Arxiu d'etiquetes: 1405

Vilaragut i de Boïl, Berenguer de

3 Respostes

(País Valencià, segle XIV – vers 1405)

Fill de Berenguer de Vilaragut i de Sarrià. Durant la guerra dels Dos Peres prengué part en l’atac a Requena (1369), i jurà la pau d’Almazán (1375). Amb els seus germans Pere i Nicolau i llur parent Antoni, foren caps d’un bàndol contra Ramon de Riu-sec, els Centelles i molts d’altres. Mata d’Armanyac, muller de l’infant Joan, donà una sentència arbitral i els imposà treva (1377).

La pau fou trencada seguidament (1378), i Berenguer i Ramon de Riusec arribaren a un duel personal, que tingué lloc a Barcelona, sense que hi hagués cap vencedor determinat (1379). Entretant, la muller de Berenguer, Alamanda de Boixadors i Carròs, com a hereva de la seva àvia Teresa Ximenis de Borriol, litigava pel castell de Borriol, que Teresa havia venut a d’altres; per això hagué d’hipotecar la baronia de Rebollet i Oliva (1382). Berenguer fou camarlenc de l’infant Martí.

Hereu d’un terç de les baronies d’Albaida i Corbera, tingué plet amb Carrossa de Vilaragut, mentre que, pel fet de no haver signat la treva de Mata, era bandejat pel regne de València (1382). Sembla que també fou un dels processats per Joan I com a addicte a la reina Sibil·la (1387). Després segurament anà a les guerres sicilianes. Corbera fou donada a Carrossa, com també la jurisdicció d’Albaida, redimida a Berenguer (1387). Però el plet continuà encara fins a la mort d’ell.

Deixà una segona muller, Constança d’Aragó, vídua d’Hug de Calverley. Nomenà successors els seus parents Ramon i Berenguer de Vilaragut, els quals litigaren tot seguit per la successió amb Carrossa i la seva família.

Contracte Sant

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 27 maig 1405)

Conveni signat entre els jurats de la ciutat, amb consentiment del Gran i General Consell, i els creditors del municipi -en llur majoria barcelonins– en virtut del qual la major part dels ingressos municipals restaven consignats al pagament dels interessos i a la lluïció del deute públic municipal, i era atorgada als creditors l’administració directa d’aquest fons.

El contracte responia a una situació econòmica extremadament difícil del municipi, que s’havia agreujat des dels darrers anys del segle anterior per una sèrie de males collites i fams (1402, 1405) i per la inundació catastròfica de la ciutat el 1403.

Les dificultats de pagament portaren, amb tot, el 1431, a l’anomenada concòrdia de Barcelona entre la ciutat i els seus creditors barcelonins, que preveia una reducció de l’interès de les pensions i establia la lluïció obligatòria de 10.000 florins anuals de capital.

Durant el regnat de Ferran II el Catòlic tingué lloc un principi de redreç amb la conversió del deute de mans dels creditors barcelonins a creditors mallorquins.

Cardona i de Gandia, Hug de

3 Respostes

(País Valencià, vers 1405 – vers 1470)

(dit el Navarrès)  Senyor de Guadalest. Fill del comte Joan Ramon Folc I de Cardona i de Joana de Gandia. El 1412, a la mort del seu avi matern Alfons I de Gandia, heretà la senyoria d’Ondara i l’horta de Gandia. Més tard rebé, de la seva mare, Calassanç i Sanui a Ribagorça, i Guadalest i Confrides a la Marina Baixa.

El 1427 es casà amb Blanca de Navarra, senyora de Caparrosso, Aézcoa, Carazar i Caseda, néta del rei Carles II de Navarra per la seva filla natural Joana de Navarra. El 1424 seguí el rei Alfons IV el Magnànim a Nàpols.

Establert a València, no participà en els afers del Principat, en els quals tingué un paper tan notable el seu fill Joan de Cardona i de Navarra, amb qui el 1476 pledejà a València. Hug era partidari de Joan II el Sense Fe.

Cervelló i de Palol -germans-

1 Resposta

Eren fills de Ramon Arnau de Cervelló i d’Alenyà.

Lluís de Cervelló i de Palol  (Catalunya, segle XIV – Nàpols, Itàlia, 1405)  Junt amb el seu pare obtingueren del rei el trasllat de Santa Perpètua de la jurisdicció de la vegueria de Vilafranca a la de Montblanc, d’on era el castell de Vallespinosa (1378). Fou procurador de la reina Violant de Bar i ambaixador reial a Nàpols. Mori abans que el seu pare. La senyoria de Vallespinosa passà a la seva germana Violant.

Violant de Cervelló i de Palol  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  A la mort del seu germà rebé la senyoria de Vallespinosa i la donà a Guerau Alemany de Cervelló i de Queralt, governador de Catalunya, però passà més tard als seus descendents, els Armengol.

Cervelló i de Cardona, Ramon Alemany de

6 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1405)

Funcionari reial. Senyor de Montagut, Querol, Subirats i Sant Martí Sarroca. Fill d’Hug de Cervelló i d’Elionor de Cardona.

De jove estigué a Sardenya al servei reial (1345), i prengué part en la guerra de Castella. Pere III el Cerimoniós li vengué el mer imperi de Querol i de Montagut (1363). Assistí a les corts de Barcelona i de Tarragona (1368 i 1370) i a les de Montsó (1388).

Regí la governació general de Rosselló i Cerdanya (1361) i fou castellà de Perpinyà. Fou enviat al rei de França per tal d’arranjar uns deutes entre les dues corts (1363). Nomenat governador de València a la mort de Garcia de Lloris (1370), des de l’any següent fins al 1376 fou sovint ambaixador a la cort pontifícia i a Castella per tal de fer la pau amb Enric II i de concordar el matrimoni del fill d’aquest amb Elionor d’Aragó. Llavors li fou donada l’administració del dret de quema, que tingué tota la vida. Així mateix, fou enviat a fer una lliga amb el rei de Navarra.

En morir Berenguer d’Abella obtingué el càrrec de governador de Catalunya (1374) i intervingué en algunes qüestions amb l’arquebisbe de Tarragona pel senyoratge de la gent del Camp. Adquirí els castells de Subirats (1377) i d’Avinyó (1381). Pel seu intens treball a la cort, li fou posat com a lloctinent a la governació al seu fill Hug Alemany de Cervelló i de Queralt (1379).

Ramon fou destituït del càrrec per malvolença dels seus enemics i substituït per Pere d’Avinyó. Gran amic de Joan I el Caçador, fou rehabilitat per ell i nomenat de bell nou governador de Catalunya (1389). Tot seguit s’ocupà dels tractes matrimonials de la infanta Violant amb Lluís d’Anjou i de la pau amb Carles VI de França. El 1390 era ambaixador, encara, a Avinyó.

Joan I li féu donació del castell de Sant Martí Sarroca (1391), on Ramon havia combatut abans contra el partit de Sibil·la de Fortià, i més endavant li vengué el lloc de Cabra (1391). Assistí a les noces de la infanta Joana (1392). Li fou creat el títol de conestable, o lloctinent de senescal, en absència de l’infant Martí. El càrrec de governador fou deixat sovint per Ramon a mans de lloctinents.

El rei Martí I l’Humà li posà com a ajudant el seu fill Guerau Alemany (1397), però Ramon, fins que pogué, continuà recorrent els pobles catalans per afers de govern. Finalment, en veure’l vell i malalt, el rei li féu deixar el càrrec i el donà provisionalment a un altre fill, fra Guillem Ramon Alemany, comanador d’Alcanyís, i, definitivament, a Guerau Alemany (estiu del 1404), tot prometent a Ramon que li restituiria el seu ofici quan és veuria en forces per a regir-lo.

Cardona i de Gandia, Jaume de

2 Respostes

(Urgell, 1405 – Cervera, Segarra, 1 desembre 1466)

Eclesiàstic, cardenal (1461) i conseller. Bisbe de Vic (1445-59), de Girona (1459-62) i d’Urgell (1462-66), i president de la Generalitat (1443-46). Fill de Joan Ramon Folc I de Cardona i de Joana de Gandia.

Fou referendari papal, administrador de l’abadia de Solsona (1441-66) i canonge i ardiaca de Barcelona. Predicà a Barcelona en la canonització de Vicent Ferrer (1456) i en les exèquies d’Alfons IV de Catalunya (1458).

El 1459 fou un dels ambaixadors de Joan II el Sense Fe prop del rei de França per tal d’evitar que aquest ajudés Carles de Viana. Partidari del rei durant la guerra civil, sembla que la seva actitud influí en la del seu nebot Joan Ramon Folc III, llavors comte de Prades.

El 1513 les seves despulles, amb les dels seus nebots, els vescomtes Joan Ramon Folc III i Joan Ramon Folc IV, foren sepultades al monestir de Cardona.