Arxiu d'etiquetes: 1450

Yáñez de la Almedina, Fernando

Deixa un comentari

(Almedina, Castella, vers 1450 – ?, vers 1540)

Pintor. De probable ascendència morisca, de jove conegué Fernando de Llanos, potser mestre seu. És versemblant que tots dos s’establissin aviat a València i connectessin amb algun taller relacionat estèticament amb el de Paolo di San Leocadio, o fins i tot hi col·laboressin.

Vers el 1500 s’ha relacionat la seva presència a Itàlia amb el Ferrante Spagnuolo esmentat el 1505 com a col·laborador de Leonardo da Vinci en la decoració del Palazzo Vecchio de Florència, malgrat que la crítica sembla més inclinada a identificar-lo amb Llanos, amb el qual hom sap del cert que, el 1507, realitzà el retaule dels Sants metges de la seu de València (se’n conserva només el banc amb una Pietat) i les portes del retaule major a la mateixa seu. De les dotze taules que el formen, cal atribuir-li amb molta probabilitat l’Adoració dels pastors, el Trànsit de Maria, l’Abraçada davant la Porta Daurada, la Presentació de la Mare de Déu i la Visitació.

Fins el 1513, que és provada la seva estada a València, executà obres com Sant Dimes crucificat amb un orant (que hi havia a la catedral), encara amb Llanos, i, absent ja aquest, la Santa Caterina (Madrid, El Prado), Sant Damià (Madrid, El Prado), la Resurrecció (Museu de Belles Arts de València), el petit conjunt de taules conservat a la parròquia de Sant Nicolau de València, la sèrie de la col·lecció Montesinos de València i la Mare de Déu amb el Nen (col·lecció Brauner, València) i El Salvador amb sant Pere i sant Pau (Dortmund, col·lecció Cremer).

El 1515, pintor i ciutadà de València, era a Barcelona per dictaminar sobre un retaule del Pi fet per Joan de Borgonya. El seu rastre es perd fins el 1534, que començà a treballar a la seu de Conca. D’aquesta època tardana són possiblement el Judici Final de Xàtiva (destruït) i el de Palma (col·lecció March) i la Visita de Jesús ressuscitat amb Maria als pares dels llimbs (Madrid, col·lecció Adanero). Ch.R. Post situa en època anterior (1523) la Sagrada Família de la col·lecció Grether de Buenos Aires.

La influència que ell tingué en terres valencianes, Conca i Múrcia fou decisiva, i a ell és deguda la introducció del Renaixement ple a la península Ibèrica.

Vilaragut, Violant de

1 Resposta

(País Valencià, segle XV – vers 1450)

Dama. Era filla natural de Nicolau de Vilaragut i de Boïl i de Teresa Álvarez d’Haro, dama castellana. Es casà amb Galvany de Villena. La seva mare li deixà per heretatge l’usdefruit dels seus béns. La propietat d’aquests era per a Joan Jeroni de Vilaragut i de Prades, fill del seu germà Joan i de l’ex-reina Margarida de Prades.

Forans, revolta dels -1450/53-

3 Respostes

(Mallorca, 1450 – 1453)

Revolta que tingué lloc per part dels forans contra els estaments privilegiats de la ciutat de Palma de Mallorca, acusats de mal govern, de dilapidació dels diners públics, de repartiment desfavorable dels impostos, de recàrrecs amb motiu de l’amortització del deute públic, etc.

La revolta fou dirigida per Simó Ballester, Jaume Nicolau, Esteve Font i Bartomeu Morer, i tingué repercussions a Menorca. Sorgí, sembla, sense cap pla previ, com a manifestació contra els abusos del poder i per la desesperació produïda per la pobresa.

L’èxit inicial els féu assetjar la capital (26 juliol-1 agost 1450), però a la fi foren rebutjats; el rei, que afavoria els ciutadans, exigí dels forans el pagament dels censos endarrerits i els condemnà a indemnitzar els ciutadans i els recatxats (forans que no s’adheriren a la revolta) per tots els danys fets a llurs béns. A més, el governador de l’illa, Berenguer V d’Oms, féu pagar als rebels 2.000 lliures l’any com a senyal de servitud perpètua (8 abril 1451) i executà dos dels dirigents.

Poc després, tanmateix, els forans es tornaren a revoltar, arribaren davant ciutat i venceren l’exèrcit del governador, manat per Jaume Cadell (a Muro, el 30 abril 1451). Aprofitaren la victòria per assetjar un altre cop la capital (del 5 maig al 3 juny), on tenien l’ajuda d’un grup de menestrals.

Això i el fracàs de les negociacions feren que el rei Alfons IV el Magnànim, decidit a acabar el conflicte, enviés a l’illa un exèrcit de mercenaris italians (saccomanni), que hi desembarcaren per l’agost de 1452, sota les ordres del virrei de Sardenya, Francesc d’Erill i de Centelles. Aquest vencé els forans a Inca (31 agost), i tot seguit inicià una forta repressió, que culminà amb l’execució dels capitosts Pere Font i Pere Mascaró (1453).

L’obra es completà amb els decrets reials del maig de 1454, pels quals els forans eren condemnats a pagar tots llurs deutes i la meitat del sou de l’exèrcit, a indemnitzar ciutadans i recatxats, a no protestar del saqueig de llurs béns fet pels italians i a pagar una multa de 150.000 lliures.

Aquestes mesures aguditzaren el procés de decadència de les viles i el despoblament del camp i afavoriren la compra per part dels ciutadans d’una gran part de les propietats de l’illa.

El cap principal de la revolta no fou agafat fins al cap d’un quant temps, i fou executat pel gener de 1457.

Fira, Genís

Deixa un comentari

(València, vers 1450 – 1514)

Poeta. Autor d’un Resposta poètica a Narcís Vinyoles en Les trobes en llaors de la Verge Maria (València, 1474).

Familiar d’Alexandre VI, serví com a secretari Joan de Borja i Cattanei, segon duc de Gandia, quan anà a Barcelona, per casar-s’hi amb María Enríquez y de Luna, i a València i a Gandia, per prendre-hi possessió dels seus estats (1494-96).

Fou canonge de València i de Cartagena i beneficiat de Saragossa i d’Oriola.

Castre-Pinós de So i Carròs -germans-

2 Respostes

Eren fills de Guillem Ramon de Castre-Pinós i de So.

Francesc de Castre-Pinós de So i Carròs  (Ribagorça, 1450 – 1497)  La seva muller, Aldonça Roig, fou amistançada del príncep de Girona (després rei Ferran II el Catòlic). Llur rebesnét fou Gaspar Galceran de Castre-Pinós de So i d’Aragó.

Pere Galceran de Castre-Pinós de So i Carròs  (Ribagorça, vers 1455 – 1530)  Fou el successor del seu pare. En la sentència reial del 1493 aconseguí que li fossin adjudicats els vescomtats d’Illa i de Canet. El 1490 combaté contra Pere de Planella, i posteriorment serví Ferran II el Catòlic a Nàpols com a capità d’armes. El rei el recompensà amb la terra de Velluti (Basilicata) el 1505 i amb l’acaidia de Cosenza. Morí sense fills.

Cardona i de Villena, Pere de

9 Respostes

(Sicília, Itàlia, vers 1410 – vers 1450)

Senyor de Maldà, Maldanell i Oliana a Catalunya, i comte de Collessano i primer marquès de Padula a Nàpols. Fill gran d’Antoni de Cardona i de Luna, virrei de Sicília.

Serví Alfons IV de Catalunya a Itàlia i compartí amb ell la captivitat després de la desfeta de Ponça (1435). El 1439 heretà del seu pare les baronies catalanes. Les vengué als Albert el 1450.

Fou camarlenc i conseller d’Alfons IV, el qual, el 1444, li donà el comtat de Collessano, la baronia de Caronia i les senyories de Gal·lípoli i Due Petralie -feus confiscats a Antoni de Centelles i de Ventimiglia– i el feu mestre justicier del regne de Sicília. El mateix any havia adquirit ja la baronia de Naso.

Tanmateix, mai no perdé el contacte amb Catalunya, on prengué part activa a les corts del 1440 i del 1446.

El succeí el seu fill Artau de Cardona i de Ventimiglia.

Garret, Benet

1 Resposta

(Barcelona, vers 1450 – Nàpols, Itàlia, 1514)

Humanista i poeta en llengua italiana. Conegut amb el nom d’Il Cariteo.

Vers el 1468 anà a la cort de Nàpols i fou acollit a l’Accademia Pontaniana. El 1486 fou nomenat conservador del segell reial, i després (1495) fou secretari de Ferran II de Nàpols.

Mort el rei i caigut el regne a mans franceses, se n’anà a Roma. Tornà quan Gonzalo de Córdoba el féu governador de Nola.

Escriví versos amorosos i polítics: Endimione (1506), d’un gran rigor formal i reeixida manifestació de la poètica petrarquista. Alhora hi evocà les lluites polítiques i els records de la seva Barcelona nadiua.

Fernández de Heredia, Gonzalo

Deixa un comentari

(Móra de Rubiols, Aragó, 1450 – Valls, Alt Camp, 21 novembre 1511)

Eclesiàstic. Bisbe de Barcelona (1478-90) i arquebisbe de Tarragona (1490-1511).

Estigué vinculat al servei de Joan II el Sense Fe i de Ferran II de Catalunya com a ambaixador seu a Roma i accidentalment en altres estats italians fins al 1500, que entrà a la seva arxidiòcesi.

Fou capità de la guàrdia del palau durant el conclave que elegí Alexandre VI (1492). Aquest el nomenà posteriorment governador de Roma.

Fou desmembrada l’extensió de la seva província eclesiàstica amb l’erecció de l’arquebisbat de València (1492), al qual s’incorporaren com a sufragànies Cartagena i Mallorca.

Entre el 1498 i el 1499 l’impressor Rosembach li imprimí un breviari, un diürnal, un missal i un llibre d’himnes, per a l’església tarragonina.

Fou president de la generalitat per mort del titular, el canonge barceloní Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls, elegit el 1503.

Des del 1500 residí habitualment al monestir d’Escornalbou.

Enríquez de Quiñones, Aldonça

4 Respostes

(Castella, 1450 – Catalunya, 1520)

Germanastra de la reina Joana Enríquez, muller aquesta de Joan II el Sense Fe.

El 1467 fou convingut el seu casament amb Joan Ramon Folc de Cardona, conestable d’Aragó i hereu de Joan Ramon Folc III. El matrimoni se celebrà el 27 de març de 1467; els casà Pero de Urrea, arquebisbe de Tarragona, i fou dotada pels reis amb 15.000 florins i les viles d’Elx i de Crevillent.

El 1486 el seu marit heretà els comtats de Cardona i el 1491 rebé els títols de duc de Cardona i marquès de Pallars.

Fill seu fou Ferran I de Cardona.

Cirera, Jaume

4 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1450)

Pintor. Residí a Barcelona i a Solsona. Fou deixeble de Jaume Cabrera, amb el qual col·laborà.

Té documentats molts retaules, dels quals només es conserven dos: el de Sant Pere i Sant Miquel, pintat per a la Seu d’Urgell, avui al Museu d’Art de Catalunya, i el que féu per a Sant Pere de Ferrerons, actualment al Museu Episcopal de Vic.

La mort li impedí de realitzar el retaule de Sant Pere de Pierola, que acabarien Pere Terrers i Guillem Talarn.