(València, 1781 – segle XIX)
Pintor. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles de València, institució de la qual el 1832 esdevingué acadèmic de mèrit especialitzat en flors. El 1804 obtingué un primer premi atorgat per l’Acadèmia de Sant Carles.
Feu dibuixos de la seva especialitat per reproduir en teixits i és autor de nombroses pintures, dues de les quals són al Museu de Belles Arts de València.
(Guadasséquies, Vall d’Albaida, segle XVIII – Madrid, 1781)
Frare de Montesa. Fou capellà d’honor del rei Carles III de Borbó.
És autor d’un Libro mayor de todas las rentas, derechos, responsiones y regalías de la orden de Montesa, que escriví essent superintendent del seu orde.
(Ceret, Vallespir, 16 desembre 1781 – Perpinyà, 10 setembre 1871)
Naturalista i metge. Fundà a Perpinyà un Museu d’Història Natural.
Publicà un llibre d’aquesta ciència, on recollia observacions fetes al departament dels Pirineus Orientals.
També és autor de diversos escrits mèdics.
(Sencelles, Mallorca, 1 juny 1781 – 27 febrer 1855)
Monja fundadora. De família pagesa i sense cap estudi, el 1851 fundà al seu poble una congregació de germanes de la caritat per tal de servir els malalts, instruir les nenes i ensenyar-los la doctrina.
El 1890 les seves monges foren incorporades, per decret del bisbe Jacint Maria Cervera, a la Congregació de Germanes de la Caritat de Felanitx.
El 1899 en fou iniciat el procés de beatificació.
(Alacant, 1781 – Madrid, 13 desembre 1855)
Militar i polític. En començar la guerra del Francès fou nomenat vocal de la junta de guerra alacantina. Es destaca durant la guerra i fou ascendit a tinent coronel.
El 1815 es traslladà a Amèrica per tal de lluitar contra els partidaris de la independència, i redactà les bases de la capitulació després de la batalla d’Ayacucho (1824). Va retornar a Espanya i es distingí en la primera guerra carlina.
Ascendit a general, fou capità general d’Extremadura, València (1835), Múrcia i Castella la Nova, i el 1837 va ésser nomenat ministre de la Guerra del govern presidit per Ofalia.
Benet Escarrà i Feliu (Girona, segle XVIII – segle XIX) Metge. Estudià a Montpeller. Hi publicà, en francès, un estudi sobre la pleuresia (1810).
Francesc Escarrà i Feliu (Girona, 1781 – 1866) Escriptor i advocat. Escriví estudis polítics, literaris i històrics, així com drames i comèdies. Aquestes obres restaren inèdites.
Ramon Escarrà i Feliu (Girona, 1793 – 1865) Metge i escriptor. Fou deixeble de l’escola de Montpeller, on publicà en francès, un estudi sobre la gastritis aguda. És autor d’altres escrits en castellà, de caràcter professional o bé històrico-polític.
(Castelló de la Plana, 11 març 1706 – 25 novembre 1781)
Eclesiàstic. Estudià filosofia i teologia a València i fou catedràtic de filosofia a la Universitat.
L’any 1748 fou nomenat canonge, i el 1766 fou elegit bisbe de Barcelona, càrrec que ocupà fins al 1775. Reconstruí el palau episcopal i creà deu escoles gratuïtes.
Designat bisbe de Màlaga (1775), declinà el càrrec per motius de salut i es retirà a Castelló de la Plana.
Sobresortí per la seva actitud hostil als jesuïtes, i publicà diverses obres, entre les quals destaquen Instrucciones pastorales i Sermones panegíricos (edició pòstuma, 1800).
(Balaguer, Noguera, 1711 – Roma, Itàlia, 1781)
Filòsof i teòleg. Jesuïta (1726). Professor a Gandia i a Girona.
Se n’anà a Itàlia abans de l’expulsió de l’orde. Mantingué correspondència amb Gregori Maians i amb Daniel Finestres.
Va escriure les obres Theologia dogmatico-scholastica (1767-77, en sis volums) i Scholastica vindicata (1766).
(Girona, 1737 – Sonora, Mèxic, 6 setembre 1781)
Missioner franciscà. El seu treball s’estengué per les missions de Sonora i d’Arizona.
Es distingí pels coneixements matemàtics, geogràfics i astronòmics i per l’habilitat cartogràfica.
Acompanyà el militar J.B. Anza en l’expedició al port de San Francisco, de Califòrnia (1776), de la qual escriví un Diario; féu també un mapa de la regió explorada.
(Indocín, Navarra, 17 juny 1781 – Barcelona, 24 desembre 1836)
Militar. El 1822 eliminà la Regència d’Urgell, absolutista, després de destruir bàrbarament Castellfollit de Riubregós.
El 1823 fou nomenat capità general de Catalunya, combaté la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, però, assetjat durant quatre mesos a Barcelona, va haver de capitular i passà a França.
El 1835 fou nomenat novament capità general de Catalunya; en la lluita contra els carlins es destacà perquè féu executar la mare de Ramon Cabrera, fet que despertà la repulsa general.
Dades dels Països Catalans 