(Catalunya, 1781 – Filipines ?, 1854)
Frare dominicà. Fou catedràtic de cànons i també rector de la universitat de Manila.
Escriví un Curso de moral.
Masoliver, Rafael
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1781
Marsal i Boguñà, Ramon
(Terrassa, Vallès Occidental, 1781 – 1846)
Monjo de Montserrat. Germà de Pau. Es formà a l’escolania de Montserrat. Prengué l’hàbit de l’orde el 1811.
Destacà com a violinista i violoncel·lista.
Escarrà i Feliu -germans-
Benet Escarrà i Feliu (Girona, segle XVIII – segle XIX) Metge. Estudià a Montpeller. Hi publicà, en francès, un estudi sobre la pleuresia (1810).
Francesc Escarrà i Feliu (Girona, 1781 – 1866) Escriptor i advocat. Escriví estudis polítics, literaris i històrics, així com drames i comèdies. Aquestes obres restaren inèdites.
Ramon Escarrà i Feliu (Girona, 1793 – 1865) Metge i escriptor. Fou deixeble de l’escola de Montpeller, on publicà en francès, un estudi sobre la gastritis aguda. És autor d’altres escrits en castellà, de caràcter professional o bé històrico-polític.
Climent i Avinent, Josep
(Castelló de la Plana, 11 març 1706 – 25 novembre 1781)
Eclesiàstic. Estudià filosofia i teologia a València i fou catedràtic de filosofia a la Universitat.
L’any 1748 fou nomenat canonge, i el 1766 fou elegit bisbe de Barcelona, càrrec que ocupà fins al 1775. Reconstruí el palau episcopal i creà deu escoles gratuïtes.
Designat bisbe de Màlaga (1775), declinà el càrrec per motius de salut i es retirà a Castelló de la Plana.
Sobresortí per la seva actitud hostil als jesuïtes, i publicà diverses obres, entre les quals destaquen Instrucciones pastorales i Sermones panegíricos (edició pòstuma, 1800).
Janer i Bertran, Fèlix
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 30 juliol 1781 – Guadalajara, Castella, 2 desembre 1865)
Metge. Estudià filosofia al Seminari Tridentí de Barcelona i medicina a la Universitat de Cervera, on es doctorà el 1805.
Dos anys més tard guanyà la càtedra de matèria mèdica, terapèutica i higiene; passà a exercir la càtedra de medicina interna a l’Escola de Barcelona i de Madrid.
Exercí l’ensenyament durant cinquanta-cinc anys, i publicà més de 40 obres i opuscles.
Fou director i degà de l’Escola de Medicina de Barcelona, i diputat a les corts (1820-21).
Publicà Elemento therapiae generalis ad usum academicum (1826) i De los viajes médicos (1844).
Girona i Targa, Ignasi
(Tàrrega, Urgell, 26 octubre 1781 – Barcelona, 19 gener 1867)
Banquer. Primer membre destacat de la família.
Creà una petita casa de banca a Barcelona i comprà l’extensa propietat actualment coneguda com a castell del Remei (Penelles).
Foren fills seus Manuel Girona i Agrafel (junt amb el qual fundà la Societat de Diligències i Missatgeries de Barcelona), Jaume Girona i Agrafel, i de:
- Ignasi Girona i Agrafel (Barcelona, 1824 – 30 agost 1889) Banquer. Junt amb el seu pare i germans fundaren nombroses empreses i la construcció del canal d’Urgell. Fou el pare d’Ignasi Girona i Vilanova.
- Casimir Girona i Agrafel (Barcelona, 1834 – 7 març 1909) Banquer. Estigué casat amb Emília Clavé i Flaquer.
Gener, Joan Baptista
(Balaguer, Noguera, 1711 – Roma, Itàlia, 1781)
Filòsof i teòleg. Jesuïta (1726). Professor a Gandia i a Girona.
Se n’anà a Itàlia abans de l’expulsió de l’orde. Mantingué correspondència amb Gregori Maians i amb Daniel Finestres.
Va escriure les obres Theologia dogmatico-scholastica (1767-77, en sis volums) i Scholastica vindicata (1766).
Font, Pere -missioner franciscà-
(Girona, 1737 – Sonora, Mèxic, 6 setembre 1781)
Missioner franciscà. El seu treball s’estengué per les missions de Sonora i d’Arizona.
Es distingí pels coneixements matemàtics, geogràfics i astronòmics i per l’habilitat cartogràfica.
Acompanyà el militar J.B. Anza en l’expedició al port de San Francisco, de Califòrnia (1776), de la qual escriví un Diario; féu també un mapa de la regió explorada.
Espoz y Mina, Francisco
(Indocín, Navarra, 17 juny 1781 – Barcelona, 24 desembre 1836)
Militar. El 1822 eliminà la Regència d’Urgell, absolutista, després de destruir bàrbarament Castellfollit de Riubregós.
El 1823 fou nomenat capità general de Catalunya, combaté la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, però, assetjat durant quatre mesos a Barcelona, va haver de capitular i passà a França.
El 1835 fou nomenat novament capità general de Catalunya; en la lluita contra els carlins es destacà perquè féu executar la mare de Ramon Cabrera, fet que despertà la repulsa general.
Caralt i Plàcies, Domènec de
(Mataró, Maresme, 4 agost 1781 – Alpens, Osona, 1836)
Comerciant i polític. De família burgesa benestant, destacà pel seu absolutisme exaltat.
Intervingué a la Guerra del Francès, contra els napoleònics, i el 1816 Ferran VII de Borbó li atorgà privilegi de noble del Principat. Col·laborà amb la Regència d’Urgell; el 1823 fou nomenat corregidor de Mataró i reprimí els liberals.
Com a coronel de les Bandes de la Fe, fou un dels promotors de la revolta dels Malcontents (1827) i s’hagué d’exiliar a França durant set anys.
Formà part de la Junta Carlina del Principat (1835). En el combat d’Alpens fou fet presoner i, més tard, fou afusellat.
Dades dels Països Catalans 