(Barcelona, 1816 – 1893)
Llibreter i editor. Establert el 1840 com a relligador i llibreter, amb l’ajut del seu fill Antoni Joan Bastinos i Estivill, va fundar (1842) l’editorial Bastinos, dedicada especialment a la publicació d’obres didàctiques de llengua castellana, d’una gran difusió a la Península Ibèrica i a l’Amèrica Llatina.
Afiliat al partit progressista, fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona.
També fou el pare de Julià Bastinos i Estivill.
(París, França, 21 octubre 1757 – La Houssaye, França, 12 juny 1816)
Militar i duc de Castiglione. El 1809, durant la guerra del Francès, fou enviat a Catalunya per a l’expugnació definitiva de Girona. En aconseguir-ho fou nomenat governador general de Catalunya (gener-maig 1810).
Intentà de reviscolar els sentiments particularistes dels catalans, mitjançant proclames i altres mesures polítiques: catalanització del “Diario de Barcelona” -hi canvià el nom per “Diari del Govern de Catalunya i Barcelona”-, i de l’administració municipal; nova divisió del Principat en quatre corregiments més extensos que els anteriors, reforma fiscal, remoció de les autoritats barcelonines addictes a Duhesme, acusades d’arbitrarietats i abús de poder, i amnistia per a tots aquells que havien emigrat de Barcelona per raons polítiques.
Els seus dos principals col·laboradors foren el jurista empordanès Tomàs Puig i el regidor barceloní Josep Pujol i Marc.
Augereau descurà, però, la prossecució de la guerra, fet que disgustà Napoleó, el qual el rellevà del seu comandament a Catalunya (28 maig 1810).
(Barcelona, 8 desembre 1816 – 31 març 1889)
Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja, on l’any 1837 fou premiat pel quadre Jael matant Sisara. El 1836 anà a Roma, on fou deixeble d’Overbeck i s’adherí plenament al grup natzarè; el 1844 tornà a Barcelona, amb un programa purista overbequià, i creà una acadèmia particular.
Des del 1851 fou professor, i després director (1858-85), de l’Escola de Llotja, on tingué per deixebles Marià Fortuny, Antoni Caba i Tomàs Padró i la major part dels pintors de la seva generació. Juntament amb Pau Milà, representa en pintura el moviment romàntic medievalista i avivador de les glòries catalanes, allò que en història i literatura foren Pau Piferrer i Antoni de Bofarull.
Fou sobretot en el retrat on deixà el millor de la seva obra (retrats d’Alfons XII i de Güell i Ferrer). Entre els seus quadres més notables cal esmentar Mort de Guifré el Pelós, Esposalles de Berenguer IV i Peronella, Sant Francesc d’Assís, Sant Pau i Retrat de dama amb els seus fills.
(Cambrils, Baix Camp, 15 febrer 1734 – Madrid, 17 novembre 1816)
Cirurgià i anatomista. Estudià filosofia i humanitats a la Universitat de Cervera, d’allí passà al Real Colegio de Cirugía de Cadis, del qual era director Pere Virgili. El 1763, en haver acabat els estudis, fou nomenat director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona i, un any més tard, director de l’hospital de la Santa Creu. Fou comissionat pel govern de Carles III de Borbó, juntament amb Marià Ribes, per ampliar estudis a l’estranger.
Passà tres anys a París, i el 1777 es traslladà a Londres a estudiar sota el mestratge de W. Saunders i del conegut John Hunter. A aquest darrer suggerí una nova tècnica d’operar la trencadura crural, que rebé una gran acceptació i es coneix internacionalment com a operació de Gimbernat; duu també el seu nom el lligament de Gimbernat, la part fibrosa del canal crural, que ell havia descobert.
Després d’una estada a Edimburg i a Amsterdam, retornà a la península el 1778 amb Marià Ribes, i els fou encomanada l’organització del Colegio de Cirugía de San Carlos de Madrid, inaugurat el 1787, on organitzà un important museu anatòmic-patològic. Ideà diversos instruments de cirurgia, emprats encara actualment, i es distingí com a reformador de l’ensenyament professional.
A més de nombroses observacions clíniques, deixà manuscrits sobre directrius per a l’organització dels estudis de medicina. Entre les més importants de les seves obres es poden esmentar Nuevo método de operar en las hernias crurales (1794) i Disertación sobre las úlceras de los ojos que interesan la córnea transparente (1802).
Fou el pare de Carles de Gimbernat i Grassot, i de:
Agustí de Gimbernat i Grassot (Barcelona, segle XIX) Escriptor. Escriví la biografia del seu pare i del seu germà Carles. Publicà traduccions del francès i l’anglès.
(Calaf, Anoia, 4 juliol 1816 – Madrid, 28 febrer 1903)
Economista i polític. Estudià economia a la Junta de Comerç de Barcelona, sota la direcció d’Eudald Jaumeandreu, i dret a la Universitat de Barcelona, on guanyà la càtedra d’economia política (1847), i després d’haver-se passat al lliurecanvisme ocupà la de Madrid.
Fou membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d’altres institucions, tant de Catalunya com de Madrid.
Des de molt jove milità en les files del Partit Federal. El 1842 fou secretari de la Junta Revolucionària de Barcelona, però dimití. El 1846 fundà l’Escola Normal de Barcelona.
A conseqüència de la caiguda d’Isabel II de Borbó, tingué accés al govern, on ocupà el càrrec de ministre d’Hisenda (des del setembre de 1868 fins al juny de 1869 i des del novembre de 1869 fins al febrer de 1870), des del qual promulgà una Llei de Bases Aranzelàries (que posteriorment ha estat denominada Aranzel Figuerola) que suprimia totes les restriccions a la importació i l’exportació en un pla gradual de rebaixes. El triomf d’aquesta política lliurecanvista fou de poca durada. En aquest càrrec, creà la moneda unitària per a tot l’estat espanyol (la pesseta).
Després de la seva sortida del govern es dedicà estrictament a la tasca docent, i fou el primer president de la Institución Libre de Enseñanza.
Entre altres obres de tipus pedagògic i econòmic, és autor d’un dels llibres més importants d’aquella època sobre el fenomen urbà: l’Estadística de Barcelona en 1849 (1849, reeditat el 1968), també, i per justificar el seu aranzel, publicà La reforma arancelaria de 1869.
Com a educador escriví: Manual completo de enseñanza simultánea, mútua i mixta… (1841), Guía legislativa e inspectiva de instrucción primaria (1844), Elementos de gramática castellana (1853, amb més de 30 edicions); d’altres escrits seus notables són: Organización política del estado (1854), El socialismo en Suiza y Francia (1894) i Filosofia del trabajo (1861). Una part dels seus treballs és dispersa i introbable.
Dades dels Països Catalans 