(Barcelona, 28 novembre 1798 – Madrid, 6 febrer 1863)
Metge. Es distingí en l’epidèmia de còlera de 1821. Estudià a fons aquesta malaltia, encara que el govern li negà tot ajut.
Els seus escrits són nombrosos.
(Catalunya, 1319 – 1798)
Priorat de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Creat com a escissió de l’antiga castellania d’Amposta, després de la incorporació de part de les cases de l’extingit orde del Temple a la corona catalano-aragonesa.
Comprenia les cases hospitaleres del Principat de Catalunya, excloses les de la dreta de l’Ebre, i les del regne de Mallorca i comtats de Rosselló i de Cerdanya. Els gran priors solien habitar a Barcelona i reberen com a dotació, a mitjan segle XVI, quatre cambres priorals (les comandes de Barberà, Corbins i Gardeny i les cases antigues de Lleida).
Les comandes rosselloneses es mantingueren, després del tractat dels Pirineus, sota la jurisdicció dels grans priors de Catalunya fins a la Revolució Francesa; el català fou llengua oficial del gran priorat fins a la seva extinció, esdevinguda lentament a partir de l’ocupació de Malta per Napoleó, el 1798.
(Guissona, Segarra, 1798 – Barcelona, 1843)
Metge. Fill de Pere Castelló i Ginestar.
Fou catedràtic d’història de la medicina al Colegio de San Carlos (1820), metge de cambra, i autor d’un Breve análisis de las aguas más conocidas de España (1826).
(Alt Empordà, segle XVIII)
Títol, creat el 1798 a favor de Marià de Sabater i de Vilanova, sobre la baronia de Campmany, pertanyent als Satorra fins que passà als Vilanova, senyors d’Esparreguera, vers 1518, i als Sabater, senyors de Vergós, a mitjan segle XVIII.
(Manresa, Bages, 16 maig 1722 – Ferrara, Itàlia, 1798)
Humanista, cosmògraf i matemàtic. Jesuïta, va ensenyar retòrica i filosofia a Girona, Bilbao i Barcelona, i es relacionà amb el cercle cerverí de Josep Finestres.
S’establí a Ferrara, arran de l’expulsió dels jesuïtes, i hi publicà Cosmografia fisico-storica e stato presente del mondo (Ferrara, 1785) i el primer volum d’una Bibliotheca mathematica (Ferrara, 1789), de la qual ja en tenia escrits cinc més.
També deixà manuscrit un Proyecto de historia natural y civil de Cataluña (1791).
(Barcelona, 3 maig 1798 – 1875)
Professor d’idiomes.
És autor de Gramática italiana (1824), Gramática latina según el método de aprender las lenguas modernas (1833), Arte de hablar bien el francés (1848), El inglés sin maestro (1848) i Colección de temas para ejercitarse en la traducción del catalán al castellano (1857).
Participà en la redacció del Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià (1839) i escriví Hechos históricos memorables acaecidos en España desde la última enfermedad de Fernando VII (1846).
(Moià, Moianès, 18 gener 1798 – València, 10 març 1865)
Metge i polític. Nebot de Fèlix Torres i Amat de Palou. Afiliat al partit liberal, s’exilià a la Gran Bretanya (1823), on es doctorà en medicina (Edimburg, 1827) i fou metge intern de l’hospital de Westminster, a Londres.
Tornà a Barcelona i es llicencià en medicina (1833). Establert a València (1837), ocupà una càtedra de medicina i fou rector de la universitat (1840 i 1854); fundà també el jardí botànic de la ciutat.
Amic del general Espartero, fou diputat provincial i diputat per València a les corts constituents del Bienni Progressista (1854-56).
És autor de Dissertatio medica inauguralis quaedam de mania complectens (Edimburg 1827), de La instrucción pública es el medio más seguro… de la prosperidad de la naciones, discurs d’obertura del curs acadèmic (1840) de la Universitat de València, i d’alguns tractats mèdics inèdits.
Fou el pare de Marià Batlles i Bertran de Lis.
(Canet de Mar, Maresme, 1798 – l’Havana, Cuba, 1878)
Navilier, industrial i propietari. Establí la primera línia regular de vaixells entre Cuba i la península i fou propietari de diversos ingenios sucrers.
Construí a Canet de Mar l’ermita de la Misericòrdia.
Fou regidor de Matanzas (1845) i comanador de l’orde de Carles III (1861).
El 1875 li foren concedits els títols de marquès de Santa Rita i de vescomte de Canet de Mar.
(Barcelona, 4 novembre 1798 – 17 setembre 1862)
Escriptor, economista, taquígraf i polític. Iniciador del Romanticisme en català i de la Renaixença amb l’oda La Pàtria (1833). D’idees revolucionàries i innovadores, prengué part en el periodisme, formà part de la Societat Filosòfica (1817), col·laborà a la revolució liberal i fou un dels fundadors d’“El Europeo” (1823), revista que pretenia difondre les idees romàntiques a l’estat espanyol.
A poc a poc, anà evolucionant cap a una ideologia política més moderada, el 1826 passà a Madrid a treballar amb el banquer català Gaspar Remisa, a qui dedicà La Pàtria, i posteriorment es dedicà als negocis privats i al periodisme i ocupà importants càrrecs oficials en l’economia pública mentre defensava els interessos dels industrials catalans.
Amb l’editor Rivadeneyra inicià la col·lecció Biblioteca de Autores Españoles. Escriví -en català i en castellà- poemes, assaigs, crítica literària i estudis d’economia.
Dades dels Països Catalans 