(Callosa d’En Sarrià, Marina Baixa, 1761 – 1828)
Poeta en castellà. Franciscà, fou custodi i bibliotecari major del convent de Sant Francesc de València (1815).
Publicà diversos himnes i poemes -alguns a la premsa-, i escrits de tema religiós.
(comtat de Limerick, Irlanda, 7 setembre 1672 – 20 setembre 1761)
Militar i governador de Menorca (1748). A l’inici de la Guerra dels Set Anys hagué de retre’s arran del fracàs de l’almirall Byng, que l’havia de socórrer, i quan els francesos ja havien ocupat les defenses exteriors del castell de Sant Felip (1756). Sotmés a consell de guerra fou absolt.
Com a governador deixà un bon record entre els menorquins.
(Barcelona, 19 desembre 1761 – 22 juny 1821)
Religiós mercenari. Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Sobresortí com a orador sagrat.
El 1809 fou editat el seu sermó pronunciat a Berga a l’ocasió de les exèquies dels qui havien estat executats pels francesos a Barcelona.
(Palma de Mallorca, 2 octubre 1761 – Cartaxo, Extremadura, Portugal, 23 gener 1811)
Militar. Fill de Pere Caro-Maça de Liçana i Fontes i germà de Joan. Tercer marquès de la Romana. Inicià la seva carrera en la marina (1775) i ascendí a alferes de fragata el 1779.
Lluità a la Guerra Gran (1793-95) on serví en l’exèrcit de terra i assolí el grau de tinent general, després d’haver-se distingit a la Garrotxa i a la Cerdanya. Residí alguns anys a Alacant, dedicat a l’arqueologia i el 1800 fou nomenat interinament capità general de Catalunya.
El 1807 rebé el comandament d’un cos expedicionari de 15.000 homes enviat al nord d’Europa en ajut de Napoleó. En produir-se el destronament de Ferran VII es trobava amb aquestes tropes a Dinamarca, on li fou exigida la submissió a Josep Bonaparte com a nou monarca espanyol, però, en connivència amb els anglesos, aconseguí embarcar 10.000 homes a l’illa de Langeland i arribar a la Corunya (1808) després de diverses peripècies.
Deixà una important biblioteca.
(Catalunya, 1698 – París, França, 8 setembre 1761)
Enginyer militar. Estudià a l’estat francès sota la protecció de Cayot de Blanzy, cap d’enginyers a Montreuil.
Ajudà els astrònoms La-Hire i Cassiri en la mesura del meridià terrestre i fou professor d’artilleria a l’Escola de la Fère.
Participà en la guerra de Successió d’Àustria i fou inspector de l’arsenal de París (1858). Féu importants estudis sobre mecànica aplicada a construccions hidràuliques.
D’entre les seves obres cal esmentar Science des ingénieurs (1729), Bombardier français, ou l’art de jeter les bombes avec précision (1731) i Architectura hydraulique (1737-53), obra en quatre volums on tracta de la mecànica aplicada a les màquines i estudia la construcció de rescloses, dics, etc.
(Vic, Osona, 1693 – Berga, Berguedà, 1761)
Escultor i arquitecte. Fill de Pau Costa. Fou el primer artista català que ingressà a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1754).
El 1730 projectà l’acabament del frontis de la catedral de Girona, i, més endavant, la façana de l’església de Sant Agustí de Barcelona, obres que no foren acabades.
Entre els molts retaules que realitzà cal remarcar el major de l’església de Jonqueres, de Barcelona (1721), amb el qual s’introduí a Catalunya un tipus de retaule d’estructura arquitectònica que fou molt repetit.
Si bé arquitectònicament té tendències classicistes -que acusen la influència dels artistes vinguts a Barcelona durant el regnat de l’arxiduc Carles-, les seves escultures són encara barroques.
Entre elles es destaca la Caritat de la façana de l’església de l’Hospital de la Santa Creu, de Barcelona.
(Barcelona, 1683 – 1761)
Baró de Maldà i Maldanell. Fou filipista com el seu pare, Rafael de Cortada i de Cabanyes, el qual succeí en els títols.
Felip V de Borbó el nomenà capità del regiment del Rosselló; el 1717 fou nomenat algutzir major de Catalunya.
Havia estat membre de l’Acadèmia Desconfiada, a la qual presentà una composició poètica (1703).
Fou avi de Rafael d’Amat i de Cortada, cinquè baró de Maldà i Maldanell.
El seu germà fou Jaume de Cortada i de Bru (Barcelona, 1685 – Tarragona, 1762) Eclesiàstic. Fou canonge del capítol barceloní i bisbe de Zamora. El 1753 ocupà l’arquebisbat de Tarragona. Impulsà les primeres obres de la capella de Santa Tecla de la seu. És autor de diversos escrits.
Temple principal del bisbat de Lleida que té com a titular Santa Maria. La llarga dominació musulmana (714-1149) féu perdre tota traça de la primitiva catedral. El 1149, tot just conquerida la ciutat, el bisbe Guillem Pere de Ravidats consagrà com a catedral la mesquita dita de Santa Maria l’Antiga, prop de la Suda, que li havia estat donada per Ramon Berenguer IV de Barcelona amb la resta de les mesquites de la ciutat i llurs pertinences; en resta la façana i part del seu àmbit a l’ala nord dels actuals claustres de la Seu Vella.
El bisbe Gombau de Camporrells, el 1193, decidí de fer construir una nova catedral, la Seu Vella, que inicià el mestre solsonès Pere Sacoma el 1203, al costat de Santa Maria l’Antiga. En morir Sacoma (1220) ja s’havia enllestit la part dels absis i el creuer; les obres continuaren sota la direcció de Berenguer Sacoma (1222) i altres mestres, fins que el 1250 se’n féu càrrec Berenguer de Prenafeta, que l’enllestí el 1278 amb uns altres aires, com palesa el gran cimbori. Fou consagrada pel bisbe Guillem de Montcada el mateix 1278.
La planta és basilical, de tres naus, amb un ampli creuer i cinc absis a llevant. Obra bàsicament romànica -peça mestra de l’anomenat romànic lleidatà-, conté nombroses solucions de l’època gòtica, com el joc de columnes adossades als pilars per a sostenir les voltes de creueria amb les ogives unides en una clau de volta. Els arcs són apuntats, i el cimbori, a la unió del creuer i de la nau, té tots els elements tradicionals del romànic, però l’altura, la planta octagonal i els finestrals dels llanternons són gòtics; en contraposició amb els edificis romànics, és molt il·luminada per finestrals i ulls de bou.
La part escultòrica, limitada a les portalades de l’Anunciació i dels Fillols, al portal major i als nombrosos capitells interiors i permòdols, té unitat estilística i alhora una gran varietat temàtica; mostra una gran dependència de l’escultura tolosana de la segona meitat del segle XII. El claustre, a ponent de la catedral, fou iniciat per Berenguer de Prenafeta (1278-86), s’interrompé fins el 1334 i fou continuat pels mestres Jaume Castells, Guillem Seguer i Guillem Solivella, que el completà amb la gran portalada gòtica dels Apòstols (fi del segle XIV), al centre del mur de ponent; és rectangular, de grans proporcions, amb naus de cinc trams, galeries cobertes amb volta d’ogiva i grans finestrals amb fins calats de pedra que s’obren al pati central i també a l’altra banda de la galeria de migjorn, magnífic mirador de la ciutat i la comarca.
El campanar, a l’angle sud-oest del claustre, és obra de Jaume Cascalls (1364) i Guillem Solivella (1410), i fou completat pel mestre Carlí (1416). La sala capitular, el refectori i les capelles, amb restes de pintura i portalades plateresques, així com sarcòfags de bisbes i nobles, completen el conjunt monumental, dissortadament malmès a partir de l’ocupació de la ciutat per Felip V de Borbó (1707), el qual convertí la catedral en caserna i fortalesa; tingué aquesta funció de caserna fins el 1949, malgrat que el 1918 havia estat declarada monument nacional i que el 1926 s’havia decretat la seva conservació i restauració. Aquesta, iniciada el mateix 1949 sota la direcció d’Alexandre Ferrant, es troba molt avançada.
El 1761 hom inicià la construcció de la nova catedral de la ciutat, planejada per Pedro Martín Cermeño i dirigida per Francesc Sabatini i d’altres; fou consagrada el 1781 i acabada el 1790. És un edifici neoclàssic de tres naus d’igual altura, separades per pilars estriats i amb capitells corintis, amb voltes hemisfèriques, quatre capelles per banda i set al deambulatori; l’atri, de tres arcades, és entre dos campanars de baixa altura amb els murs ornats de pilastres adossades. El 1936 fou destruït el valuós cor central, així com retaules i altres peces. Degudament restaurada, continua essent la catedral de Lleida.
A la catedral restaurada (1149) passà a residir la canònica catedralícia de Roda. L’ordenació definitiva fou feta el 1168, segons la qual la canònica havia de tenir la regla augustiniana, sota un prior, amb un nombre no superior a 25 membres durant els deu anys següents. El bisbe Berenguer d’Erill fixà, el 1232, el mateix nombre, però disposà que es podien posseir béns propis. Malgrat tot, continuà havent-hi una certa vida comunitària.
La canònica de Roda continuava subsistint, d’altra banda, i les dues comunitats juntes tenien el dret d’elegir els bisbes. Aviat la canònica es doblà, amb una segona comunitat, també molt forta, de preveres beneficiats. Canonges i beneficiats acumularen, al llarg del temps, un gran patrimoni, que reeixiren a conservar, malgrat les lleis desamortitzadores del segle XIX. El 1851 el nombre de canonges fou fixat en 16, en virtut del concordat. L’abundància de riqueses, sobretot territorials, de canonges i beneficiats de Lleida ha estat darrerament causa de polèmica, per tal com contradiu les orientacions del concili II del Vaticà.
Dades dels Països Catalans 