Arxiu d'etiquetes: 1582

Viciana, Rafael Martí de

6 Respostes

(Borriana, Plana Baixa, 24 octubre 1502 – 21 maig 1582)

Historiador. Nét de Martí de Viciana. Doctorat en drets a València, fou notari de la cort del batlle i justícia de Borriana.

Escriví en català, però publicà en castellà una Crónica de la… ciudad de Valencia y su reino, en quatre parts o llibres, en la qual treballà més de 48 anys en la recerca de documents, sovint de primera mà: de la Primera parte no es conserva cap exemplar. El Libro segundo, nobiliari valencià, i el Libro tercero, descripció topogràfica de les poblacions del regne, foren editats el 1564 i reeditats en 1881-82. El Libro quarto, el dedicà a la relació -com a testimoni presencial dels fets, prou imparcial, malgrat el seu caràcter oficial- de la revolta de les Germanies de València, en la qual morí el seu pare; fou publicat el 1566 a Barcelona. L’obra, escrita amb un concepte moralista de la història, fou molt combatuda, i bona part dels exemplars foren destruïts.

És autor, també, d’unes Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana (1574), editat igualment en versió castellana, on pretén, tanmateix, de defensar, amb arguments pseudo-científics la major puresa de la valenciana enfront de la castellana.

Rubiales, Pedro de

Deixa un comentari

(Alburquerque, Extremadura, 1511 – Roma, Itàlia, 1582)

Pintor. També anomenat Francisco Roviale. Documentat a València el 1540 amb el nom de Pedro en el contracte del Retaule de santa Úrsula (Museu de Belles Arts de València).

Anys abans (el 1527) un tal Francisco Roviales treballà a Nàpols en el taller de Polidoro de Caravaggio, i rebé el nom de Polidorino. Col·laborador de Vasari cap al 1545, a la Sala de la Cancelleria, és seva la Conversió de sant Pau de l’església del Santo Spirito de Roma.

Bé que hi ha poques semblances entre el retaule de València i aquestes obres italianes, hom creu que són del mateix pintor.

Esteve i Puig, Pere

1 Resposta

(Dénia, Marina Alta, 19 octubre 1582 – València, 3 novembre 1658)

Predicador. Franciscà observant, comissari de la Santa Casa de Jerusalem (1614) i predicador apostòlic.

Predicà en català durant més de quaranta anys per les places i carrers de València a un públic popular; els seus sermons eren acomodats a la llengua dialectal, amb molts castellanismes i nombroses notes còmiques.

Partidari de Felip IV, participà directament en la lluita durant la guerra dels Segadors, sobre la qual escriví diferents composicions en vers (La guerra de Catalunya, Carta als miquelets). És autor també de goigs i d’una Història del Sant Sepulcre, en general de molt poca qualitat.

Cros, Jeroni

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1582 – 1639)

Matemàtic i cirurgià.

Deixà inèdites unes Memòries sobre fets rellevants o curiosos que s’esdevenien a la seva contrada.

Comes, Joan Baptista

3 Respostes

(València, 1582 ? – 5 gener 1643)

Compositor. Deixeble de Ginés i Pérez i d’Ambrosi Coronat de Cotes. Actuà com a mestre de capella de les seus de Lleida i de València i fou tinent de mestre de capella de la capella reial de Madrid (1618-28).

De retorn a València estigué al col·legi del Corpus Christi i a la seu valenciana a partir de 1632.

La seva producció, exemple de la música barroca catalana, comprèn més de dues-centes obres, de les quals destaquen Lletanies al Santíssim Sacrament, Christus factus i O magnum mysterium.

Cardona-Fernández de Córdoba i Fernández de Córdoba, Lluís de

2 Respostes

(Baena, Andalusia, 1582 – Madrid, 1642)

Duc de Sessa i de Somma, baró de Bellpuig, comanador de Sant Jaume.

Es mantingué fidel a Felip IV durant la Guerra dels Segadors (1640).

Fou germà seu Gonçal de Cardona-Fernández de Córdoba i Fernández de Córdoba (Cabra, Andalusia, 1585 – Montalbà, Aragó, 1635)  Primer príncep de Maratea.

Duran, Pau

2 Respostes

(Esparreguera, Baix Llobregat, 31 desembre 1582 – Arenys de Lledó, Matarranya, 18 febrer 1651)

Eclesiàstic. Féu estudis eclesiàstics i jurídics a Salamanca, i fou vicari general del bisbat de Mallorca i ardiaca de la seu de Barcelona.

Home ambiciós i fidel a Felip IV, fou nomenat bisbe d’Urgell (1634), on secundà la política reial a Catalunya.

La tradicional independència dels canonges i les exaccions tributàries del nou bisbe provocaren constants dissensions contra ell, dirigides pel canonge Pau Claris, amb el suport del jurista Joan Pere Fontanella.

Proposat canceller de l’Audiència (1640), no pogué ocupar el càrrec per l’oposició a la seva actitud reialista.

En esclatar la guerra dels Segadors (1640) fugí a l’Aragó. Nomenat arquebisbe de Tarragona (1641), però la situació bèl·lica no li permeté de prendre’n possessió.

Domènech, Carles

Deixa un comentari

(Barbens, Pla d’Urgell, segle XVI – Lleida, 21 octubre 1582)

Prelat. Fou abat de Vilabertran i el 1580 fou consagrat bisbe de Lleida, després d’un temps de seu vacant que seguí a la mort del seu antecessor Miquel Tomàs.

La seva governació fou curta, i fou succeït a la seu per fra Benet de Tocco.

Alberch i Vila, Pere

2 Respostes

(Vic, Osona, 1517 – Barcelona, 16 novembre 1582)

Organista i eclesiàstic. Fou canonge i mestre de capella de la seu de Barcelona. Hi afinà l’orgue, que aleshores fou tingut en excepcional. Fou un instrumentista extraordinari, que gaudí de gran fama.

Es distingí també pel seu fervor pedagògic, ja que ensenyava sense voler percebre honoraris dels seus deixebles.

Fou composicions de mèrit. És autor d’una col·lecció de Tientos, avui perduda. Només dos d’ells han arribat fins a nosaltres. Compongué també dos llibres de madrigals (Odarum diversis linguis decantarum) i dues ensaladas (El bon jorn i La lucha), editades en la col·lecció de Las Ensaladas (1581) publicades per Mateu Fletxa el Jove.

Fou nebot seu i deixeble Lluís Ferran Vila.

Garcia i Torres, Francesc Vicent

14 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 1582 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 2 setembre 1623)

“el Rector de Vallfogona”  Escriptor. Estudià a l’Estudi General de Lleida i començà, més tard, la carrera eclesiàstica; fou ordenat l’any 1606.

Predicà el 1621 a la catedral de Girona un sermó amb motiu de les exèquies de Felip III, i l’any següent es pot datar el viatge que féu a Madrid on, a la cort, va posar-se en contacte amb els escriptors castellans del seu temps.

Personatge envoltat de llegenda (com la seva mort per emmetzinament), li han estat atribuïdes obres apòcrifes que han creat dubtes.

Francesc Vicenç Garcia i Torres

Les seves poesies restaren disperses i no s’imprimiren fins l’any 1703, quan l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona publicà el llibre La armonia del Parnàs, més numerosa en les poesies vàries de l’Atlant del cel poètic, lo Doctor Vicent Garcia.

Conreà els gèneres poètics propis dels escriptors castellans del segle XVII, va escriure sonets i dècimes, i va introduir el romanç castellà a la literatura catalana. Utilitzà els temes mitològics, als quals donà un sentit irònic, adoptant davant els tòpics literaris una actitud burlesca. La seva obra poètica es basa en l’actitud de versificar en un estil elegant i retòric, pròpiament barroc, a l’estil dels escriptors castellans.

Sobresurten en la seva obra les poesies Desengany del món, A l’expressiva senzillesa de la llengua catalana i les letrillas a l’estil de Góngora. És també autor de La comèdia de Santa Bàrbara, escrita amb un cert barroquisme pròpies de les comèdies al·legòriques de l’escena castellana i estrenada el 1617.

Popularment la seva llegenda, més que la seva obra, ha perdurat fins avui.