(Titaigües, Serrans, 27 setembre 1777 – Madrid, 27 febrer 1827)
Botànic i agrònom. Professor d’àrab a Madrid, on tingué per deixeble Domènec Badia (Alí Bei), amb el qual viatjà per França i Anglaterra.
Restà a Andalusia, d’on estudià la flora, Retornà el 1812, després d’haver recollit nombrosos materials i escrit diverses obres de botànica i agricultura.
(Palma de Mallorca, segle XVIII – 22 maig 1777)
Escriptor i caputxí. Fou el primer titular d’una càtedra creada a Palma de Mallorca per a l’ensenyament de les doctrines lul·lianes, inaugurada amb el seu sermó La voz de la divina sabiduría (1759), editat posteriorment.
Escriví obres de devoció i poesies.
(Palma de Mallorca, 26 novembre 1697 – Ravenna, Itàlia, 24 febrer 1777)
Missioner jesuïta. Home de govern de la província de Paraguai, on ocupà els càrrecs de rector del col·legi teològic de Córdoba i de provincial.
Com a missioner obrí nous centres d’evangelització entre els pobles hale, abipon i mocovi, en terres del Chaco.
Arran de l’extradició de la Companyia de Jesús (1767) marxà a Ravenna, on morí.
(Calaceit, Matarranya, 1777 – Madrid, 1813)
Pintor. Estudià a l’Academia de San Luis (Saragossa) i amb Francisco Goya (Madrid). Morí pocs dies després del seu nomenament de pintor municipal de Madrid.
De les seves obres sobresurten les de tema religiós, retrats i miniatures.
(Reus, Baix Camp, 15 maig 1777 – 8 gener 1842)
Pintor i escultor. Treballà en les dues façanes del seu art per al santuari reusenc de la Misericòrdia.
Destacà com a tallista d’imatges. Es dedicà també a ensenyar dibuix.
(Barcelona, 1777 – 1847)
Arquitecte. Fill de Josep Mestres i Ximenes i germà de Francesc d’A. Mestres i Gramatxes (Catalunya, segle XVIII – Barcelona, 1814).
Succeí al seu germà (1814) com a mestre major de la catedral de Barcelona, fins al 1832, que hagué de cedir el lloc a Josep Mas i Vila, car posseïa el títol gremial però no l’acadèmic preceptiu.
Mort Mas (1855), ocupà el càrrec el seu fill Josep Oriol Mestres i Esplugas.
(Barcelona, 1777 – 30 març 1857)
Enginyer militar, arquitecte i urbanista. Prengué part en la guerra del Francès: després fou perseguit per liberal i partí cap a França, d’on tornà l’any 1833.
Projectà a Barcelona el carrer de Cervantes, el de la comtessa de Sobradiel, el Pla de Palau amb el Portal del Mar, i, a Valls, el sepulcre del general Juan Felipe Castaños, a l’església de la Mare de Déu del Lledó.
(Valldellou, Llitera, segle XVIII – )
Família d’industrials. A la segona meitat del segle XVIII ja estaven establerts a Igualada, on tingueren fàbriques d’indianes i de filatura de cotó.
El primer membre documentat és el paraire Ramon Godó (Valldellou, Llitera, 1717 – Igualada, Anoia, segle XIX) Paraire. Fou el pare de:
Ramon Godó i Mas (Valldellou, Llitera, 1742 – Igualada, Anoia, 1813) Teixidor. Passà a Igualada a la segona meitat del segle XVIII i s’hi establí com a teixidor. Fou el pare d’:
Antoni Godó i Domingo (Igualada, Anoia, 1777 – 1830) Fabricant d’indianes. Fou el pare de Ramon Godó i Llucià i de:
Leopold Godó i Llucià (Igualada, Anoia, segle XVIII – Catalunya, segle XIX) Diputat a les corts per Igualada.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 14 octubre 1777 – Barcelona, 1827)
Pintor i gravador. Alumne destacat de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, fou pensionat per aquesta institució per estudiar a Madrid i a Florència.
Posteriorment anà a París i, tot seguit, s’establí durant una llarga temporada a Dijon, on influït pel seu mestre Rafael Morghen, tractà l’aiguafort i preferentment el burí a la planxa d’acer, amb la qual traduïa retrats i pintura religiosa.
Dedicà una Mater Christi, de Mignard, a la Junta de Comerç el 1802, i sobre un disseny d’Antoni Rodríguez gravà l’Heroisme de la ciutat de Barcelona el 9 d’abril de 1809.
Els darrers anys fou sots-director de dibuix a l’Escola de Llotja de Barcelona; la secció de gravat del Museu conserva una bona part de la seva producció.
(Barcelona, 5 abril 1688 – Cervera, Segarra, 11 novembre 1777)
Jurista i erudit. Germà de Jaume, Daniel, Francesc, Pere Joan, Marià i Ignasi. Alumne del Col·legi de Cordelles. El 1727 inicià una amistat epistolar amb Gregori Maians.
Cursà dret a la Universitat de Cervera, on es doctorà en dret civil (1715) i es llicencià en cànons, i on es dedicà a la docència des del 1731 fins a la seva mort, i on esdevingué un excel·lent professional de l’ensenyança.
Regent de la càtedra de dret civil (1715-18), professor extraordinari d’Institucions (1718-22), regent de la primera càtedra de dret (1722-30) i de la de vespres (1730-31), catedràtic de prima fins a la jubilació (1751), fou també canceller interí el 1743. Clergue sense ordes sagrats i gran coneixedor dels clàssics grecs i llatins.
Fou l’animador d’un grup erudit a Cervera, conegut com la escola de Finestres, promogué una renovació humanista, filosòfica, crítica i jurídica. Formà una bona biblioteca de llibres de dret i de filologia clàssica. Finestres fou considerat per Maians com el príncep del dret romà.
Va escriure una copiosa producció d’estudis sobre dret català: Exercitationes academicae (1745), Praelectiones cervarienses (1750-52), In Hermogeniani Iuris Epitomarum libros sex commentarius (1757), Iuris catalauni elementa, De historia iuris catalanauci, Sylloge inscriptionum romanorum de Catalunya (1762), etc, tots ells editats a Cervera.
Dades dels Països Catalans 