Respostes

(Barcelona, 1760 – 1816)

XCVIII abat de Poblet, XLIV dels quadriennals. Fou elegit el 1804, succeint l’abat Antoni Mas.

Al seu temps fou catalogada la biblioteca del monestir.

Cessà el 1808. durant dos anys, l’abadiat restà vacant, fins al primer període abacial de Josep Barba.

Camprodon i Lafont, Francesc

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 4 març 1816 – l’Havana, Cuba, 16 agost 1870)

Autor dramàtic.

D’idees liberals, va escriure drames romàntics, sarsueles i poemes en castellà, però la seva obra més apreciada avui són els quadres de costums escrits més tard en català La teta gallinaire (1865) i La tornada d’en Titó (1867).

Calaix de Sastre

3 Respostes

(Catalunya, 1769 – 1816)

Extens dietari escrit en català per Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà. Ocupa seixanta volums manuscrits, conservats pels descendents.

Fou donat a conèixer per Manuel Ros i de Càrcer (1908) i publicats parcialment per Alexandre Gali (1954) i R. Boixareu.

En un català corrupte i un xic vulgar i amb clares intencions humorístiques, constitueix una minuciosa crònica privada de la societat benestant i de la Catalunya del seu temps.

N’hi ha una còpia manuscrita moderna en 52 volums a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona.

Bofarull i de Sartorio, Manuel de

6 Respostes

(Barcelona, 1816 – 26 novembre 1892)

Arxiver i historiador. Fill de Pròsper de Bofarull i Mascaró, al qual succeí (1849) en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Estudià lleis a la Universitat de Cervera i es llicencià als Estudis Generals de Barcelona.

Des del 1860 prosseguí la publicació iniciada pel seu pare de la Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. Vocal de la Comissió de Monuments històrics i artístics, incorporà a l’arxiu 6.506 volums procedents de les biblioteques dels convents i monestirs suprimits.

Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1844). Dirigí també les obres de conservació del claustre de Sant Cugat del Vallès, iniciades el 1850.

Publicà, entre altres treballs, Documentos inéditos relativos a la historia del virreinato de San Francisco de Borja en Cataluña i Les funeràries dels reis d’Aragó (1886), i deixà inèdita una monografia sobre Montblanc, una biografia sobre Mossèn Borra, una història de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i un estudi sobre els jueus en els territoris de la corona catalano-aragonesa.

Fou el pare de Carles i de Francesc de Bofarull i Sans.

Blanch i Castells, Bartomeu

Deixa un comentari

(Monistrol de Montserrat, Bages, 30 novembre 1816 – Buenos Aires, Argentina, 1891)

Compositor. Fou mestre de l’Escolania de Montserrat (1857-65), on ell mateix havia estudiat (1824-32), com a deixeble de Jacint Boada i de Benet Brell.

Fou també organista a Cardona, mestre de música a Berga i mestre de capella a Terrassa. El 1864 s’establí a Buenos Aires.

La seva producció és abundant i l’arxiu de música de Montserrat guarda obres i manuscrits cedits per ell.

Bastinos i Coll, Joan

5 Respostes

(Barcelona, 1816 – 1893)

Llibreter i editor. Establert el 1840 com a relligador i llibreter, amb l’ajut del seu fill Antoni Joan Bastinos i Estivill, va fundar (1842) l’editorial Bastinos, dedicada especialment a la publicació d’obres didàctiques de llengua castellana, d’una gran difusió a la Península Ibèrica i a l’Amèrica Llatina.

Afiliat al partit progressista, fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona.

També fou el pare de Julià Bastinos i Estivill.

Augereau, Pierre-François-Charles

6 Respostes

(París, França, 21 octubre 1757 – La Houssaye, França, 12 juny 1816)

Militar i duc de Castiglione. El 1809, durant la guerra del Francès, fou enviat a Catalunya per a l’expugnació definitiva de Girona. En aconseguir-ho fou nomenat governador general de Catalunya (gener-maig 1810).

Intentà de reviscolar els sentiments particularistes dels catalans, mitjançant proclames i altres mesures polítiques: catalanització del “Diario de Barcelona” -hi canvià el nom per “Diari del Govern de Catalunya i Barcelona”-, i de l’administració municipal; nova divisió del Principat en quatre corregiments més extensos que els anteriors, reforma fiscal, remoció de les autoritats barcelonines addictes a Duhesme, acusades d’arbitrarietats i abús de poder, i amnistia per a tots aquells que havien emigrat de Barcelona per raons polítiques.

Els seus dos principals col·laboradors foren el jurista empordanès Tomàs Puig i el regidor barceloní Josep Pujol i Marc.

Augereau descurà, però, la prossecució de la guerra, fet que disgustà Napoleó, el qual el rellevà del seu comandament a Catalunya (28 maig 1810).

Lorenzale i Sugrañes, Claudi

12 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1816 – 31 març 1889)

Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja, on l’any 1837 fou premiat pel quadre Jael matant Sisara. El 1836 anà a Roma, on fou deixeble d’Overbeck i s’adherí plenament al grup natzarè; el 1844 tornà a Barcelona, amb un programa purista overbequià, i creà una acadèmia particular.

Des del 1851 fou professor, i després director (1858-85), de l’Escola de Llotja, on tingué per deixebles Marià Fortuny, Antoni Caba i Tomàs Padró i la major part dels pintors de la seva generació. Juntament amb Pau Milà, representa en pintura el moviment romàntic medievalista i avivador de les glòries catalanes, allò que en història i literatura foren Pau Piferrer i Antoni de Bofarull.

Fou sobretot en el retrat on deixà el millor de la seva obra (retrats d’Alfons XII i de Güell i Ferrer). Entre els seus quadres més notables cal esmentar Mort de Guifré el Pelós, Esposalles de Berenguer IV i Peronella, Sant Francesc d’Assís, Sant Pau i Retrat de dama amb els seus fills.