(València ?, 1520 – segle XVI)
Poeta en castellà i cavaller.
Publicà un extens poema cavalleresc, El verdadero suceso de la famosa batalla de Roncesvalles con la muerte de los doze pares de Francia (València 1555), i una traducció castellana, en vers, de l’Orlando innamorato, de Boiardo (València 1555), que dedicà a Pere Lluís Galceran de Borja.
Un sonet seu figura al final de Las obras… así temporales como espirituales, de Joan Ferrandis d’Herédia (1562), escrit el 1543, en morir aquest poeta.
(València, 29 juny 1520 – 23 desembre 1583)
Pintor, escriptor místic i sant. Pertanyé a l’orde franciscà observant (1537), exercí diversos càrrecs en convents del Regne de València (1538-82) i del Principat (1582-83).
Com a pintor, possiblement fou deixeble de Joan de Joanes. Conreà un estil impregnat d’art rafaelista, però exempt de vigor, malgrat el seu domini del dibuix. És autor d’una Mare de Déu de la Llet (Museu de Belles Arts de València), Sant Francesc, Santa Clara i Sant Bernadí (descalzas Reales, Madrid) i d’uns frescos del convent de Jesús a València.
Excel·lí en la il·luminació de llibres de cor (Diürn, de Lluís Bertran). Conreà també, en llatí i en castellà, la poesia, la música i l’aritmètica, i ha deixat diverses cartes d’orientació espiritual.
Fou beatificat el 1786 per Pius VI. Festa: 14 de desembre.
(País Valencià, segle XVI – )
Títol senyorial, concedit el 1520 a Bernardino de Cárdenas y Pacheco, després segon duc de Maqueda. el seu nét Bernardino de Cárdenas y de Portugal, en fou el tercer màrques.
Passà als Hurtado de Mendoza, marquesos de Cañete, als Lancester, ducs d’Aveiro, als Ponce de León, ducs d’Arcos, i als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira.
(Felanitx, Mallorca, segle XV – Palma de Mallorca, vers 1520)
Teòleg i metge. Nebot de Bartomeu Caldentey. Fou ordenat sacerdot després del 1462, i es dedicà a la predicació, on excel·lí. Fou canonge de la seu de Mallorca. Durant algun temps dirigí espiritualment Isabel Sifre.
Publicà Hugoni Senensis expositio in libros Tegni Galeni cum questionibus (Pavia, 1496).
(Gandia, Safor, 1520 – Saragossa, Aragó, 1560)
Poetessa (dita la Santa Duquessa). Comtessa de Ribagorça (1547) i duquesa de Vilafermosa (1558) pel seu matrimoni (1541) amb Martí d’Aragó i de Gurrea.
Escriví dues Oraciones i una Paráfrasis del Cántico del Magníficat.
Eren fills d’Hug Benet de Foixà i de Sacirera.
Beatriu de Foixà i de Sarroca (Catalunya, segle XV – segle XVI) Senyora de Romanyà i d’Albons. Heretà Albons dels seu oncle Arnau de Foixà i de Boixadors.
Pere de Foixà i de Sarroca (Catalunya, segle XV – abans 1520) Senyor de Romanyà. Tingué tres fills naturals, un dels quals fou:
Pere de Foixà (Catalunya, segle XV – segle XVI) Procurador de la seva tia Beatriu de Foixà i de Sarroca. Arrendà les possessions de Romanyà i Albons a Pere Francesc de Sagarriga (1522). El seu nebot Arnau de Foixà i de Boixadors (Catalunya, segle XVI), heretà la senyoria d’Albons.
(Lleida, segle XV – València, 1520)
Eclesiàstic. Religiós agustí. Fundà diversos monestirs a València, les Illes Balears i Sardenya.
(Rosselló, 1430 – 1520)
Senyor de Catllà i castellà de Llívia. Durant l’ocupació dels comtats de Rosselló i Cerdanya (1463-95) per Lluís XI, promogué la revolta dels nobles de la regió (1472).
Trencat el pacte de neutralització (1473-75) dels comtats entre Lluís XI i Joan II de Catalunya, dirigí un atac contra Puigcerdà i sofrí dos setges al castell de Llívia (1476 i 1478). Conquerida la plaça pels francesos i volada la fortalesa (1479), fugí i continuà la lluita.
L’any 1495 els comtats foren reincorporats a la corona de Catalunya-Aragó.
(Castella, 1450 – Catalunya, 1520)
Germanastra de la reina Joana Enríquez, muller aquesta de Joan II el Sense Fe.
El 1467 fou convingut el seu casament amb Joan Ramon Folc de Cardona, conestable d’Aragó i hereu de Joan Ramon Folc III. El matrimoni se celebrà el 27 de març de 1467; els casà Pero de Urrea, arquebisbe de Tarragona, i fou dotada pels reis amb 15.000 florins i les viles d’Elx i de Crevillent.
El 1486 el seu marit heretà els comtats de Cardona i el 1491 rebé els títols de duc de Cardona i marquès de Pallars.
Fill seu fou Ferran I de Cardona.
(diòcesi de Llemotges, França, 1520 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1591)
Compositor. Fou mestre de capella de la catedral d’Urgell del 1539 al 1589 i actuà amb el mateix càrrec a Santa Maria del Mar, de Barcelona (1577-78).
És autor de la col·lecció De los madrigales del muy Reverendo Joan Brudieu Maestro de capilla de la Sancta Yglesia de la Seo de Urgel, a cuatro bozes… (1585), dedicada al duc de Savoia amb motiu del seu casament amb Caterina d’Àustria, conté quinze madrigals a quatre veus i uns Goigs de Nostra Dona, de tres a sis veus (1585). Quatre d’aquests madrigals tenen text català i dos són escrits sobre poemes d’Ausiàs Marc.
També se n’ha conservat una missa de difunts a quatre veus, que és l’única obra catalana d’aquest gènere del segle XVI d’autor conegut.
La seva escriptura contrapuntística expressa una forta emotivitat. La seva llibertat d’estil el vinculen més als músics renaixentistes francesos que no pas a l’escola romana.
Dades dels Països Catalans 