(País Valencià, segle XV – )
Jurisdicció senyorial, vinculada el 1466, prèvia facultat reial, pel cavaller valencià Joan de Vallterra. Comprenia, a més de Torres Torres, Alfara de la Baronia i Algímia d’Alfara.
Passà als Montsoriu i als Castellví, marquesos de Làcon.
Eren fills de Jaume Guillem Escrivà i de Pròixida i de Blanca de Copons.
Pere Guillem Escrivà i de Copons (País Valencià, segle XIV – 1425) Fou senyor de l’Alcudiola de Canals, el qual, a la seva mort sense successió, passà al seu germà Jaume Guillem.
Jaume Guillem Escrivà i de Copons (País Valencià, segle XIV – 1429) Heretà del seu germà Pere Guillem (1425) la senyoria de l’Alcudiola de Canals, per haver mort sense successió. El seu fill i successor fou:
Eduard Guillem Escrivà i de Copons (País Valencià, segle XV – 1460/66) Senyor de l’Alcudiola. Fou el pare d’Eduard Guillem Escrivà i de Cervato (País Valencià, segle XV) Senyor de l’Alcudiola.
Anton de Cardona (Sicília ?, s XV) Noble. Era fill d’Alfons de Cardona i de Caterina de Peralta. Heretà del seu pare el títol de comte de Reggio i la baronia de Chiusa, títols que corresponien a la seva línia de la branca siciliana dels Cardona.
Anton de Cardona (Catalunya, segle XV – 1466) Prelat. Era fill del comte Joan Ramon Folc I de Cardona i de Joana de Villena. Fou bisbe d’Elna. Es pronuncià a favor del rei durant la guerra contra Joan II, seguint la tònica reialista de la seva branca familiar. El 1462 fou declarat enemic de la terra. Les forces de la Generalitat el cregueren mort al combat del castell de Vellosell, però s’equivocaren. En tot cas, morí durant la guerra.
Anton de Cardona (Catalunya, segle XV – segle XVI) Noble. Es distingí al setge de Gaeta de 1504, en què aquella plaça fou presa per les forces de Ferran II de Catalunya. Segons Feliu de la Penya, aquest personatge fou nomenat marquès de la Padula, per bé que aquest títol sembla haver estat, ja de temps, vinculat als Cardona de Sicília. El 1505 protestà, arran de la pau de Nàpols, per la restitució de béns als nobles napolitans afrancesats.
Anton de Cardona (Catalunya, segle XVI) Noble. Era duc de Somma i comte de Palamós. També fou duc de Sessa. Pertanyia a la branca dels Cardona de Bellpuig. Tenia un gran casal al carrer Ample de Barcelona. El 1581 s’hi estatjà l’emperadriu Maria, germana de Felip II, i acostumava a viure-hi el virrei del Principat.
Anton de Cardona (Sicília, segle XVI) Noble. Era fill de Pere de Cardona i de Villena, de la línia principal dels Cardona de Sicília. A la mort del seu pare (vers 1450), el succeí com a comte de Golisano i marquès de la Padula. Per les petites possessions catalanes del seu patrimoni passà alguns anys a Catalunya, i fins prengué les armes a favor del rei en la guerra contra Joan II. Estigué present a la capitulació de Barcelona (1472). El 1475 fou nomenat canceller de Sicília.
Anton de Cardona (Itàlia ?, segle XVI – Hongria ?, segle XVI) Noble. El 1531 destacà a les guerres d’Hongria.
(Catalunya, 1466 – 1479)
Crònica anònima catalana, conservada fragmentàriament, que historia la revolta de Jaume II d’Urgell contra Ferran d’Antequera el 1413, començant poc abans de l’inici d’aquesta i acabant amb la mort del comte i la dels seus suposats assassins i amb notícies sobre els descendents d’aquell fins al 1466. Després fa una apassionada defensa dels drets del revoltat.
És anomenada també, potser amb més raó, Escriptura privada, i sembla escrita entre el 1466 i el 1479, i, més concretament, durant la guerra contra Joan II.
Giménez Soler l’ha considerada una falsificació, i l’atribuí a Monfar i Sorts. L’autor sembla un burgès o un jurista resident a Lleida i a Barcelona.
(Urgell, 1405 – Cervera, Segarra, 1 desembre 1466)
Eclesiàstic, cardenal (1461) i conseller. Bisbe de Vic (1445-59), de Girona (1459-62) i d’Urgell (1462-66), i president de la Generalitat (1443-46). Fill de Joan Ramon Folc I de Cardona i de Joana de Gandia.
Fou referendari papal, administrador de l’abadia de Solsona (1441-66) i canonge i ardiaca de Barcelona. Predicà a Barcelona en la canonització de Vicent Ferrer (1456) i en les exèquies d’Alfons IV de Catalunya (1458).
El 1459 fou un dels ambaixadors de Joan II el Sense Fe prop del rei de França per tal d’evitar que aquest ajudés Carles de Viana. Partidari del rei durant la guerra civil, sembla que la seva actitud influí en la del seu nebot Joan Ramon Folc III, llavors comte de Prades.
El 1513 les seves despulles, amb les dels seus nebots, els vescomtes Joan Ramon Folc III i Joan Ramon Folc IV, foren sepultades al monestir de Cardona.
(Catalunya, vers 1400 – 1466)
(o Bernat Joan de Cabrera) Vescomte de Cabrera i de Bas i comte de Mòdica. Militar. Casat amb Violant de Prades.
Intervingué en la campanya d’Alfons IV el Magnànim d’Itàlia (1437-38) i presidí el braç militar en el Parlament de Barcelona en 1438-39. El 1450 fou un dels dirigents de les classes propietàries que s’oposà a la corona en la qüestió agrària.
Membre del Consell del Principat, fou elegit generalíssim de l’exèrcit creat per alliberar el príncep de Viana, presoner a Lleida.
En esclatar la guerra civil passà al bàndol reialista i fou conestable de Joan II el Sense Fe.
Fou el pare de Isabel de Cabrera (Catalunya, segle XV) Fou la segona muller de Joan Ramon Folc III de Cardona, comte de Prades i de Cardona. Entre 1466 i 1471, el seu marit ocupà les rendes del patrimoni dels Cabrera, per rescabalar-se del dot incobrat d’Isabel.
(Catalunya, segle XV – Santes Creus, Alt Camp, 1466)
Abat de Santes Creus (1457-66). Calixt III li encomanà delicades missions pontifícies.
Enriquí el monestir amb nombrosos privilegis obtinguts principalment de Roma, però també del rei Joan II el Sense Fe.
Li ha estat atribuïda una adhesió a Carles de Viana que la veritat històrica no confirma.
Dades dels Països Catalans 